Adéu i gràcies

Aquest serà, ja ho anticipava fa un moment, el meu darrer escrit penjat a Reflexions de Taverna el 2017, però també serà el meu darrer blog. He decidit penjar el teclat, al menys en la forma que ho he vingut fent als darrers anys.

Vaig començar aquesta aventura apassionant d'escriure, arrogant-me les virtuts d'objectivitat i de cronista que es solen atribuir als periodistes de debò (jo no ho sóc tot i que m'hagués agradat molt ser-ho) l'any 2011. Poca broma!

Vaig escriure la meva primera entrada a Reflexions de Taverna el dia 6 de novembre de 2011 (New York, New York), poc després de la mort del meu avi Miquel i de saber que el meu pare patia un càncer de páncreas. Escric ara mateix el meu darrer blog, el 31 de desembre de 2017, a un quart de nou del vespre. Han passat més de 6 anys. Al llarg de tot aquest temps han passat al món, a Catalunya i a Espanya coses extraordinàries que he mirat de comentar i reflexionar sempre des de l'objectivitat, el rigor i el respecte. Pel alguns he estat massa distant, per d'altres massa implicat. El cert és que he estat, sóc i seré sempre una ànima lliure i crítica i quan cal dir que alguna cosa no m'agrada, no em fa por dir-ho. 

Des que vaig començar he escrit gairebé 950 articles al blog, amb un promig d'unes 15 entrades per mes. Algunes, molt poques, les vaig retirar jo mateix després de rellegir en fred alguna cosa que havia escrit massa en calent o arran d'algun comentari d'algun dels meus admirats lectors. Una, només una la vaig retirar jo a petició d'una familiar d'una persona a la que em vaig referir en un dels meus articles. Ha estat l'única vegada, perquè vaig entendre perfectament les raons de la persona que m'ho demanava.

Els meus articles s'han llegit gairebé 65.000 vegades des que vaig començar i alguns dels meus lectors em són absolutament fidels des de l'inici d'aquesta meravellosa aventura.

Ho deixo perquè no tinc tot el temps que m'agradaria tenir i aquesta "professió" (no remunerada, afegeixo) és molt exigent i requereix de més temps del que malhauradament hi puc dedicar a l'actualitat. Els projectes professionals de l'any 2018, amb l'obertura d'una fàbrica als Estats Units, m'exigiran molta més dedicació i molts més viatges dels que segurament desitjaria. Però la vida és així i no és fàcil canviar-la.

Malgrat això no deixo l'escriptura del tot. Espero durant l'any 2018 ser capaç de completar el recull de les millors "Reflexions" del 2011 al 2017, que publicaré en format digital (segurament a "Seebook") i que espero tenir enllestida abans de l'estiu. El segon projecte al que espero dedicar temps és  acabar la meva quarta novel·la "Segona Oportunitat", tot i que d'això encara no n'estic segur...

Tampoc descarto escriure alguna entrada al blog esporàdicament. Val a dir que no tanco "Reflexions de Taverna", només el deixo "força" inactiu, però si alguna notícia em fa bullir la sang, hi tornaré (com ha fet esporàdicament en Lluís Llach des que ho va deixar).

Ha estat un plaer saber que molta gent m'ha llegit i ha gaudit de les meves "reflexions".

A tots i a totes, moltíssimes gràcies pel vostre suport i molt Bon Any 2018.

Una forta abraçada i fins a sempre.

Jaume Burgell

Balanç d'un any trepidant

Crònica d'urgències. Escric aquest penúntim blog de l'any en aquestes hores prèvies al Cap d'Any en què els WhatsApps dels típics bons desitjos d'any nou esclaten de tothom per a tothom i en què es fan les trucades anticipades dels més íntims per evitar la saturació de xarxa de la mitja hora posterior a la mitja nit.

 

La veritat és que un any tan intens com aquest donaria per a un munt d'entrades temàtiques al blog, ordenades per capítols. Hi és que 2017 ha estat, sense dubte, un any especialment transcendental pels catalans i els espanyols, però per extensió ho ha estat pels nord-americans, pels francesos i pels sirians, per exemple.

