Ábalos: el judici paral·lel (molt necessari)

La política ibèrica, sia espanyola o catalana, ha esdevingut un pou de misèries sense fons on l'única estratègia sembla ser el desprestigi, la humiliació i la destrucció de l'adversari polític. Jo dic públicament que si em pogués fer ciutadà andorrà, ho faria sense dubtar. Com a mínim al Principat, la política és tan minsa, que hi ha poca matèria corruptible.

L'afer Ábalos torna a posar de manifest les més baixes passions de l'ésser humà personificades en una manera de fer política que treu les misèries més execrables de determinades persones que tenen l'oportunitat de saltar-se les normes per lucrar-se personalment (encara que això no sigui en perjudici de les arques públiques).

Avui he sentit l'entrevista (en diferit) que en Jordi Basté de Rac1 li va fer ahir a la nit a l'ex-ministre i ara ja ex-socialista Ábalos i em sembla molt qüestionable com un periodista de la seva solvència i categoria el blanquegi de manera tan descarada invocant el principi de la presumpció d'innocència que el PSOE s'ha passat pel folre (i d'això en Basté en va fer el seu "Davantal de les vuit" d'ahir al matí).

Home Basté, no crec que això vagi de presumpció d'innocència.  Això va de principis i de bona gestió de la "Res Publica". Això va de demostrar que cap dels col·laboradors del teu equip, cap de les teves persones de confiança, fa res que et pugui fer enrojolir. Jo personalment estic convençut que en Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys, mai va posar la mà a la caixa, però estic fermament segur que va girar la cara cap a un altre cantó quan la seva senyora (la "mare superiora") i la majoria del seus fills, en particular l'hereu, es lucraven sense vergonya a costa de tràfec d'influències i comissions a dreta i esquerra.

Àbalos ha fet saltar la banca del PSOE perquè Sánchez ha fet bandera de la lluita contra la corrupció durant tots els anys del seu mandat. Va acomiadar el ministre Màximo Huerta primer, i després la ministra de sanitat Carmen Montón, i a punt va estar de saltar el famosíssim astronauta Pedro Duque per un afer de la compra d'un xalet que encara ara fa pudor de socarrim.

És evident que l'extrema dreta de Feijóo, Díaz-Ayuso i Abascal van per ell, i per tant, Sánchez havia de posar immediatament un dic de contenció contra un dels seus principals valedors, amics i col·laboradors durant molts anys, en particular, els anys de l'ostracisme de Sánchez en front els barons del partit.

Ábalos però es fa el suec, es nega a abandonar l'escó i segueix defensant davant tots els mitjans de comunicació que el vulguin escoltar (Rac1 entre d'altres) que ell és innocent. Efectivament, la fiscalia no l'acusa i no està investigat en la causa del caradura i delinqüent (ni tan sols presumpte) Koldo García. El procediment va ser irreprotxable (donada la situació excepcional de l'emergència del Covid, és clar), però ell era responsable de controlar aquell poca-vergonya (com en Pujol de controlar els seus fills o la impresentable de la Díaz-Ayuso el seu comissionista-germà o germà-comissionsta, també de mascaretes, però d'això avui, sembla que ningú de la dreta se'n recorda).

Només hi ha dos escenaris possibles (com en el cas Pujol i Díaz-Ayuso -entre molts d'altres- insisteixo): o ho sabia i per tant és culpable d'encobriment d'un col·laborador estret, o no ho sabia i per tant és culpable de no saber què es feia al seu ministeri.

Sigui com sigui, sembla que el cabdell d'aquest afer es va fen més gran i ja sonen els noms de Francina Armengol i Salvador Illa. Que no sigui que a Pedro Sánchez, tot d'una, la sort el comenci a abandonar.

Misèries de l'espècie humana (Facebook)

Llegeixo avui a La Vanguardia (amb "estupor i tremolors", que escriuria la meva admirada escriptora belga Amélie Nothomb, traduïda al Castellà pel també admirat i grandíssim Sergi Pàmies) que un jutge de Barcelona obre el primer procés penal a Europa contra la subcontracta de Meta Espanya (Facebook), una empresa que porta per nom CCC Barcelona Digital Services, amb oficines a la torre Glòries de Barcelona, per "danys" a un "moderador de continguts" o "revisor de continguts" (els eufemismes són, i perdonin-me la vulgaritat, acollonants), degut als (literalment, a la notícia) "greus trastorns mentals que va desenvolupar com a conseqüència del seu treball filtrant atrocitats -sic- a Facebook i Instagram". 

La notícia segueix, informant que és la primera vegada que s'obre un procés per via penal contra una empresa vinculada a Meta a Europa, ja que fins ara, totes les demandes s'havien limitat a l'àmbit laboral.

Com vinc escrivint fa temps al meu blog, el Sapiens Sapiens en general i com a espècie, fa temps que ha perdut el nord, i ho ha fet de manera total. Efectivament, ens hem retrobat amb els animals que ja érem -en general- però amb l'agreujant de la incapacitat de matisar, de discernir, de valorar, de ponderar.

