2016: un any intens

Arran de la mort de George Michael fa pocs dies, la Madonna penjava un "Twit" en el que demanava que s'acabés ja el "maleït any 2016". I no està pas precisament mancada de raó. 

Veient una extraordinària posta de sol a la Cerdanya des de l'incomparable marc de "Le Chateau Brangoly" després d'un magnífic dia d'esquí a Andorra amb la família i uns bons amics, em disposo a escriure, com ja es tradició des de fa ja cinc anys (punyeta com passa el temps!!!), la darrera entrada de Blog de l'any 2016. Avui esmorzant amb ells se'ns ha acudit de fer un article coral, una entrada de Blog escrita a màns, però vista l'escassa inspiració que avui m'impregna, més m'estimo escriure'l sol, tot i que no descarto la idea per a més endavant.

Ha estat efectivament un any d'una intensitat altíssima, en tots els àmbits, i he provat de copsar-ho mitjançant els més de 150 articles que he penjat al Blog, en els que he escrit i opinat sobre una multiplicitat de temes de gèneres molt variats. L'altra dia el diari "Ara" publicava un llarg resum de l'any amb 50 notícies positives ("ens ha costat trobar-les" afirmaven des del diari), però jo diria que n'hi ha hagut moltes més de negatives que no pas de positives. Un oncle meu, que és un fi analista de la realitat que ens envolta, em deia el dia de Nadal que estava convençut que estem arribant a un "fi de cicle", i en certa manera -malgrat el meu optimisme malaltís- no està exempt de raó.

És cert que col·lectivament avancem en un gran nombre d'aspectes, però que també anem a pitjor el molts d'altres i que, des de molts punts de vista, anem cap endarrere com els crancs.

El drama dels refugiats sirians, les morts a la Mediterrània, l'escalfament global, la contaminació atmosfèrica que està acabant amb la salut de molts xinesos i molts indis i que ens permet albirar un futur molt trist per a les generacions futures, el Brexit, l'elecció de Trump als Estats Units, el retorn del populisme d'extrema dreta, la pèrdua de drets i de poder adquisitiu de les classes mitges, la creixent desigualtat entre rics i pobres, l'encaix de Catalunya a Espanya,...són alguns dels temes dels que he escrit aquest any 2016 dels que no em sento particularment orgullós ni tranquil de cara al futur a curt i mig termini. A títol personal, he perdut un gran amic, i això també m'ha causat molt dolor. Com a notícia positiva, la publicació de "La Guerra de l'Avi" en format audiollibre i ePub, gràcies al suport de l'editorial Seebok.

Sens dubte hi ha reptes molt importants al davant nostre que ens afectaran a tots en menor o major mesura, però que ens afectaran d'alguna manera. La incertesa del "Procés" amb la precipitació d'una data imposada pel referèndum i la judicialització unilateral imposada per Espanya, les eleccions franceses al Maig del 2017 amb una Marine Lepen en ascens, el pànic pel terrorisme d'Estat Islàmic, la feblesa de la recuperació econòmica a Europa, la precarietat laboral -creixent- que pateixen els nostres joves, les incerteses que comportarà l'inici del mandat de Trump,  els perills que envolten la consolidació de la Unió Europea, la incertesa sobre la guerra civil siriana, són alguns dels molts temes als que ens enfrontarem al 2017 i que poden afectar-nos a tots plegats, i molt. Mai el Món havia estat tan global i tan imprevisible com actualment.

Seguirem al peu del canó, opinant i criticant en sentit constructiu. I un parell de reptes més que em plantejo pel 2017 i que segurament faràn que les meves entrades al Blog l'any vinent siguin menors (però això no vol dir que deixi d'escriure ni que m'afagi un recés sabàtic): estic ja treballant en la recopilació dels 150 millors articles de "Reflexions de Taverna" per a publicar-los en forma de llibre, i també estic treballant en la meva quarta novel·la "Segona Oportunitat", a la que tinc la intenció de dedicar molt temps l'any vinent.

Aquest any 2016 he superat les 47.000 entrades a "Reflexions de Taverna" per la qual cosa vull agrair -i molt- a tots i totes els/les que us preneu la molèstia de llegir-me. La vostra confiança és font d'inspiració per a continuar escrivint. 

A tots i totes, moltes gràcies i el meu desig d'un millor Món l'any 2017.

Rodrigo Rato, el mestre de mestres

No és pas ni la primera ni la segona vegada que parlo de Rodrigo Rato al "Reflexions de Taverna". Les raons ja les he exposat abastament en anteriors entrades del blog, però quan un esdevé ministre d'economia i amb posterioritat director-gerent del Fons Monetari Internacional se li atribueix una certa pàtina de respectabilitat i comportament excel·ls.

La veritat és que amparat precisament en aquesta respectabilitat i els càrrecs de prestigi que ocupava, aquesta persona es va dedicar a enriquir-se de forma il·lícita tan com va poder. El cas "Bankia" n'és el paradigme de tots els llatrocinis. No només va impulsar una sortida a borsa en unes condicions i uns preus que no eren els adequats sinó que a més a més, es va lucrar de forma personal amb les ja arxifamoses targetes "black" de les que va disposar abastament, fins a un total de 100.000 Euros en pocs anys (també és cert que aquestes quantitats indegudes ja van ser retornades).

