Quan es perd el nord

Aquest cap de setmana passat he estat a Madrid per assistir a una celebració amb amics, alguns molt propers, amb qui fa anys que mantenim una bona amistat. Una trobada que celebrem periòdicament, exclosos els sinistres dies (anys) de la pandèmia de Covid, des de fa trenta anys. És una reunió en la que tots ens coneixem i tots parlàvem de tot, sense exclusions, amb posicions polítiques molt diferents, gairebé a les antípodes els uns dels altres, en alguns casos, però que sempre havien estat presidides per la cordialitat.

Aquest any però ha estat lleugerament diferent. Dos dies abans de la trobada, un dels assistents em va enviar un WhatsApp privat que amb educació i pretensió de treure foc a possibles diferències em va "advertir" que una broma fora de context (com saben els que em coneixen, jo sóc dels que no tinc gaire barreres i me'n foto del mort i de qui el vetlla, tan si és independentista com feixista) podia fer que aquella trobada acabés com el rosari de l'aurora...Òbviament em va semblar un comentari absolutament fora de lloc (parlava fins i tot de famílies dividides i altres perles...) i no li vaig donar gaire importància i em vaig fer el ferm propòsit de tenir la festa en pau, sobre tot per respecte als amfitrions.

Al final tot va anar bé, i naturament hi vaig contribuir sense posar llenya al foc, però si escric sobre aquesta petita anècdota és perquè és la primera vegada a la meva vida que em passa una cosa així i, en petita escala, no deixa de ser una expressió de la barbàrie que ens envolta des de fa temps. El món està escalfant-se, en sentit literal però també en sentit figurat. Vam veure-ho de forma molt gràfica en la cara del Borbó a la presa de possessió de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol.

Pasen coses inaudites. 27 dies de manifestació davant la seu del PSOE al carrer Ferran, aquest vespre també, on s'hi concentren ara mateix uns 400 descerebrats reivindicant avui al seu "dret a resar", després que ahir un dels portaveus dels que resen el rosari fos detingut per la policia. Avui criden "Aquí está mi rosario, poli mercenario". Em recorda les concentracions que de tant en tant es fan al meu barri de la Devesa, a Girona, de gent que resa davant la clínica privada Centre Mèdic Aragón, al carrer Impressors Oliva -que practica avortaments- per foragitar "el diable"...

Però puc entendre la crispació de les ments menys preclares (fins i tot d'amics meus amb estudis universitaris i màsters en universitats europees del més reconegut prestigi) quan els polítics no fan res més que de piròmans que atien el foc avui sí i demà també. Dos exemples.

Estava llegint ahir unes declaracions del diputat del PP Rafa Hernando que en declaracions a Interalmería TV parlant de la guerra d'Israel amb Gaza, va dir, literalment: "Ahí hay una organización que se está pertrechando, excavando túneles, almacenando material militar, para usarlo contra Israel...Oiga, es como si en Cataluña hubiera una organización que se dedicara a construir túneles para bombardear Madrid. Oiga, pues usted..., vamos a ver, es que éste es el asunto, no?". Sembla que no pugui ser possible, oi? Que ningú amb dos dits de front podria fer una comparació tan miserable, tan increïble...Doncs és real, està enregistrat. I aquest descerebrat no és precisament un mindundi, fa 30 anys que és diputat, és llicenciat en dret per la Universitat d'Alcalá i màster en ADE per ICADE.

El segon és la també miserable insensatesa de Junts i la seva principal espasa, el senyor Carles Puigdemont. Quatre dies després de la constitució del nou govern a Madrid, amb els seus vots, ja amenaça amb votar una hipotètica moció de censura del PP o votar contra les lleis del govern si el seu partit "no veu avenços suficients". Alguns aquí ho celebren, però a mi aquest tacticisme de pa sucat amb oli, què volen que els digui? m'esgota, em provoca urticària i repelús. 

No m'estranya doncs que, amb personatges com Hernado o Puigdemont, la gent pensi que votar no va amb ells, o que la màxima de molts dels seguidors d'aquests polítics sigui, "o amb mi, o a cremar-ho tot", ja sigui resant el rosari, cremant banderes d'Espanya, manifestant-se amb violència, estant en contra de tot o aplaudint discursos d'una altra època pronunciats per l'Alfonso Guerra, en Felipe González o en José María Aznar, tres cares de la mateixa moneda, ja retirada -afortunadament- de la circulació.