 

Si hagués de destacar algunes de les coses més importants que ens han passat, òbviament des de la meva perspectiva, m'atraviria a nomenar els següents:

• Procés: fi de cicle. La votació de l'1 d'octubre, en un referéndum que va ser i no va ser al mateix temps, i que va ser una victòria i una derrota. 
• Procés: la judicialització de la política -per la incapacitat de Rajoy i la seva patuleia-  i la constatació que, malgrat que crec en una justícia, generalment independent i molt professional, disfuncions com una fiscalia embogida i una anomalia post-franquista anomenada Audiencia Nacional, han complicat de forma difícilment solventable a curt termini un afer que hagués estat molt més fácil d'abordar fent política.
• Catalunya: Les eleccions del 155, amb la constatació que els vots del no-referèndum es van mantenir fidels a una manera d'entendre Catalunya, i la constatació també que el vot unionista, ha sortit definitivament de l'armari i que per tant, només queda una solució: negociar i posar-se d'acord, primer entre catalans i després amb Espanya.
• Espanya: els judicis contra els afers de corrupció han continuat, però malgrat haver-hi 900 imputats del PP (sobre tot el l'afer Gürtel i derivades), n'hi ha molt pocs a la presó. 
• Espanya/Europa: el trencament definitiu dels eixos clàssics esquerra-dreta.
• Europa: l'elecció de Macron, un nouvingut, sense partit, de 39 anys, amb poca ideologia, però moltes idees, en paraules del filòsof Josep Ramoneda, "un triomf que semblava imposible", la constatació de la crisi de governança a nivell europeu.uropa: el populisme i la indisciplina d'alguns països d'Europa de l'Est, en particular Polònia, mostren la dificultat del projecte europeu.
• Europa: la negociació del "Brexit" demostra també que Europa és una realitat inconclosa.
• Món: el desastre global que està suposant la presidència de Donald Trump que "perpetra" en comptes d'executar. Les seves actuacions, juntament amb els escàndols i sospites, l'han portat a la popularitat més baixa que hagi tingut mai un president nord-americà només en 11 mesos.
• Món:  la crisi de Corea del Nord, irresolta, pot suposar un greu conflicte polític, diplomàtic i militar l'any 2018.
• Món: Rússia ha aconseguit que el seu protegit "Al Assad" hagi guanyat, de facto, la guerra civil a Síria, amb l'acceptació tàcita del món occidental.
• Món: l'eliminació territorial d'Estat Islàmic ha estat sense dubte una bona notícia, embrutada per la gran mortandat de civils que la reconquesta ha suposat.
• Economia: la irrupció a escala planetària de les criptomonedes, en particular en "bitcoin". Les criptomonedes canviaran en pocs anys la manera com ens relacionem econòmicament. Temps al temps.
• Economia: el cotxe sense conductor ja és una realitat a la que li queden molt pocs anys per a esdevenir un fenòmen global i quotidià. Temps al temps.
• Societat: em van impactar de forma especial dues morts. Dues persones joves a les que admirava profundament: Carme Chacón, als 46 anys, a causa d'una malaltia congènita del cor i en Carles Capdevila, als 52 anys, a causa d'un maleït càncer. En Carles em va ensenyar a estimar el periodisme, ja fa molts anys, com també ho havia fet la Tatiana Sisquella.

Les lliçons del 21-D

Analitzats els resultats amb una mica més de calma, tot i el pòsit que provoca l'orgiàstica celebració gastronòmica d'aquests dos darrers dies, hi ha algunes conclusions que hores d'ara semblen clares.

L'ordre d'aparició no té cap implicació pel que fa a la prelació, totes tenen, al meu entendre, la seva particular transcendència, sense que a una se li pugui atribuir el valor de "la més important".

1. El 155 ha estat derrotat de forma clara. Ho diuen els resultats, malgrat les interpretracions que des de la caverna madrilenya se'n puguin fer (cal però reconèixer que aquesta vegada han estat més objectius que mai reconeixent la "resistència" del sobiranisme). Ho diu també de forma unànime la premsa internacional, que he repassat de forma exhaustiva aquests darrers dies. El gran derrotat doncs, el govern i el partit del PP, que malgrat l'assignació d'un escó addicional a Tarragona, després del recompte definitiu del vot exterior, esdevé un partit marginalitzat a Catalunya.