Però no només és això. L'entramat societari encapçalat per la seva societat Kradonara 2001, epicentre de la seva xarxa empresarial, ha estat defraudant l'A.E.A.T de forma sostinguda des de l'exercici 2008, com a mínim. Defraudacions que segons fiscalia pujarien a més de 2 milions d'euros.

Però ai las! Hem topat amb el mantra de la prescripció fiscal. Molts d'aquests delictes, com a conseqüència d'una justícia infradotada i sobresaturada que només sembla tenir recursos per tot allò que té a veure amb l'anomenant "procés", no poden ser resolts a temps i cauen en la trampa de la prescripció.

El pitjor del cas però és que el propi Rato, en declaracions d'aquesta setmana no tenia el més mínim problema moral per a admetre els delictes i defensar-ne a capa i espasa la seva prescripció.

És a dir, confesa ras i curt que és un delinqüent que se'n fot del mort i del qui el vetlla i "a mayor abundamiento", que es diu en Castellà, no té cap problema en dir públicament que va ser un defraudador. Aquest va ser el ministre de justícia espanyol. Així van les coses.

 

La caiguda del PDECAT

Les enquestes electorals recentment publicades per "El Periódico de Catalunya" sobre intenció de vot fas palès quelcom que sembla en la ment de tothom que segueixi una mica de prop la política catalana. Esquerra Republicana guanyaria les eleccions si es fessin ara, amb un 30,7% dels vots i uns número d'escons que podria arribar als 50.

La que ha estat força hegemònica de Catalunya als darrers 40 anys, la "Convergència d'en Jordi Pujol" quedaria relegada, en el seu nou format "PDECAT" (amb el nou símbol que torna a ser una magistral errada de comunicació: sembla el "logo" de les ambulàncies del SAMUR) a la cinquena força política amb una caiguda d'escons estratosfèrica.

Que hi havia d'haver un procés de refundació per superar el pujolisme semblava clar. La manera com s'està fent em desperta molts dubtes. Més enllà del president Puigdemont, que dit sigui de passada, sembla que vagi per lliure, no hi ha un liderat clar en el partit. La Marta Pascal fa el que pot però no em sembla veure-hi les condicions de lideratge que cal per a reflotar el partit i sobre tot, sobre tot, la base electoral.

Si bé Artur Mas la va encertar fent allò que algú molt estúpidament va titllar de "pas al costat" i encara més en l'elecció del seu substitut, de facto, aquell acte de generositat (???) va suposar el seu particular "hara-kiri" polític.

Si veritablement no volia plegar, ho havia d'haver fet d'una altra manera. Tinc unes quantes idees del que s'hauria hagut de fer, començant per no dilapidar la força de la marca "Convergència Democràtica", una vegada deslliurada del jou d'Unió (per cert, en Durán i Lleida, és, ara sí, un altre cadáver polític, per fi), i del "pujolisme".

Contrasta el 5,6% de valoració de la gestió de Puigdemont, amb les expectatives de vot del nou partit. És possible que calgués fer una passa enrere, com ho és també que caldria fer passes encaminades a capitalitzar l'aprovació per part de la ciutadania de l'acció del govern.

Per primera vegada en els darrers set anys, el govern obté una valoració més positiva que no pas negativa, amb un 35,8% dels enquestats que qualifica la gestió de bona o molt bona i només un 28% de dolenta. Però trobo a faltar (ho comentava l'altre dia amb un bon amic meu) una vinculació més directa entre el president de la Generalitat i el partit PDECAT, com semblaria que hauria de ser.

Potser caldrà tocar fons per tornar a començar de zero. És evident que cal una dreta catalana organitzada en un partit nacional Català. Hi ha l'espai i la necessitat. Només cal encertar-la amb la gestió, els líders i el marketing.

L'audiència reial

Hi ha consens a la premsa generalista sobre la davallada continuada d'audiència dels discursos borbònics. Les raons que s'esgrimeixen són diverses i el to de la notícia varia segons el mitjà que la publica. Des d'un "Ara" que li dóna un to d'una absoluta neutralitat, passant per "La Vanguardia" que critica amb més o menys subtilitat l'emissió del discurs pel canal 3/24 (per primera vegada el discurs reial no ha estat emès per TV3, amb la conseqüent emprenyada dels "Ciudadanos" i el "PP") fins a la premsa cavernícola (de la caverna, vull dir), que el titllen gairebé d'una obra d'art.

 

I la veritat és que Fernando Rayón ho clava en el seu article titulat "El valor de la familia y la inquietud social", que comença amb un extraordinari paràgraf, que sense dubte està cridat a passar a les hemeroteques i formar part dels anals del millor periodisme del que puguin beure les generacions de futurs periodistes. Diu Rayón: "Vuelve don Felipe a La Zarzuela. A su despacho. Al sitio donde trabaja. Como si quisiera decirnos –después del Palacio Real del año pasado– que lo que hay que hacer ahora es ponerse a trabajar. A remar...". En fi. Davant tanta eloqüència sobren les paraules. Corprès, garratibat, esmaperdut. Així és com he quedat després de llegir la crònica sencera.

Però la realitat és que els discursos borbònics cada vegada tenen menys audiència, i això ho reconeix fins i tot la premsa més afí al règim. També és cert que una de les principals raons és la fragmentació de l'audiència i l'emissió en menys canals televisius però tot i així, es vesteixi com es vesteixi, aquest missatge, encara que amb un "share" de pantalla que ja els agradaria a molts productors televisius, és clarament un format en decadència.