 

Argentina: un país sense esperança

Una de les meves primeres experiències amb la corrupció va ser la primera vegada que vaig estar a Nigèria, per un projecte professional. El representant de la nostra empresa allí, un general retirat, ens va venir a buscar a l'aeroport de Lagos, on hi havia una cua immensa per a passar el control de passaports. Nosaltres vam trigar menys de 5 minuts perquè el general ens va fer passar pel conducte diplomàtic mentre lliurava un feix de "naira" amb total naturalitat als guàrdies, que es van quadrar per saludar-lo. D'aquells dies a Nigèria recordo que el general portava un maletí ple de naires que anava repartint a tort i a dret i aquelles, diguem-ne, donacions, anaven engreixant tots els panys i obrint totes les portes.

Durant aquell primer viatge algú, un britànic crec recordar, a l'hotel on ens estàvem em va dir: "Àfrica és un continent riquíssim amb matèries primes però és alhora un continent perdut. La corrupció sistèmica és massa gran. No hi ha, ni hi haurà esperança per aquest continent". I tenia raó.

Potser era una afirmació exagerada, però quan penso en l'Argentina, em venen aquelles paraules al cap i penso que és, efectivament, un país sense esperança, un país perdut. No només per les vegades que ha fet suspensió de pagaments del seu deute, sinó també pels diversos "corralitos" que ha patit i la pobresa endèmica que pateix un dels països més rics en matèries primes del planeta.

De fet, l'elecció de Javier Milei com a president de l'Argentina és una mostra clara de desesperació de la població argentina. Aquesta tarda en Gonzalo Bernardos deia a "La Tarda" de Catalunya Ràdio, que al costat de Milei, Santiago Abascal sembla una persona d'esquerres. Està tot dit. 

Un energumen que ha fet campanya amb una moto serra i que profereix insults a tort i a dret als seus detractors i que té un programa ultraliberal que passa entre d'altres per dolaritzar l'economia, privatitzar totes les empreses públiques, suprimir el banc central o passar de 18 ministeris a 8, eliminant, per exemple, el ministeri de sanitat o el d'educació. Ha dit repetidament que l'Estat és el problema i no una solució, i que és la font de la decadència argentina.

Negacionista del canvi climàtic, anti-abortista declarat, es considera un "anarcocapitalista", que està a favor de les armes i de la compra d'orgues. Bolsonaro, Trump i Abascal, entre d'altres populistes d'extrema dreta s'han afanyat a felicitar-lo. 

Les dades macroeconòmiques argentines són esgarrifoses. Es calcula que entre un 2% i un 3% de la població ha emigrat (sobre tot a Europa i els Estats Units) els últims 30 anys, per a buscar un futur millor. A diferència del que succeeix a l'Àfrica, els argentins que emigren són els de major nivell de qualificació i estudis. 

Només aquest any 2023 la inflació és del 142,7% (interanual Octubre 22 a Octubre 23). El deute exterior ha passat de 62.470 milions de dòlars el 1990 a 246.307 milions el 2021, un creixement del 396% en 30 anys. El servei del deute (pagament dels interessos) representava el 2021 un 28,8% del PIB. El nivell de pobresa és del 37,7% de la població i el tipus d'interès oficial del 133% (Unió Europea: 4,5%). Aquestes dades, òbviament, no me les invento, són extretes del "Databank" del Banc Mundial, i estan disponibles per consulta.

Si això no és un país fallit que baixi Déu i que ho vegi. 

I si un ultra libertari, xenòfob i demagog com ell creu veritablement que podrà resoldre els problemes de la població argentina amb un programa econòmic ultra liberal, suprimint educació i sanitat pública i dolaritzant l'economia (això darrer molt fàcil de dir i molt difícil d'implementar, sobre tot amb el nivell de deute del país) i a sobre convenç els seus conciutadans (que majoritàriament l'han votat), és perquè a més a més de moltes altres coses, és un actor reconsagrat. O perquè el nivell de desesperació de la població és tal, insisteixo, que estàn fins i tot disposats a provar algú que promet que els robarà menys del que els han robat durat dècades els peronistes.