Només per a fer-nos una idea de quan certa és aquesta afirmació, es pot il·lustrar explicant que el PP ha tret a Catalunya 184.000 vots, només 135.500 més que el PACMA, tot i que això que dic sembla una barbaritat, comparem els pressupostos de campanya: 1,8 milions d'Euros el PP, per 1.800 Euros el PACMA. Si ho analitzem en termes de rendibilitat econòmica, la inversió del PP és ruinosa: 14,45 € per vot, versus 0,07 € per vot del PACMA.

Malgrat aquesta contundent derrota, és extraordinari - i així ho destaca part de la premsa internacional, en particular la británica - que ningú no hagui dimitit. Que hores d'ara García Albiol segueixi essent president del Partido Popular a Catalunya i Enric Millo el delegat del govern espanyol (del 155) no deixa de ser un reflex més de l'extraordinària mediocritat humana i política d'ambdós personatges.

2. La victòria de Ciudadanos, partit encapçalat per una Inés Arrimadas que ha demostrat una talla política que molts li negaven (fins i tot ha deixat en evidència el fundador del partit, Albert Rivera), ha estat molt important i ha capitalitzat el vot principalment de les grans ciutats i del -en un altre temps- ciuturó roig metropolità. Arrimadas ha estat capaç d'atreure el vot dels emigrants dels anys 60 i 70 que durant elecció rere elecció havien votat sempre PSOE (atenció, més PSOE que no pas PSC, convé deixar clar aquest matís). Els fills d'aquesta immigració, ciutadans nascuts a Catalunya, han comprat de forma molt important el missatge dels que durant molts anys es van sentir exclosos de la política catalana, dominada de forma gairebé monopolística pels partits nacionalistes catalans.

Ciudadanos, amb 1.109.000 vots ha esdevingut la força més votada de Catalunya, i això (un 25,4% de vots) no és en absolut menor. Quan Arrimadas deia en els seus cartells electorals "Ara sí votarem", segurament s'esperava quelcom més, però ha quedat clar que l'anomenada durant molt temps "majoria silenciosa" ha deixat de ser silenciosa, però també ha quedat meridianament clar que no és majoria. Molt important, sí, majoria, rotundament no.

3. El sobiranisme, dividit aquesta vegada, en condicions més aviat complicades i de cap manera "normals", ha aconseguit 2.063.000 vots (participació del 81,94%), el més gran resultat obtingut pel bloc independentista en unes eleccions, es llegeixi com es llegeixi. El 9 de novembre de 2014, el SI-SI va obtenir 1.897.000 vots. Junts per Catalunya més la CUP van obtenir, a les eleccions del 2015 (participació del 74,95%), 1.966.500 vots, gairebé 100.000 vots més. Utilitzant paraules de la cançó d'en Lluís Llach, hi ha una bona part del país que continua "tossudament alçat", i si hores d'ara algú parla d'adoctrinament i que hi ha 2,1 milions d'aduls catalans que estàn abduïts i que són beneïts, és que no ha llegit bé el que està passant a Catalunya. Possiblement el recorregut d'aquest vot hagi assolit un màxim difícil de trencar, però tampoc no cal oblidar que l'independentisme no sumava gairebé més del 14% dels vots a les eleccions del 2006 (els 414.000 vots que va obtenir ERC). Catalunya i Espanya tenen un problema que cal reconèixer primer i abordar després, per totes dues parts, de forma generosa i pensant en el futur de tots. Empresa difícil, sí, però no impossible.

Tot i que amb molta cautela, es comencen a sentir veus d'ambdues bandes que criden al diàleg amb amplitud de mires i intel·ligència. Fins i tot el Borbó va canviar el seu discurs en relació al que li van escriure el dia 3 d'octubre. El 24 de desembre parlava de "recuperar la serenitat, l'estabilitat i el respecte mutu...", res a veure amb el discurs alarmista i legalista del 3 d'octubre.

4. Amb totes les prevencions del món, sembla plausible pensar -fa 8 dies jo no ho creia factible- que hi haurà un govern sobiranista però que actuarà havent après la lliçó: no es repetiràn actes d'unilateralitat ni haurem de tornar a passar per l'espectable lamentable que va suposar l'aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat nacional. La gran incògnita és qui presidirà aquest govern, perquè el diàleg amb Madrid requerirà un temps que ara mateix no es pot comptar donats els terminis legals per a constituir el nou Parlament.