Quan Felip VI va ser investit (2014) el seu discurs va tenir una audiència total de 8,2 milions d'espectadors (entre totes les cadenes, amb un 73% de "share"). Un any més tard, l'audiència va baixar a 6,5 milions (60,5% del "share"). Enguany l'audiència ha estat de 5,8 millions d'espectadors (un 57,6% del "share"). "La Razón" per exemple ho justifica per la via de la fi de la incertesa política (la pobresa de l'argument fa feredat) i aprofita per atacar TV3 per no haver-lo emès.

Però que ningú no s'enganyi. Si algú volia veure i escoltar el discurs del rei borbó, hi havia tantes com 25 cadenes que l'emetien, per tal qui no el va veure va ser senzillament que no li interessava. Per ser més acurat també caldria una altra mesura que hores d'ara no crec que sigui tècnicament possible, que seria la de saber quants espectadors van acabar el discurs.

Jo per exemple, que l'escolto gairebé cada any per pur afany de recerca antropològica, quan vaig arribar al fragment que parlava dels enfrontaments estèrils i de  “convivència democràtica basada en el respecte a la llei encaminada a engrandir i no empetitir", ja en vaig tenir prou, vaig apagar el televisor  i me'n vaig anar a tallar un bocinet de jabugo.

Ressenya de "La guerra de l'avi" audiollibre al blog "atrapadaentrellibres"

12/20/2016

RESSENYA: LA GUERRA DE L'AVI (AUDIOLLIBRE)

Hey Readers!

Avui us porto una ressenya molt especial! Perquè no és el format de llibre en paper sinó que és un Audiollibre!

Autor: Jaume Burgell i Alsina

Narrador: Octavio Botana

Editorial: Seebook

Preu: 13'99

Saga: No

Durada: 4h i 14 minuts

*Merci a l'editorial per l'exemplar*

Parcialment inspirada en fets reals, "La guerra de l’avi" s’endinsa en la historia de la Guerra Civil des de la perspectiva de dos adolescents de Palamós a la recerca dels secrets familiars que amaga el seu passat.

En un recorregut fascinant per arxius, llibres i testimonis vius, les seves indagacions desvelen a poc a poc una historia d’amistat, traïcions i un amor apassionat amb el rerefons de la Guerra Civil i de la França ocupada.

Apassionant tant per a joves com per a adults, el seu llenguatge planer fa que aquest audiollibre sigui especialment idoni per apropar la nostra història recent a un públic juvenil.

Primer de tot us vull explicar a tots aquells que no sabeu que és un audiollibre de que va l’assumpte.

Un audiollibre és un llibre narrat per algú de manera que tu el pots escoltar. Seria com“llegir amb les orelles” . Jo he fet des del mòbil i la veritat es que m’ha anat genial!

Un dels avantatges que té l’audiollibre es que el pots escoltar mentre estàs fent altres coses i així aprofites el temps.

Per mi era la primera vegada que utilitzava un Audiollibre i la veritat es que m’ha semblat molt bona experiència!                                                                          

Us en recordeu que quan éreu petits us explicaven un conte? Jo he tingut la mateixa sensació durant tot l’audiollibre! No se’m va fer gens pesat i em vaig endinsar tant en la historia com si fos un llibre de paper! La veritat es que tornaria a repetir!

I us vinc a parlar del audiollibre que jo he escoltat. Una historia que ens transportaels temps de la Guerra Civil Espanyolagràcies a un diari que troben amagat en una habitació secreta de la biblioteca de Palamós, unes quantes cartes i uns quants records.

Tot comença quan en Miquel un adolescent de Palamós coincideix amb enWalter un adolescent angles que desprès de la mort del seu avi vol saber qui era realment i quin lligam té amb Palamós.                                                        

Entre els dos i amb l’ajuda d’en Robert ,el vell bibliotecari, aconseguiran treure’n l’entrellat i veuran que potser tenen més en comú del que creuen. Alguns capítols veurem el que fan en Miquel i el Walter per desenredar el misteri, d’altres veurem fragments de diari o cartes senceres.   

De mica en mica s’anirà veient unapreciosa historia d’amistat, amor i com l’escenari de la Guerra Civil s’interposa .                         

Primer de tot us he de dir que a mim’encanta la historia. I la del segle XX la trobo súper interessant (malgrat que estigui plena de guerres). Així dons, quan em van demanar quin audiollibre  volia vaig escollir aquest.                                             

La Guerra del meu avi m’ha sorprès. Però molt cap a bé. Els capítols que més m’han agradat han sigut quan escoltava les cartes i els fragments de diaris. A més es manté el misteri fins el final i ho deixa tot tancat.

Si us apassiona la historia, us agraden les histories on hi ha misteris, i les histories d’amor  aquest és el vostre Audiollibre!

Puntuació

I vosaltres? Heu escoltat algun cop un Audiollibre? L'escoltaríeu?

Us espero com sempre en els comentaris!

IKEA a Salt

Em fa gràcia com es manipulen certes informacions. Fa pocs dies en virtud de la meva feina (i la relació que aquesta em permet amb gent que ocupa posicions directives molt rellevants a l'empresa IKEA) he sabut de la propera obertura d'una botiga d'IKEA a Espanya.

Resposta? Doncs Tarragona, amb data prevista d'obertura, meitats de 2018, anant bé.