Canvis de rumb quan necessitat obliga

De tot aquest guirigall que s'ha esdevingut aquestes darreres setmanes des de l'intent fracassat d'investidura de Alberto Núñez Feijóo fins a la investidura de Pedro Sánchez com a nou president del govern espanyol em crida poderosament l'atenció (de fet suposo que no sóc l'únic) el canvi d'actitud del PSOE en relació a la negociació amb els partits independentistes catalans.

L´hemeroteca és molt cruel, però al mateix temps molt necessària per evitar perdre la memòria i recordar on eren fa 6 anys els que ara es posicionen a favor del diàleg i de la restauració de la concòrdia "entre espanyoles".

El PSOE de Pedro Sánchez (a l'oposició l'Octubre de 2017) va ser un profund defensor d'aplicar l'article 155 de la Constitució per intervenir l'autonomia de la Generalitat de Catalunya, i va amenaçar de tornar-la a aplicar quan era president del govern en funcions l'Octubre de 2019, després de la investidura fallida l'abril de Madrid i Quim Torra era el president de la Generalitat.

Certament l'actitud de PSOE en tots els aspectes relacionats amb Catalunya és molt més oberta i dialogant que la del PP i VOX (ho estem veient aquests dies amb la perillosa deriva populista d'ambdós partits i la seva connivència amb la manca de neutralitat de la justícia, els alts funcionaris de l'Estat i la monarquia -la cara del Borbó durant la presa de possessió de Sánchez aquesta setmana que avui s'acaba parlava de forma tan explícita que sobra cap comentari-), però em pregunto què hagués passat si l'aritmètica electoral no hagués fet necessaris els 7 vots de Junts i els 7 vots d'Esquerra Republicana.

La famosa frase "Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d'altres", atribuïda erròniament a Groucho Marx, lliga perfectament amb el canvi d'actitud del PSOE i això és francament molt poc estimulant.

Aquí, el que hagués estat veritablement un acte de generositat política i de reconciliació és que Pedro Sánchez, amb independència del resultat de les eleccions, hagués aprofundit en el tancament de la fractura entre bona part de la població de Catalunya i la resta d'Espanya continuant amb la tramitació de l'amnistia després de la primera fase de distensió que van suposar l'anunci dels indults als empresonats pel Procés el juny de 2021. 

També és cert que els indults no haguessin estat possibles segurament si el PSOE no hagués necessitat els vots d'Esquerra Republicana en l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat.

És a dir, l'aritmètica parlamentària i no la voluntat veritable de diàleg ha provocat que el que havia d'haver estat un acte de pura política, és a dir, la resolució extra-judicial de l'encaix de Catalunya a Espanya, hagi acabat semblant un pacte de gitanos al mercat de Calaf. 

Però malgrat tot, i vist com les gasta l'extrema dreta (en matèria de tot el que està relacionat amb Catalunya veig avui dia poca o nul·la diferència entre VOX i el PP d'Aznar, Díaz-Ayuso, Feijóo i companyia), m'estimo més l'aritmètica parlamentària del PSOE que cap altra opció.

Lliçons de Trumpisme avançades

Si no n'havíem tingut prou aquests darrers dies amb les esperpèntiques imatges de manifestacions contràries a tot al davant de la seu del PSOE a Ferraz, si aquest tot tenia cap relació de condescendència amb Catalunya o els Catalans, o fins i tot a la monarquia -"Borbones a los tiburones" cridava la xusma d'extrema dreta- si quan ens pensàvem que ja ho havíem vist tot després de veure a "X" (ex "Twitter") aquella velleta ben vestida que portava per capa una bandera espanyola i que cridava com la Linda Blair - la nena posseïda de la pel·lícula "L' Exorcista"-, ja ens pensàvem que estàvem ben curats d'espants doncs no, avui encara hi ha hagut una altra sorpresa.

La extrema dreta té poca feina i no té límits, perquè té molt de temps per a pensar quina en farà, per intentar capgirar aquesta estratègia del PP que pretén recuperar el lideratge -i per extensió- els vots, de la dreta i la dreta moderada.