5. En clau espanyola, la victòria de Ciudadanos i l'aclaparadora derrota del PP, tindrà sense cap mena de dubte, un impacte significatiu en la política parlamentària i en els moviments dels propers mesos. Si el PP no aconsegueix ben aviat una aprovació definitiva dels pressupostos generals de l'estat pel 2018, no és gens descartable un escenari d'eleccions anticipades a Espanya. Si això passés, no està clara una revalidació de la victòria del PP.

Àngel Solé Guash: In memoriam

Aquest matí he rebut una de les notícies més tristes que recordo en molt, moltíssim temps. De fet, he estat mig matí en estat de shock. He perdut una persona molt especial, l'Àngel Solé, cuiner de Valls. L'Àngel ha mort en un desgraciat accident de trànsit a l'entrada del polígon industrial Palau de Reig de Valls. Un camió li ha llevat la vida a les 7 del matí d'avui 23 de desembre. I ho ha fet en les pitjors dates en que això li pot passar a una familia. Maleït destí.

Tenia només 48 anys, i era una de les persones més bones, afables i optimistes que he conegut mai de la vida. L'Àngel, a qui vaig conèixer de casualitat fa cinc anys quan ell regentava el restaurant El Tast de l'Àngel a l'Hotel Class de Valls, em va copsar de seguida per la seva vitalitat i l'energia positiva que destil·lava el seu cos i el seu cor. Era l'optimisme fet persona. Sempre tenia un somriure per oferir, fins i tot en les circumstàncies més adverses. Mai un mal gest, mai una paraula fora de to, fins i tot quan el més pacient i educat hagués perdut el nord.

Actualment, juntament amb la seva dona, la Marga, compaginava dos restaurants, Ca l'Àngel, a Valls, on també hi ha la seva germana Judit, enòloga i experta en vins, i El petit cup a Alió, que és el que porta amb mestresa i excepcional savoir faire la Marga.

L'Àngel era sobre tot una gran persona, com em deia avui literalment el meu cap, "es feia estimar", i aquesta és una manera encertadíssima de definir-lo. Es feia estimar.

Com a cuiner era també un mestre. Modest i humil, no va arribar al cim dels cuiners mediàtics perquè senzillament no ho va voler, tot i estar-ne perfectament capacitat. No va voler sacrificar més enllà del que fos necessari la seva vida personal i familiar, i això també l'honora. L'Àngel feia cuina honesta amb ingredients del territori de primera qualitat. Era l'ambaixador del calçot de Valls i alguns dels seus plats eren un plaer pel cos i l'esperit, molt difícils de trobar enlloc més.

Àngel, amic, espero que quan arribis al cel, els treguis a tots de l'ensopiment amb el teu pop a la brasa amb parmentier de patata o els teus calamarcets amb ou ferrat. Allà et diran que avui el teu estimat Barça li ha clavat aquest migdia tres gols al Real Madrid (i un l'ha fet l'Aleix Vidal, de Puigpelat, del costat deValls, que segur que si et coneixia, te l'ha dedicat), i en saber-ho et faràs un fart de xalar.

Et trobarem a faltar i no saps de quina manera. Descansa en pau. Els que et vam conèixer et recordarem sempre.

Eleccions 21D-Anàlisi d'emergència

Sense passió, i més per força que per ganes, hem seguit - de reüll- els resultats electorals de les eleccions autonòmiques d'aquest 21 de desembre.

I com de costum, segurament moltes formacions diran que són la guanyadora.

Més enllà dels guanyadors, que després abordarem, el que hi ha en aquestes eleccions són perdedors. I n'hi ha sobre tot dos, de molts clars. En aquestes eleccions ha perdut la radicalitat absoluta, representada en un extrem pel PP, artífexs les trampes amb fiscalia, audiència nacional, abús de posició dominant i impulsora de la repressió policial de l'1 d'Octubre i de l'aplicació del 155. Si demà al matí Xavier García Albiol continua sent el president del PP de Catalunya és que no hi ha ni un mínim de decència a les files del PP: o plega o el fan plegar. En "limpiando Badalona" i en "A por ellos" ha estat clarament derrotat, com ho ha estat per extensió, el seu amo, Mariano Rajoy Brey. M'ha fet una mandra terrible posar la tele per a veure els resultats, per això no puc ni vull imaginar-me com TVE justifica la derrota del PP (segurament invocant, com a mal menor, la victòria de Ciudadanos...). Però això, l'anàlisi de com els mitjans de la resta d'Espanya han tractat el resultat, serà objecte del meu Blogg de demà. Han perdut els 73% dels vots que van obtenir el 2015.