I Salt, vaig preguntar jo, en saber que s'havia organitzat, executat i guanyat un referéndum? Salt? - va tornar-s'hi el meu interlocutor, que sap cada simple moviment d'expansió que la multinacional sueca fa a Espanya (i a Europa, afegeixo). La seva resposta no podia ser més explícita: "I do not know what are you talking about".

És a dir. la lliçó de tot aquest afer és que no et refïis, al menys cegament, de les informacions que es publiquen sense un mínim de contrast.

Aquí ni els periodista ni l'Ajuntament de Salt deuen haver fet la seva feina com calia. Haurien d'haver informat la ciutadania que els va votar (en referéndum) que el més calent és a l'aigüera però que s'estaven preparant els terrenys per intentar atreure la multinacional sueca. O que hi ha una declaració d'intencions que potser, potser, un dia molt llunyà......

Però, pel que jo he llegit, i del que he decodificat les coses no semblen haver estat fetes amb aquesta transparècia: o la el projecte d'implantació és clar, documentat i amb un horitzó temporal d'implantació molt bé definit, encara que sigui a títol temptatiu, o és un simple bluff.

I si es tracta del darrer, algú de l'equip fixe de govern de l'Ajuntament de Salt hauria de donar alguna explicació o fins i tot presentar la seva dimissió. Però,.......ja se sap, en aquest país no dimiteix ni el Tato-.

Esperit nadalenc

Deu ser cosa de l'edat, però això de l'esperit nadalenc, que des que tinc sentit de la vergonya, de la dignitat i del ridícul (és a dir, a partir que vaig fer quinze o setze anys) em posa molt nerviós, i cada vegada més, afegeixo, arriba un punt que ja em costa de suportar.

Que hom aterri a la Xina el dia 10 de novembre i que l'aeroport de Shangai, representant de la laïcitat extrema, hi hagi llumetes de Nadal, arbres molt ben ornamentats i pares noëls em resulta de difícil justificació o que aprofitant aquestes dates algú s'inventi als Estats Units el "Black Friday" per portar el consumisme desaforat a les seves màximes quotes, em resulta de molt difícil justificació.

Sóc molt conscient que la roda no pot aturar-se i que el creixement perpetu és el mantra al que resen les companyies mercantils de tres quartes parts del món,  però els límits de la dignitat i del sentit comú no s'haurien de perdre mai, i cada vegada més em fa la sensació que aquests estan absolutament ultrapassats.

Veure llums de Nadal a mig novembre i campanyes de venda desposseïdes de tot sentit em provoca una repulsió creixent. M'encanta regarlar i que em regarlin, ho trobo un acte de delicadesa, d'estima i compromís extraordinari, però quan el consum esdevé obligació (igual que la mania que la nit de Cap d'Any és absolutament obligatori passar-s'ho molt bé després d'haver-se gastat molts diners i pagar un ticket d'un sopar que en la majoria del casos no serà massa més que -en una gradació fàcilment predictible- de mediocre a dolent), llavors m'hi poso de cul.

Fa anys que no regalem res a casa per Nadal (més enllà del que "cagui" el "Tió" pels que encara són petits) i si en tingués la potestat, senzillament ho aboliria. El Nadal, desposseït des de fa molts anys de qualsevol mena de consideració espiritual o de recés personal o familiar, ha esdevingut una pura (m'ha costat no equivocar-me en la tercera lletra de la paraula) orgia comercial i gastronòmica que no em plau ni gens ni mica compartir. De fet em genera una repulsió creixent.

En dates "assenyalades" com aquestes, m'agradaria desertar del Planeta Terra, anar-me'n a viure a Júpiter i tornar quan tot plegat sigui un record efímer.

Tan de bo que els humans fóssim capaços de sobreviure com a espècie sense haver de generar tant llenguatge fictíci, tantes martingales.

Trump no enganya

Alguns deien que Donald Trump es moderaria conforme anés prenent consciència del que representa ser president dels Estats Units, però la majoria del seus seus actes semblen anar en sentit contrari i reforcen la idea que la seva presidència serà -si més no- molt complicada tant a nivel de relacions exteriors com a nivell interior.

Aquests darrers dies s'han anat coneixent les persones que va agafant  com a membres del seu gabinet, i la veritat és que la cosa promet.

De tots els nomenaments que s'han sabut fins ara, el resum podria ben ser: un govern format per persones majoritàriament riques, majoritàriament blanques, majòria de sexe masculí, sense -o amb molt poca- experiència de govern. La cosa promet, però de debò.

Només per fer-se'n una petita idea, el patrimoni acumulat de les persones nomenades fins ara, suma un total de 6.000 milions de dòlars (6 bilions, en terminologia anglosaxona), i entre les persones contractades hi ha 2 bilionaris (és a dir, amb patrimonis de més de 1.000 milions de dòlars) i 9 milionaris.

Només per fer-se'n una petita idea, dels nominats al gabinet de Donald Trump hi ha un 78% d'homes i un 83% de persones de raça blanca, i només el 44% tenen experiències prèvies de gestió pública.

Trobo que la paradoxa és sensacional. Trump ha reclamat el vot dels obrers empobrits (molts dels quals blancs, això sí) i l'ha obtingut de forma massiva, i el resultat és que un vot de persones que a Europa interpretaríem com de centre-esquerra o esquerra moderada tindrà com a resultat un president bilionari envoltat d'amics seus milionaris. Els detractors de Hillary Clinton li recriminaven la comoditat amb la que es movia pel món de Wall Street i la realitat, tossuda, diu, que alguns taurons de Wall Street són els que dirigiran els destins dels Estats Units durant els propers quatre anys (si un "impeachment" no ho impedeix).