I la prova és que ahir dilluns, Santiago Abascal va aparèixer a la protesta diària a Ferraz (que per cert, s'ha desinflat com un globus) acompanyat del periodista més parcial i de dretes que puc nomenar: Tucker Carlson. Carlson, que va ser el periodista estrella del "prime-time" de la cadena FOX als Estats Units, és tan de dretes, que fins i tot defensa principis molt més radicals que el propi Donald Trump. Per descomptat, és un ferm partidari de la pena de mort i contrari a l'avortament (que per a ell, és pecat mortal). Jo diria que és més de dretes que la Susanna Griso i en Pablo Motos.

La dreta està excitada i accelerada. Més que mai, diria jo. I que Tucker Carlson acompanyi a VOX a la manifestació de Ferraz en la que es veuen fonamentalment radicals que canten "Cara al sol", que aixequen el braç i criden exabruptes contra Sánchez i Puigdemón ("Puigdemón al paredón" resa la dita que es cridava amb molta exaltació en múltiples fronts en aquesta concentració), és una bona notícia per a la ciutadania, que ja no sap què fer per a cridar l'atenció.

Passarà que les manifestacions ultra es traslladaràn de Ferraz a la Carrera de San Jerónimo, al Congrés dels Diputats, i que la dreta continuarà clamant per la sublevació: "Alzamiento Nacional", cridaven alguns dels concentrats aquests dies a Madrid, i malgrat tot, hi haurà govern. 

Una de les raons de més pes és que, malgrat la gran divisió de l'esquerra i de l'independentisme, tenir algú que amenaça constantment en imposar la "seva" veritat, ens recorda temps pretèrits on no hi havia ni el dret de reunió, el personal no està disposat a aguantar determinades indignitats. I per tant, pactarà amb el diable per tal que aquesta dretaquefapor, no arribi a manar mai més.

Fins i tot els xarlatans de independentisme (terme feliçment encunyat amb molt encert pel periodista del diari "Ara" Sebastià Alzamora), aquells que inunden "X" de merda ressabiuda respecte a quin és el posicionament polític correcte -únic, de l'independentisme, - que en resum no ve a ser altre que cremar tot allò que faci pudor a espanyol- estan ara estranyats en veure que finalment hi haurà acord d'investidura. Aquests són l'altra cara del Trumpisme. Són, com també escriu l'Alzamora, els que "s'havien imaginat....tenir el paper de guia al recta camí d'accés al ple domini de la terra. Descobrir el propi ridícul pot ser incòmode, i no falta qui hi reacciona afegint-hi una mica més de ridícul encara".

Per tant, que els extremistes d'un cantó i de l'altre es donin la mà i facin una migdia al nostre sofà mentre nosaltres rentem els plats, no deixa de ser, en el fons, una bona notícia. Vol dir que al capdevall, el sentit comú és el que impera (de moment).

La dreta espanyola: una lliçó del pitjor "Trumpisme" de baixa estopa

Quan s'és fora de casa per un temps, hi ha la tendència a relativitzar les notícies "nacionals" que hom llegeix a la premsa ibèrica, tan catalana com espanyola.

I és una sort, perquè, fullejant digitalment la premsa civilitzada europea i nord-americana, he estat incapaç de trobar la més mínima menció al que està passant a Espanya aquest dies arran de l'anunci d'un acord entre Junts i PSOE, acord que, d'altra banda, comèdies a part, estava cantat. I és clar, de resultes, els espanyols amb més pudor de naftalina, parlen del "supremacismo separatista catalán", del que escriu l'editorial d'avui dilluns el diari madrileny ABC. N'extracto un paràgraf, per considerar-lo d'interès públic: "Este acto legislativo (es refereix a l'amnistia) vulnera la separación de poderes, está promovido por una motivación espuria y lesiona la igualdad ante la ley de todos los españoles. Al daño concreto que entraña su ejecución material, hay que sumar la letal asimilación del marco conceptual del supremacismo separatista catalán. No es un conflicto político el que se amnistía: son delitos de extraordinaria gravedad perpetrados por una élite política que es capaz de utilizar el derecho de forma discrecional para salvaguardar sus intereses privados".

O a les manifestacions en defensa d'Espanya que es van viure a moltes ciutats espanyoles el diumenge passat. D'entrada el comptatge és inaudit: com es pot desviar tant la part oficial (la policia municipal) que parla de 80.000 manifestants, a la dels convocants, que afirma que a la manifestació de Madrid hi havia un milió de persones?