A l'altre extrem ha perdut la CUP. La radicalitat del nihilisme, del trencar-ho tot, de la via unilateral, dels principals causants de l'abisme en el que ens trobem a dia d'avui.  Els Fernàndez, Arrufats, Gabriels, Reguants, Salellas, Bolaños i companyia, han portat a forçar una via unilateral i amb terminis imposats que han acabat provocant el desastre més absolut. Quan la CUP va amenaçar el 2015 a no aprovar els pressupostos, el millor que podia haver fet l'Artur Mas era convocar eleccions. En una altra situació ens trobaríem avui. És impossible afirmar-ho, però molt plausible fer-ne hipòtesis. Han perdut el 60% dels vots que van obtenir el 2015.

A l'altra banda de la balança hi ha els guanyadors absoluts: Inés Arrimadas de Ciudadanos, que es catapulta fins als 37 diputats, guanyant-ne 12 respecte al 2015, i esdevenint la primera força política de Catalunya. I en segon lloc, L'estranya coalicció "Junts per Catalunya", el partit de Puigdemont, que contra pronòstic, és capaç de consolidar-se amb 34 diputats com a segona força política, amb un canditat a l'exili fugitiu de la justícia espanyola. Esperpent en estat pur tot això que està passant.

Conclusió de conclusions. Res no ha canviat. Del 48% del bloc independentista el 2015 s'ha passat al 47,54% d'ara. I el bloc unionista conserva el 43%: el dia de la marmota. El 155 no ha servit absolutament per res: ni minoria silenciosa ni majoria independentista. Divisió absoluta.

Conclusió de conclusions. Estem obligats a entendre'ns entre Catalans, estem obligats a fer un esforç d'entesa i de diàleg. De moment, qui més ha remat en aquesta direcció és en Miquel Iceta (amb poc ajut dels seus col·legues del PSOE, tot sigui dit). Unes noves eleccions ens porten a la paràlisi i, per extensió a l'abisme. Un govern independentista a les mans d'una CUP més radicalitzada i més minoritzada que mai ens porten a l'abisme.

Me'n vaig a dormir demanant en somnis un desig de sentit comú que em fa l'efecte que no em serà concedit....

Les trampes del redemptor

Rajoy va impulsar l'aplicació d'un article 155 que mai no s'havia aplicat de debò a Espanya -més enllà d'una tímida insinuació a les Illes Canàries- perquè segurament no tenia més remei. També va decidir convocar eleccions autonòmiques al primer dia hàbil des de l'aprovació del 155 i no intervenir la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió segurament perquè li va venir imposat d'Europa. Segurament no ho sabrem mai, però no cal ser gaire despert per a intuir-ho.

De què sinó, a un estat on la separació de poders -al menys entre fiscalia, audiència nacional i govern- és manifestament i escandalosament escassa o bé inexistent, s'haurien convocat unes eleccions sense temps material per desarticular de debò les institucions catalanes (més enllà de la policia i les finances que això sí que ho han fet, i en ambdós casos, abans de la mateixa aplicació del 155).

Però el redemptor, que ha fet tot el que ha fet sobre tot en clau espanyola, ja ha perdut a Catalunya. Tot i fer tramptes. De fet, ja ha perdut Catalunya.

Malgrat l'evident manipulació al seu favor de la junta electoral (no es poden portar peces grogues i s'amonesta TV3 per passar-se amb la informació de la manifestació a Brussel·les però TVE omet part dels missatges de la CUP i no passa res, o no es pot fer campanya durant l'estúpida jornada de reflexió però Mariano Rajoy fa campanya a Madrid com si sentís ploure...) els sondejos li auguren els pitjors resultats de la història. Cert és que Xavier García no era el candidat de Rajoy (era la tieta, Dolors Montserrat), però probablement aquí tampoc ha tingut la capacitat suficient per a imposar la tieta i generar una crisi interna al partit a Catalunya en el moment més inapropiat.