Entre els nomenats destaca Rex Tillerson, Conseller Delegat d'Exxon Mobil i intím amic de Vladimir Putin, com a Secretari d'Estat (el càrrec que ocupava Hillary Clinton precisament), i Scott Pruitt, administrador de la  EPA (Environmental Protection Agency), un negacionista que diu públicament que el canvi climàtic és un invent dels xinesos.....Només aquests dos nomenaments són una mena de premonició de com por arribar a anar tot plegat.

El desgavell de les infrastructures espanyoles

Diumenge passat vaig tornar d'un curt pont a Madrid amb la família, i des de la M-30, com que anava una mica curt de temps, en comptes d'anar a buscar l'autovia A2 vaig dedicir finalment passar per la R-2, una de les vuit autopistes de peatge espanyoles en fallida. De fet, no m'estranya que estigui en fallida perquè de les múltiples vegades que he agafat aquesta autopista de peatge (que va des de l'aeroport de Barajas fins a Guadalajara)  els cotxes que m'he arribat a creuar es podrien comptar amb els dits de les mans.

En escriure "amb els dits de les mans" ho faig en sentit literal. Aquest diumenge, ens vam creuar només amb dos cotxes en tot el tram. No m'estranya. L'autopista de peatge discórre en un circuit gairebé paral·lel a l'A-2, que és gratuïta i està en perfecte estat de manteniment. Si hom no té una pressa que ho justifiqui, no té cap sentit lògic ni econòmic afagar la R-2. Ni 10 recuperacions econòmiques podran resoldre aquest problema, no cal ser un geni de les finances per a entendre-ho.

I així van les coses. Llegeixo aquesta setmana a la premsa econòmica que l'estat espanyol té un pollastre considerable sobre la taula amb les autopistes espanyoles de peatge en fallida, entre les quals 3 de les radials de Madrid, la R-2, la R-3 i la R-5, curiosament totes tres amb una infrastructura alternativa sense peatge que existia prèviament a l'adjudicació de la concessió i explotació d'aquestes tres infrastructures.

L'operació de rescat que hi ha sobre la taula, poca broma, podria arribar a suposar un desemborsament per part de l'estat, com a conseqüència de l'anomenada RPA (responsabilitat patrimonial de l'administració), de la no gens despreciable quanitat de 5.500 milions d'euros, gairebé el 25% del pressupost de la Generalitat de tot un any. I no sembla fàcil que l'estat se'n pugui sortir. D'una banda Brussel·les demana a Espanya més retallades i apujades d'IVA, d'altre, l'estat no només no ho fa, sinó que s'ha d'enfrontar a problemes com aquests (un vertader "brownie") que no fan més que denostar una mica més l'escàs prestigi que tenen els gestors d'Espanya en el món en general i a la Unió Europea en particular.

Recordo arran d'això la memorable entrevista que en Jordi Évole li fa ver a Mariano Rajoy no fa tant de temps. En el paroxisme de l'antologia del disbarat, i a la pregunta de Évole sobre quin sentit tenia construir kilòmetres i kilòmetres de vies d'AVE que van buits i que passen per estacions a les que ni puja ni baixa cap passatger, la resposta literal d'aquest gran estadista -consultin emeroteques-va ser: "Bueno, pero las tenemos, no?".

Doncs això mateix: "Las tenemos, no tienen ninguna utilidad social, han costado una fortuna del dinero del contribuyente y fondos de la Unión Europea, y hay que mantenerlas cada año a un coste recurrente extraordinario". 

Aquesta situació, que em recorda també el cas dels pous estratègics de gas del projecte "Castor", davant les costes de Castelló són una veritable forma de corrupció i prevaricació. Negocis del Bernabéu, que no fan més que enriquir als que ja són rics, en forma d'intercanvi de favors.

Hom podria pensar que actualment, després dels "Gürtels, les Púniques, els Eres, i d'altres" aquestes pràctiques s'haurien extinguit. Doncs res més lluny de la realitat. A la densíssima, castellana i castissa vil·la d'Otero de Sanabria, que té el privilegi de tenir una població fixa de 26 habitants, hi acaben de projectar i aprovar (fa quatre dies) una estació d'AVE que costarà més de quatre milions d'euros.

Si algú es pensava que aquest estat té remei,...que s'ho vagi traient del cap.

Enyorat Joan Barril

Avui, dimarts i tretze, dia de mala sort per als supersticiosos (que cada vegada en són menys, afortunadament), fa exactament dos anys que ens va deixar el gran mestre del periodisme i de la ràdio que va ser en Joan Barril.

Li vaig dedicar un obituari exactament el dia 13 de desembre de 2014, quan la meva mare em va trucar per dir-m'ho. I no me'n sabia avenir. Un, que és lletraferit per defecte de naixement,  té la sensació que determinades persones són com eternes i que no han de marxar mai. Va ser el cas de la Tati Sisquella, o de la Montserrat Roig, malaguanyada als 45 anys, el ja llunyà any de 1991.