És evident que la dreta no sap perdre. Quan no guanyen ells, els resultats electorals i els dels pactes no són legítims, sino fraudulents, inconstitucionals i antidemocràtics. El mateix que fa Donald Trump que, hores d'ara, encara ha de reconèixer el resultat de les eleccions presidencials de novembre de 2020. Espanya es trenca. Els Estats Units es trenquen. El comptatge no és bo i el vot per correu s'hauria d'anular. Veure un energumen con José Maria Aznar (amb tantes arrugues que no sé com no pensa el retirar-se a una casa de recés) a la capçalera de la manifestació de diumenge a Madrid  atiant les masses, recorda el pitjor del franquisme i les manifestacions a la Plaza de Oriente.

Només caldria recordar-li al dinosaure i a d'altres de la fundació FAES (un antèntic adefesi que no proporciona res més que una cobertura intel·lectual a la dreta cada vegada més clientelista, servil i poc evolucionada) que els governs s'han de formar per majoria simple.

Potser Aznar no recorda que Trias va guanyar les eleccions a Barcelona però va haver de marxar amb una samarreta on es llegia "que us bombin a tots", o que Illa va guanyar les darreres eleccions a la Generalitat, i malgrat tot, ni un és alcalde ni l'altre president de la Generalitat. Així són les regles del joc de la democràcia. I no s'hi val no acceptar-les quan es perd. La memòria és curta, sobre tot quan es memòria de part, però no fa tant de temps, el mateix Aznar que avui empeny les masses de la dreta a la rebelió, fa tot just quatre dies parlava en primera persona de negociacions amb el "grupo político ETA" i parlava Català a la intimitat. 

Sí que la política fa estranys companys de viatge, però les normes són les normes, i -aquestes sí- són iguals per a tothom. No si val ara queixar-se perquè, contra tot pronòstic, Pedro Sánchez serà nomenat president del govern per un segon mandat la setmana entrant.

El que vam veure la setmana passada durant set nits a Ferraz, a la seu del Partit Socialista, fa del tot feredat i és del tot increïble i inacceptable: inacció de la policia, banderes inconstitucionals, uns rètols dels que no es salvava ningú (dels que no pensen com ells), i amenaça rera amenaça de -si s'escau- tornar a temps feliçment oblidats.

Potser per això, l'Espanya democràtica de veritat ha estat colpida en constatar de facto un conat de cop d'estat que, aquesta vegada sí, pretendria canviar per la força allò que el vot popular, la sobirania nacional, no els ha donat. Des de l'ombra, Aznar o Vox o una part dels jutges criden consignes a "sortir al carrer" (fins aquí legítim) o a "pasar de les paraules als fets" (això ja no s'entén tant, o més ben dit, s'entén tant que fa molta por).

Les dues Espanyes

Aquests dies, mentre avancen implacablement les negociacions per a formar un altre govern d'esquerres, la tensió entre determinats col·lectius de la dreta i de l'extrema dreta (cada vegada més indistingibles o intercanviables, quan hi ha present Catalunya) es fa més i més patent. Fins l'extrem grotesc que algunes veus es pregunten si hi pot haver-hi un altre cop d'estat com el 23 de febrer de 1981, impulsat per la dreta política, judicial i policial. No hi afegeixo la monarquia, clarament escorada a la dreta, perquè aquests tenen un altre problema des de fa temps, que és no ficar massa la pota per evitar un brot de republicanisme que se'ls endugui per endavant de forma definitiva.

En Toni Clapés s'ho preguntava l'altre dia al seu programa Versió Rac1, fins i tot el periodista Xavier Bosch se'n feia ressó al diari Ara. Certament, veure algunes de les manifestacions d'odi més visceral cap al mosaic divers que conforma la Península Ibèrica fa una mica de basarda. 