Les trampes poden ser de tal magnitud, que el concurs d'urgència per assignar el recompte de vots ha estat adjudicat a Indra, empresa amb majoria de capital públic, i que és tan segura que uns hackers espanyols d'Anonymus anomenats "La Nueve" van accedir a la plataforma de computació deduint-ne la contrassenya. Així de fàcil, així d'esgarrifós. Estem arreglats com als col·legis no hi hagi una muntanya d'interventors que vigilin el recompte (de tots els partits, inclòs el PP).

La trampa més gran però, és l'amenaça que el 155 continuarà en vigor si els resultats de les eleccions no agraden al govern. Si el bloc sobiranista obté la majoria absoluta pot passar qualsevol cosa, i Rajoy ja va llençant missatges per a navegants. Si això és respectar les regles del joc, que baixi Déu i ho vegi.

Perfil acadèmic dels candidats

Aquests dies als mitjans escrits hi ha un empatx de dades, enquestes i anàlisis sobre les eleccions i els candidats a les eleccions autonòmiques del 21 de Desembre, com no podia ser d'altre manera. Més del que seria normal en d'altres eleccions donada la concurrència de circumstàncies tan especials com les que s'esdevenen actualment.

Em crida particularment l'atenció el baix nivell acadèmic d'alguns de candidats que es presenten a les eleccions. Tots han passat per la Universitat, però no tots han acabat. En aquest sentit, hi ha molt poca informació disponible (al menys a l'abast del gran públic i de fàcil accés). Les dades han estat contrastades consultant diverses fonts que són coincidents en la qüestió.

Com a mínim n'hi ha tres -pesos pesats de la política catalana dels darrers anys- que no tenen estudis universitaris complerts. Vegem-ho:

1. Xavier Garcia Albiol: en el millor dels casos el que he pogut trobar diu: "va començar la carrera de dret però no la va acabar...". Sense dades de si va cursar un curs acadèmic o va deixar la carrera a quart. Cobra salaris de la Res Publica des de fa 26 anys.

2. Miquel Iceta Llorens:  En una de les pàgines diu, literalment: "Aunque inició la carrera de Ciencias Químicas, Miquel Iceta abandonó sus estudios para entrar en las Juventudes Socialistas de Cataluña y dedicarse de lleno a la vida política.". Cobra salaris públics des de fa 30 anys.

3. Carles Puigdemont i Casamajó: Les seves dades bibliogràfiques a Viquipèdia diuen: "Va cursar estudis de Filologia catalana al Col·legi Universitari de Girona, una carrera que va compaginar amb algunes col·laboracions amb mitjans de comunicació locals, fins que els va abandonar per dedicar-se plenament al periodisme". Cobra salaris públics des de fa 7 anys.

Dels altres 4 "caps de cartell", la situació és diferent:

1. Carles Riera Albert: és llicenciat el sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (tot i que hi ha molt poques dades disponibles al respecte).

2. Inés Arrimadas García: és llicenciada en dret i administració d'empreses per la Universitat Pablo Olavide de Sevilla.

3. Marta Rovira Vergés: és llicenciada en dret per la Universitat Pompeu Fabra i en Polítiques i Administració Pública per la UOC.

4. Xavier Domènech Sampere: el que té semse dubte la millor preparació academia. És doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona (amb premi extraordinari de doctorat).

Així doncs, sense que això tingui cap mena de valor estadístic, podríem afirmar que la millor preparació rau en les dones i la gent d'esquerres alternatives.

No deixa de ser curiós.

Vicent Sanchís i l'objectivitat

He seguit poc la campanya electoral de les eleccions forçades del 21 de Desembre. D'entrada perquè segueixo poc les campanyes electorals des que tinc ús de raó. El que un partit, i els seus líders, no hagin demostrat en una trajectòria d'un determinat número de mesos, com a mínim 24 o 36, no ho capgiraràn en 10 dies.

I en segon lloc perquè estic saturat fins a límits malaltissos del Procés, de l'Unionisme i de tots els "ismes" que campen per aquests móns de Déu.