He revisat fa una estona el blog que li vaig dedicar "In memoriam" i la veritat és que han passat més de dos anys (va estar dos mesos ingressat al Clínic per la neumònia que el va acabar matant), però em sembla que encara sento la sintonia del "Cafè de la República", aquella melodia servo-cròata cantada per un grup amb cantant de veu molt ronca que un dia en Joan Barril va portar a Barcelona. Extracto un dels paràgrafs que vaig escriure, perquè, revisitat, continua per a mi tenint tota la vigència tot i que han passat dos anys. No és fàcil fer ràdio o tele, o premsa, o comptes com els feia en Barril.

"En Joan Barril era un mestre de mestres. El seu "Cafè de la República" un exemple de ràdio que ell mateix qualificava de "tranquila". Una ràdio reposada amb opinió, amb serenor, amb diàleg, sense apriorismes, sense sectarisme, amb una objectivitat que sorgia com espontàniament. Sempre que podia, que era tot sovint, en anar cap a casa després de la feina, escoltava el "Cafè de la República", primer de 9 a 11 de la nit (durant una època amb el seu inseparable Joan Ollé) i després en la tercera emporada de 9 a 10. També amb l'Ollé van fer un insuperable programa al Canal 33, "L'Illa del Tresor"."

Ara que tot ha canviat en tan poc temps, que la velocitat de les xarxes socials fan que no hi hagi res que poguem catalogar com a "tranquil", ja que tot és "Twitter" o "Shooter" o "Facebook" o...., sento certa enyorança per una manera de fer cultura en estat pur, sense pressa, sense "likes", sense martingales.

Avui, l'Òscar Fernàndez, a la segona hora del "Catalunya Migdia" ha tingut l'encert de fer un programa homenatge a en Joan Barril, i hi ha portat a tots els seus col·laboradors del "Cafè de la República", en David Guzmán, en Pere Más, la Lisa Omedes,....i el seu inseparable amic, en Joan Oller. L'Empar Moliner, col·laboradora habitual del "Catalunya Migdia" aquesta temporada també ha glosat la seva figura, recordant algunes anècdotes especialment hilarants. També les ha aportat l'òscar Fernàndez que va ensenyar al gran mestre que els estadis de futbol de Madrid -ciutat no concepte- cap avall tenen nom de persona (Vicente Calderón, Santiago Bernabéu, Benito Villamarín, Rico Pérez.....), mentre que els del Nord són inanimats (Camp Nou, San Mamés, Anoeta, Los Pajaritos....). En Joan Barril va quedar tan prendat d'aquesta descoberta (era un home amb una cultura vastíssima i una voracitat de coneixement que espantava) que al cap de dos dies en va fer un article a "El Periòdico de Catalunya", on escrivia habitualment, citant, és clar, com a font, el mateix Òscar Fernàndez.

Així era ell, i així el recordo. Joan Barril, una figura irrepetible.

Les còpies del govern espanyol

Quan erem petits i a classe ens enxampaven copiant (que aixequi el dit a qui no li hagi passat com a mínim una vegada...) ens queia com a mínim una penalització, un càstig o una hòstia ben donada amb la mà oberta que et deixava la galta vermella un parell d'horetes com a mínim. Llavors, en arribar a casa, l'hòstia dels "hermanus" era adequadament complementada per una segona hòstia del pare a menys que l'agilitat d'esquirol d'aquells anys, ens permetés esquivar la mà amb una finta de jugador de bàsket.

Avui en dia pel que es veu, copiar no només no està castigat sinó que a més a més, es castiga el mestre. Avui hem sabut que la ministra Fátima Báñez, titular d'Ocupació i Seguretat Social ha quedat tan impressionada pel Projecte de Llei de conciliació profesional i familiar que impulsa la Generalitat de Catalunya i lidera el diputat del PSC Fabián Moheado, que en vol fer una còpia.

La prensa d'avui es fa ressó de les seves declaracions. La misnistra auspiciarà un Pacte d'Estat per a la conciliació i racionalització d'horaris. Així ho ha explicat avui a la Comissió d'Ocupació i Seguretat Social al Congrés, que a més a més ha dit que l'executiu espanyol vol que la jornada laboral a Espanya "acabi, amb caràcter general, a les 18 hores", per reblar el clau ha acabat afegint que el govern espanyol també "estudiarà les possibilitats que tindria el canvi de fus horari".

Home, no és que ho trobi gaire original però per primera vegada, tot i tractar-se d'una còpia de clara inspiració Catalana (com la Llei de l'impost sobre els dipòsits bancaris -impugnada pel govern espanyol- o la del impost a les begudes ensucrades que han estat clàrament plagiades pel gobierno de España), és una iniciativa memorable i assenyada. Per fi una mica de sentit comú, més enllà d'aquesta ficció de diàleg que no es creu ni la meva gossa.

Si la ministra aconsegueix a més a més tornar bona part d'Espanya al fus horari que li pertoca, llavors la còpia no només no seria susceptible de penalització sino de premi amb menció especial.

Estic encuriosit però, en saber si un Partit i un govern tan centralistes com l'actual serien capaços de dividir Espanya en dos fusos horaris, un de Saragossa cap a l'Oest, endarrerint una hora per equiparar-la al fus horari solar, com el que tenen anglesos i portuguesos, i un altre per a Catalunya, i el corredor mediterrani valencià, que en aquest cas continuaríem amb el fus horari de francesos, italians i alemanys.

M'aposto un pèsol que això darrer no es farà mai....