Les declaracions de la setmana passada d'aquest cavernícola anomenat Pablo Motos al seu programa El hormiguero respecte a la seva vergonya de dir que és espanyol, provoquen, com a mínim repulsió -això d'Antena 3 és del més partidista i rastrer que he vist mai en periodisme-. O les manifestacions en front de la seu del PSOE a Madrid, encapaçalada la darrera per Esperanza Aguirre, en la que es demana directament la presó per a Pedro Sánchez. El PP i VOX inflamant el carrer en contra de l'amnistia i dels pactes per formar govern. Cada nou anunci respecte de les "cessions covardes" del PSOE provoquen una reacció a la dreta més irada que l'anterior.

L'anunci del traspàs de rodalies (atenció, bomba de rellotgeria si no hi ha també el traspàs del finançament necessari) i de la condonació de part del deute del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica, o com diu en Gabriel Rufián Frau de Liquidació Autonòmica) han provocat histèria col·lectiva entre les comunitats governades per PP i PP amb VOX. Això em recorda un sketch ja clàssic del programa de TV3 "Polònia" en el que, donat que Artur Mas reclamava "una merda punxada en un pal", la resta de comunitats exigien a crits que ells també volien la mateixa merda punxada en un pal.

I llavors hi ha la Justícia, aquell orgue tan independent que tot de cop, com ploguts del cel, comença a publicar processaments a encausats pel famós Tsunami Democràtic, amb greus acusacions -incomprensibles, inqualificables, inversemblants- d'actes terroristes. En fi, podríem seguir fins a la sacietat...

El més curiós però és que la història es repeteix en cercles. Des de l'esquerra i els diferents independentismes no ho posen fàcil. Les argúcies de Junts per a ser els darrers a sortir a la foto per gaudi i satisfacció de Carles Puigdemont no ajuden a passar desapercebuts. La setmana passada, que vaig ser a Astúries, les imatges de Puigdemont i Oriol Junqueres eren a les notícies a tots els informatius. 

Les esquerres i els independentistes tenen, històricament, una incapacitat gairebé malaltissa d'arribar a acords duradors que beneficïin al conjunt de la població. La divisió i la visió parcial és el lema. D'aquí que hi hagi tantes "branques", "confluències" i grupuscles... Ja va passar al 1939, quan el mes de març els anarquistes van fer un cop d'estat contra els comunistes (als que titllaven de traïdors a la causa de la República) mentre en Franco es fregava les mans de satisfacció. No els va caldre entrar a Madrid als feixistes, els anarquistes els van fer la feina afusellant comunistes i desmuntant les restes de l'exèrcit de la República. A Catalunya, ahir i avui et poden dir nyordo i botifler a cada cantonada segons el que diguis o pensis. L'antic "Twitter", ara "X", està ple de salvapàtries catalans que insulten els d'ERC amb una ràbia -incomprensible per mi- que els equipara als extremistes espanyols quan clamen "Perro Sánchez a prisión" i "Puigdemont al paredón". També ressona encara el Twit de Gabriel Rufián "155 monedas de plata" del 26 d'octubre de 2017...

El fantasma de les dues Espanyes es torna a mostrar en tota la seva cruesa, sobre tot quan es tracta de Catalans, Bascos i la sacrosanta i inviolable unitat de la mare pàtria. Potser no repetirem un 17 de juliol de 1936 ni un 23 de febrer de 1981 perquè hi ha una Europa que aquesta vegada no ho permetria, però la radicalització que estem veient aquests dies és un perfecte mirall de les dues Espanyes que, mai, mai, han acabat desapareixent.

Els país de les meravelles

Per a tot aquells que provem d'entendre el món que ens envolta i els que, com jo, intentem modestament fer-nos cronistes d'una certa realitat objectiva (si és que la realitat existeix com a veritat col·lectiva), o com a mínim la realitat que publiquen els mitjans de comunicació (que sol ser molt diferent en funció de la ideologia dels que paguen el mitjà), el d'avui ha estat la culminació d'un dia molt interessant antropològicament parlant. Esperpèntic si hom l'hagués seguit exclusivament en lectura atenta de la premsa de dreta i extrema dreta. 

Fa uns quants dies que el Madrid dels Àustries està literalment copat per terra (pòsters de la princesa Elionor ocupen de forma massiva tots els fanals del centre de Madrid), sota terra (els geos i les forces de seguretat vigilen el subsol de la capital) i aire (drons de la policia nacional patrullen intensament els cels de la capital per assegurar que no hi ha cap risc), i si Madrid tingués mar (el Manzanares no compta malgrat que alguns patriotes capitalins han intentat donar a aquest riu la importància d'un mar) hi hauria vaixells cuirassat vigilat la costa.