Però un mínim d'informació sí que em sembla saludable de tenir, encara que sigui la defensa dels programes electorals per part dels principals candidats. En aquest sentit, i, com que ho fan a l'hora de sopar, he seguit fins ahir les entrevistes que el director de TV3 Vicent Sanchís ha anat fent als canditats a la presidència de la Generalitat.

I el primer que he de dir és que he sentit vergonya aliena. En determinats moments he tingut ganes d'amagar-me sota la meva taurla o darrere del meu sofà. L'actitud de Sanchís no ha estat a l'alçada de les circumstàncies. O al menys no a l'alçada de les circumstàncies d'un mitjà públic com és TV3, pagat amb diners públics, de tots els Catalans, i quan dic tots, vull dir tots, els que pensen com en Sanchís i els que pensen exactament el contrari.

Sanchís ha actuat amb una conducta impròpia d'un director de TV3: ha estat mal educat, tallant constantment el seu interlocutor, desagradable en el plantejament de les hipòtesis, extremadament impertinent quan la resposta de l'entrevistat no era del seu gust.

Es pot ser independentista i ser director de TV3, i fins i tot budista, troskista o hermafrodita, però cal no perdre mai el sentit del servei públic i de la deontologia profesional. Sanchís és director de TV3, una tele que ha fet -i fa- una gran feina en matèria de normalització lingüística, però això no justifica que tot s'hi valgui. El director de TV3 s'hauria de mostrar exquisit en els seus plantejaments, i em sembla que això no està succeint actualment: Sanchís és partidista (molt) i maleducat (molt) i a sobre adopta una actitud xulesca que hom diria que pretén estar per damunt del bé i del mal.

No em sento representat per un director així, i passi el que passi amb les eleccions del 21 de Desembre, espero que canvïin el personatge per algú que, com a mínim, tingui la decència i la deontologia de conserva l'equidistància, i d'exercir efectivament de periodista, amb tot l'esforç d'objectivitat que això comporta.

"Tu rentes la roba que jo arreglo la tele...."

Si alguna cosa té de bo el "Presidente del Partido Popular de Cataluña", el grandíssim -per envergadura- Xavier García Albiol, és que les diu tal com raja. Va de cara, tant si "escombra la brutícia de Badalona" (se'n recorden?), com si en un míting electoral a Cerdanyola del Vallès acaba convidant a la concurrència a votar-lo amb un "A por ellos!!!" (molt coherent amb la idea que defensen, literalment, de "abrir una nueva etapa en la que la reconciliación y la recuperación sean los objetivos principales del nuevo Gobierno".

Amb la Terribas a Catalunya Ràdio ahir va acabar contestant una pregunta-trampa formulada per el candidat de la CUP, en Carles Riera (l'entrevistat no sap quin candidat a la presidència de la Generalitat ha formulat la pregunta). La pregunta tenia relació amb la menció que va fer García Albiol sobre les urnes del referèndum de l'u d'octubre, equiparant-les a un cubell de roba bruta.

I d'una cosa va passar a l'altra, i l'Albiol, es va quedar tan ample a l'afirmar que a casa seva, la seva dona renta la roba i ell té "altres qualitats" com una "certa habilitat en equips electrònics i elèctrics". Com en el cinema, la realitat supera sempre la ficció.

Ara entenc per què en la propaganda electoral que he rebut avui del PP a casa l'Albiol se m'adreça com a "Querido amigo" i a la meva dona també se li adreça com a "Querido amigo". És una certa idea d'Espanya, en que el que compta són els mascles ja que a les femelles se les suposa planxant i rentant la roba (tot i que, això sí, Albiol confessa -segurament amb certa vergonya o resignació- que sí que sap posar la rentadora, i afegeix que l'ha posat més d'una vegada...).

El "querido amigo", que fa la carta exclussivament en Castellà -no fos cas que a l'escriure-la en Català també li entrés un atac d'urticària o d'independentisme-, diu al seu missatge -vulgar, recurrent, predictible, sense una sola paraula del programa electoral que proposa el PP- a tenor literal: "vamos a seguir garantizando la unidad de España y el crecimiento del empleo". De fet, l'única menció a Catalunya la fa amb ñ, mentre que fins i tot a la carta de Mariano Rajoy, Catalunya l'escriu amb ny.