"La Guerra de l'Avi" ja disponible a Seebook

Avui faig un blog d'autopublicitat, que és una cosa que no m'agrada gaire (i que no faig gairebé mai), però que de tant en tant cal fer, sobre tot si -entre d'altres ocupacions- un té la mania de dedicar-se a escriure quan es fa fosc, a aquelles hores en què la vice-presidenta del govern espanyol ja ha deixat el seu despatx de Barcelona i ha tornat a Madrid -ciutat, no concepte-.

La Rosa Sala, fundadora i C.E.O. de Seebook em confirma que ja estan disponibles les versions Seebok de l'edició completament revisada de "La Guerra de l'Avi". La novetat aquesta vegada és que a més a més, i per primera vegada en llengua Catalana, hi ha un audiollibre, narrat amb un impressionant mestratge per l'Octavio Botana, actor, músic i locutor.

És un privilegi poder tenir la meva tercera novel·la en format audiollibre al nivell de "Les aventures de Tom Sawyer" de Mark Twain, "El petit príncep" de Saint-Exupérie, o "Les aventures de Pinotxo" de Carlo Collodi.

Seebook és un extraordinari projecte editorial, novedós, modern  i fascinant, dirigit per la Rosa Sala (http://rosasalarose.es/), assagista i traductora, autora d'algunes obres de referència  en el camp de la germanística contemporània com ara el "Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo", que amb un equip de col·laboradors appassionats és dedica a acostar la millor literatura en format 3.0 a lectors de totes les edats i gustos.

Paga molt la pena invertir una estona en passejar-se per la seva pàgina web (http://www.seebook.eu/gama-de-productos.html), tant si us agrada llegir com si no (en aquest darrer cas, Seebook ofereix un ampli catàleg de llibres per a regalar per aquestes festes).

Us encoratjo a fer-hi un cop d'ull.

Bilateralitat, diàleg i postveritat

M'agrada el canvi d'estratègia del Partido Popular en relació a Catalunya, que podria traduir-se en un: "fer veure que tot canvia perquè no canvïi res".

Em costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula -que dirien "Els amics de les Arts"- hi hagi algú tan bona fe o tan ingenu/a que es pugui creure això del diàleg. Però malgrat tot he sentit a la ràdio periodistas que defensen que el canvi d'actitud del nou govern popular en minoria és una excel·lent oportunitat per a cosir ferides i aixecar ponts.

La pantomima de l'Enric Millo com a nou delegat del govern (cal admetre però que millor que el que hi havia hagut abans i abans i abans  sí que ho és), de la "vicepresidenta" ahir, anant a prendre possessió del seu "nou despatx permanent" i mantenint "entrevistes de treball" amb l'oposició al Parlament de Catalunya (Ciudadanos y PSOE -el PSC va deixar d'existir de facto fa molt de temps) és per llogar-hi cadires.

Cert és que la comunicació i l'empatia no han estat mai grans virtuds de cap dels membres del Partido Popular. És memorable recordar una de les grans perles del Partido Popular, proferida per l'actual Ministra de Defensa, per exemplificar que Partido Popular i comunicació són conceptes antitètics:  "La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido… y como fue una indemnización en difini… en diferido… en forma, efectivamente… de simulación de… simulación… o de lo que hubiera sido en diferido en partes de una… de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la seguridad social, es que si no hubiera sido… ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones a la seguridad social ¿verdad?".

Doncs amb aquest estil impol·lut que els caracteritza, ara els Populares diuen que volen dialogar i fer política amb la Generalitat. Però una vegada més la pifien de forma flagrant en les formes. Si l'excelsa senyora Soraya vol dialogar, el primer que hauria de fer quan ve a Catalunya és trucar al Govern, com a mínim al seu interlocutor, el vice-president Junqueras.

Però és que a més a més, si vol parlar amb l'oposició del Parlament de Catalunya,....on eren els d'"En Comú Podem" i el "Partido Popular de Cataluña"? Aquests no són oposició? No són fills del mateix Déu? O és que el que passa és que el líder del "Partido Popular de Cataluña" ha triat justament aquesta setmana per anar de vacances a Miami i com que no es parlen entre ells no ho han pogut arreglar? En fi, una concatenació de disbarats que fa una mandra brutal.

No hi haurà diàleg de debò si no hi ha una acceptació prèvia de bilateralitat en la relació. I francament, em penso que som molt lluny. Això del canvi d'actitud no vol fer altra cosa que la ficció de simular (en diferit) i transferir la culpabilitat a l'altre. Fer que l'opinió pública no catalana -és clar- es cregui que ara els dolents són els "sobiranistes", que no volen parlar. Inventar un relat, com el de la Constitución Sacrosanta. Segons ells Catalunya no existia abans de la Constitución del 78.

Si no hi ha diàleg, com a mínim que hi hagi "Corredor del Mediterrani", inversió en "rodalies" i en carreteres.

I sobre tot, cal no anar a la conferència estèril, buida de continguts i absurda de presidents autonòmics. Loapa. Café para todos. Todos iguales ante la ley. La diferencia no existe. Os asimilaremos u os asimilaremos. Això és l'enteniment de la plurinacionalitat espanyola: un pallasso Borbó que va al Senat (un altre disbarat) i que utilitza les "lenguas vernáculas regionales", per, en un discurs de 20 minuts, dir, literalment al minut vint "Gràcies, Eskerrikasko, Gracies".