Òbviament, estic escrivint sobre l'acte suprem de l'enèsim intent de blanqueig de la institució monàrquica. La jura de la Constitució espanyola per part de la primogènita al regne d'Espanya en assolir la majoria d'edat. La monarquia, com la religió, tal com explica magistralment l'historiador israelià Yuval Noa Harari, és una invenció humana que en els temps de la intel·ligència artificial i el món hiperconnectat costa cada vegada més de païr.

La cosa és tan kafkiana, que, en un petit exercici d'història-ficció, si avui Felip VI i Letizia Ortiz decidissin tenir un altre fill i aquest fos un varó, passaria de forma automàtica a ser el legítim hereu del tron del Regne d'Espanya. Histèric, oi? Doncs no, real com la monarquia mateixa. Elionor seria automàticament desposseïda de la seva condició d'hereva de la corona d'Espanya. 

Però com que la probabilitat estadística que un rei Borbó de 55 anys i una reina consort plebea de 51 anys tinguin una altra criatura és entre remota i nul·la, avui s'ha entronitzat la que serà de totes totes, excepte si un referèndum ho impedeix (si es fes l'opció de la República en sortiria clarament vencedora i per això no es convocarà mai), la futura reina d' Espanya.

La cosa, com gairebé tot en política, va per barriades. Han faltat 56 diputats a la cerimònia de jura (un 15% del Parlament), que no és un fet menor i del qual la casa reial hauria de prendre nota, però dubto que ho faci. Qui dia passa, any empeny. 

L'acte, però, ha tingut la benedicció papal des de Felipe González fins a José María Aznar, als que s'ha vist xerrant com si fossin companys del joc del mus. I a més a més, en una escenificació digna de la millor tradició de la monarquia britànica, la realització televisiva ha contribuït encara més a exaltar l'acte. La princesa anava vestida d'un blanc immaculat (significant exactament això, l'absència de màcula, de pecat, de culpa), que tenia la pretensió exaltar-ne la  joventut i la bellesa. Si llegeixen la crònica de la Mariàngels Alcázar a La Vanguardia sobre l'exaltació de la institució i no se'ls indigesta el sopar, els pago un cafè a tots.

Els hagiògrafs de l'Espanya imperial han tingut diverses ereccions durant la cerimònia (entre els que incloc la Mariàngels Alcázar de La Vanguardia). Per exemple, resa José F. Peláez a l'adalid de la premsa d'extrema dreta espanyola (ABC), en un article titular "Doscientos treinta y ocho segundos" (els 3 minuts i 96 segons que els representants del poble -"xist"- han aplaudit a la princesa: "El aplauso ocultó por un instante el sonido de nuestra decadencia. Duró doscientos treinta y ocho segundos, pero resultó suficiente, para volver a ser, de modo provisional, un país serio. La nación educada, respetuosa y decente que un día fuimos".

Costa trobar les paraules després d'una manifestació llepaculs i afectada  tan poc objectiva com aquesta. A la mateixa s'hi volca tota la ràbia, incomprensió i frustració de la constatació que malgrat prosopopeies, pleonasmes i impostura, la realitat és que si avui es fes un referèndum sobre la forma de govern d'Espanya (no tenen pebrots de convocar-lo), un 41% votaria a favor de la República i només un 35% a favor de la Monarquia (avui ho publiquen els mitjans escrits). Com que hi ha enemics, pensa l'extrema dreta, millor mantenir la militància exaltada (la mateixa que després reuneix 100.000 persones contra l'amnistia a Madrid i crida "Puigdemont a prisión"). Tot està connectat. A Madrid capital, el tot i les parts es confonen. Ayuso, libertad.

Si volen la informació completa sobre la valoració de la monarquia, la poden trobar en un interessant article que publica avui el diari Ara (https://www.ara.cat/politica/catalans-votaria-republica-referendum-monarquia_1_1040721.html).

El que l'opinador de l'ABC obvia és que la decadència la protagonitza una certa idea d'Espanya que fa olor no ja d'arnes, sinó directament de formol.