Tanta eloqüència i intel·ligència emocional per part de Xavier García és extraordinària. Probablement dec tenir alguna neurona de sexe femení al meu petit cervell, perquè no acabo d'entendre què té a veure garantir la unitat d'Espanya amb la creació d'ocupació....

Però segurament, segurament, dec tenir una visió massa femenina de les coses que només saben solventar els mascles. Com diu el seu company de files Mariano, a l'anvers de la mateixa missiva: "España nunca ha sido el problema. España es la solución". Doncs això.

  

Estupor i tremolors

Revisava ara mateix els dies que feia que no escrivia cap entrada en el blog i observo que són exactament 20 dies, 10 més que els que fa que ha començat la campanya electoral. He estat literlament desobordat per feina i -especialment- viatges a l'estranger i quan hom torna, es trova una realitat que costa de païr.

La veritat és que hi ha tants temes sobre els que escriure, tantes anomalies, tantes disfuncions i tan poc temps, que costa centrar-se en la prelació d'allò que és més important.

En moments d'estupor i tremolors -he gosat prendre'm la llicència d'utilitzar el títol d'una brillant novel·la de la meva admirada escriptora belga NAmélie Nothom, "Stupeur et Tremblements" en la seva edició original en Francès- per a descriure de manera curta la situació en la que ens trobem com a país. I per fer-ho en un sol paràgraf, la cosa quedaria més o menys així.

Un país dividit literalment en dues meitats, humiliat per l'aplicació implacable d'un article 155 que, no podem oblidar-ho, era probablement l'única opició que li quedava a Madrid després del comportament absolutament kafkià i irracional del bloc sobiranista; un govern i unes finances intervinguts; una justícia partidista fins i tot en qüestions com unes obres d'art del museu de Lleida que la Generalitat va comprar en el seu dia de manera completament legal; uns delictes de sedició ("explosión violenta" a tenor literal segons interlocutòria del jutge Llarena) que fan riure; un dèficit fiscal que no para d'engrandir-se; un clima de convivència enrarit i deteriorat; un ex-president de la Generalitat -cal dir les coses com són i deixar-nos d'una vegada per totes de ficcions- que fa campanya des de Brussel·les com si no hagués passat res; un directiu de la policia nacional condecorat per la seva dirección de la repressió de l'1 d'Octubre; un Ajuntament de Girona que fot llenya al foc canviant el nom de la "Plaça de la Constitució" per "Plaça 1 d'Octubre"; un estat que dictamina el rescat de les autopistes radials fallides i n'elimina el peatge amb efectes 1/01/2018.

Aquest és el panorama i el problema és que els auguris i la demoscòpia no vaticinen res de bo, probablement perquè per primera vegada, en unes eleccions en les que s'espera una massiva participació i ningú ja no s'amaga del seu perfil de votant, tothom contesta les esquestes amb sinceritat (ho deia un expert, José Juan Toharia, fundador de Metroscopia,  a la Contra de "La Vanguardia" d'ahir dilluns.

Fa por pensar que, a menys que no succeeixi un miracle, la cosa quedarà en un nivell de fragmentació que farà de Catalunya un país encara més ingovernable, fins a l'extrem, ben plausible, que vaticina Toharia: "no descarti una repetició d'eleccions".

Vist això, queda clar que entre la indignitat d'un 155 i el ridícul de la DUI i dels que amenacem amb la unilateralitat (em fa gràcia la CUP quan diu en un míting: "Exigim a Junts per Catalunya....", ells, que són els que han provocat tot el merder i els únics que n'han sortit indemnes), cal un canvi d'actitud d'aquells que sembla que per fi són capaços d'entendre que les coses es van fer malament (Junts per Catalunya i ERC) i aquells que creuen en una Catalunya amb més autogovern en una Espanya i una constitució reformades (PSC i En Comú Podem).

El gran drama per Catalunya (i per Espanya) seria una conjunció astral que permetés un govern de la Inés Arrimadas amb el suport de l'Albiol i -eventualment- en Miquel Iceta, però això, pel bé de tots, és millor ni tan sols pensar-ho, perquè si això succeís, la guerra de blocs està servida durant anys i anys.