No sóc gaire radical en res, i en això tampoc, però per un simple exercici de dignitat, en Puigdemont no ha d'anar a la conferencia de presidentes autonómicos. Que la postveritat l'escrigui un altre.

Europa a la corda fluixa

Diuen les enquestes en relació al referèndum que avui voten els italians a instàncies del seu president del govern Mateo Renzi, que la cosa està molt empatada, que va del "canto d'un duro" i que hi ha moltes probabilitats que l'acabi perdent.

Segurament com a conseqüència d'això l'acabarà guanyant, si hem de fer cas als estrepitosos fracassos de la demoscòpia mundial durant aquest any 2016.

Bé, bromes al marge, sembla que als nostres polítics els agrada jugar amb foc. Una vegada més, no es tracta només d'un referèdum per reformar el senat italià (una altra cambra gerontocràtica i inútil com la que hi ha a Espanya), racionalitzar la funció pública i recentralitzar competències, que també, però del que es tracta sobre tot és refrendar la política del propi Renzi.

A l'igual que en el cas de Cameron, Mateo Renzi ha volgut posar a prova el suport que té entre els italians, cercant un vot que ha personalitzat exactament igual que va fer Cameron ("o jo o el caos"), ja que ha dit, alt i clar, que en cas que perdi dimitirà com a primer ministre, Itàlia s'abocarà a noves eleccions i ja tornarem a tenir al cim de la taula les amenaces populistes de Forza Italia, Beppe Grillo i el "Movimento Cinque Stelle" i la xenofòbia de la Lega Nord. No sóc un expert en política italiana, però tot això no augura res de bo per la continuació de la construcció europea.

S'ha jugat amb foc a l'igual que es va fer a la Gran Bretanya en el cas del Brexit, i els britànics (al menys els més assenyats i menys populistes) es van acabar cremant. Només falta que demà ens anuncïin que Renzi ha perdut el referèndum per a continuar cap aquesta deriva antieuropea que sembla que està arrasant Europa.

Si, per acabar-ho d'adobar, l'extrema dreta guanya les eleccions a Àustria (cosa també que té una alta probabilitat d'ocurrença), veig davant nostre un perill molt i molt real que seria un grandíssim desastre per l'Europa que coneixem avui: una victòria  de Marine Lepen i el Front Nacional francés, a les eleccions presidencials del maig de 2017.

Canvis al paisatge urbà

La cel·leritat amb la que es succeeix tot plegat avui dia, la comunicació global i instantània, els anhels associats al "ho vull, ho tinc", la terciartizació de tot plegat, les vendes immediates via plataformes de comerç electrònic, impulsades per aquest poderós vehicle anomenat internet, estan provocant -i encara ho faran més en un futur a curt termini- un impacte molt significatiu en el paisatge urbà.

Com que viatjo sovint però passejo poc, de vegades poc m'adono d'alguns d'aquests canvis a la ciutat d'adopció dels darrers vint anys de la meva vida que és Girona. Però farà un parell o tres caps de setmana em vaig dedicar a passejar sense rumb, fent allò que literalment i en bon Català es diu "badar" (un verb preciós que cada vegada s'utilitza menys) i vaig adonar-me de dos canvis molt significatius en el paissatge del centre de Girona: han desaparegut dos dels quiosks més emblemàtics de la ciutat.

Un, a la plaça Catalunya, l'altre a l'avinguda Jaume I, aquest, pel que després m'he informat, fa poc més d'un mes. Així, en poc temps, dels quatre quiosks que hi havia a la ciutat, dos han desaparegut en molt poc temps. Vull pensar que és per falta de viabilitat econòmica, i no cal ser cap geni de les finances per adonar-se que avui dia ha de ser molt complicat guanyar-se dignament la vida venent només diaris i revistes.

De fet, aquesta constatació que faig ara de casualitat, es fa ja molt evident a l'Eixample de Barcelona, on els darrers anys han tancat molts d'aquests establiments i els que queden han esdevingut veritables mercats una mica de tot, des de loteria a llaminadures o llaunes de beguda.

I és que els diaris i les revistes de paper -excepció fetes dels especialitzats i del cap de setmana- han deixat de ser un producte de consum massiu. Tinc amics molt cultes i ben informats que no llegeixen un diari de paper des de fa molts anys. Només fan servir la tauleta. I si algú és lector d'articles d'opinió (el meu cas) s'acaba subscrivint a un diari digital per una quota més que raonable, que al cim permet estalviar una gran quantitat de paper.

El mateix passa amb moltes oficines bancàries, en el seu servei de "finestreta". Qui hi va avui en dia a part dels jubilats? O més ben dit, qui fa operativa que es pot fer al caixer? Moltes s'estan reconvertint (algunes oficines de Caixabank semblen "boutiques" de luxe de venda de telefonia mòbil, televisors i tauletes) i esdevenint autèntics supermercats de productes i serveis, d'altres, les que paguen lloguers més elevats, acaben tancant, i això també incideix en el paisatge urbà. També m'acabo d'adonar fa molt poc que l'emblemàtica oficina del Santander a Girona (cantonada Gran Via Jaume I amb Plaça Marquès de Camps) també ha tancat, deixant un ratre de terra cremada amb les parets de les que hi han arrabassat els elements corporatius del banc vermell. L'edifici fa veritable pena.

Segur que això forma part d'una evolució natural imparable, però queda la recança que les nostres ciutats estan perdent a passes de gegant alguns establimiments que han format part de les nostres vides i del nostre paisatge urbà.