Ara, avui en dia, en format digital i automàtic, les respostes són binàries (sí o no), instantànies (ara mateix) i extremes (blanc o negre). La matisació, el raonament crític, el diàleg, han desaparegut. Com diu un gran amic meu, deu ser que m'estic fent gran a marxes forçades.

No puc entendre que gent que voluntàriament ha decidit treballar (per sous més que correctes, dit sigui de passada) com a "moderadors de continguts" o "revisors de continguts" a una filial de Meta (Facebook, insisteixo) tinguin tantes depressions i tel·leles com per què, segons resa La Vanguardia, entre un 20 i un 25% del seus 2.000 empleats estiguin de baixa.

Com hagués dit el meu pare..."I un be negre amb potes rosses!"... Això no s'ho creu ningú que tingui dos dits de front. Estic molt habituat a tractar amb baixes fictícies per la meva condició de directiu d'empresa industrial des de fa moltíssims anys, i creguin-me, amics lectors, que la picaresca ibèrica no té límits. He vist casos de gent amb 380 dies de baixa que el cap de setmana balla a les discoteques... i amb això està dit gairebé tot.

La cosa bé a col·lació perquè la setmana passada, a Suïssa, en un paratge idíl·lic, vaig conèixer una "bartender" uruguaiana que havia treballat 5 anys per la filial de Meta a Barcelona a la Torre Glòries. La noia, jove i de bon veure, em va explicar que treballava com a "moderadora de continguts" i creguin-me si els dic que no la vaig veure gens ni mica afectada. Va plegar perquè va trobar una feina molt més ben pagada a Suïssa. Punt i final. 

Em va explicar que la feina inicial de moderació inicial de continguts la fan els robots (per alguna cosa ha de servir la maleïda intel·ligència artificial de la que tothom parla i molt pocs saben de què va) i que els "moderadors" intervenen a posteriori, i depenent del contingut del vídeo, posem per cas, d'un individu que es vol suïcidar en directe, ja no l'han de filtrar els treballadors de Meta perquè ja no els arriba, però tot i així, del que els arriba, em deia la noia que amb 20 segons, una persona normal era capaç de determinar si el que vindria era "publicable" o "censurable".

Però que malgrat tot, continuava la jove, molts dels seus companys de feina  arribaven fins al final dels vídeos, pel pur "morbo" i/o plaer de veure com acabaven les històries (un atropellament, un assassinat, una violació, etc...). 

Ella, la Karin, no va tenir mai cap problema ni d'ansietat, ni de depressió, ni de collonades diverses. Senzillament, deixava de visionar al cap de 20 segons  i enviava el vídeo a la secció de "no aptes". Simplement es tracta d'entendre el matís, tenir el sentit comú, raonar amb sentit crític. En cinc anys ningú li va recriminar la seva professionalitat. Ningú no la va qüestionar.

Tenim avui, en general, el nas molt fi, ens creiem amb molts drets i amb molts pocs deures. Deu ser que mirem massa el mòbil i veiem massa els telenotícies. Però això d'agafar depressions i posar demandes a tort i a dret, és propi de societats que han perdut el nord. I així ens va a tots plegats.

Protestar no és terrorisme (com ens hem de veure...)

Mentre la dreta reaccionària -i cada cop menys democràtica, en el sentit de visió més unidimensional (o estàs amb mi o contra mi)-, amparada pels Borbons (aquesta elit no escollida en cap elecció, ni democràtica ni amanyada, que ha demostrat una gran capacitat per defensar el status quo i acceptar la corrupció com a part del seu "modus vivendi") no para de defensar la independència de la justícia i de criticar qualsevol comentari en contra de determinats jutges (atenció, no de l'estament judicial), hem hagut d'assistir avui a un acte insòlit de defensa de la democràcia.

Democràcia en majúscula, és a dir, defensa de la llibertat d'expressió. En un país de la Unió Europea, en ple Segle XXI...

Feia molt de temps que no succeïa quelcom de semblant, i per tant té una transcedència fora de l'habitual. 

Un acte promogut per Òmnium Cultural (segurament ja al punt de mira dels jutges unionistes i esbiaixats tipus Aguirre, García-Castellón, Llarena  o d'altres mòmies similars, com a entitat terrorista o pseudo-terrorista) ha aplegat avui a Barcelona més de dues-centes persones, totes elles públiques i del món de la cultura o del periodisme, per a defensar que "protestar no és terrorisme". On ens hem de veure...Em recorda a mi l'any 1977, amb onze anys, amb enganxines a la carpeta que deien "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia"....Reculem a marxes forçades. És l'herència de Steve Bannon, del Trumpisme, de l'extrema dreta que s'ha apropiat d'una part de la judicatura (no només a Espanya, als Estats Units, també). 

Els jutges d'extrema dreta ja no s'amaguen. Ja no els cal. Tot per la unitat de la mare pàtria. Se saben poderosos. Emparats per una monarquia corrupta i una extrema dreta que ja no té cap vergonya amb mentir descaradament. Fan com Donald Trump en queixar-se de la justícia als Estats Units (perquè el volen jutjar a ell) o a Putin, que ja sense cap mena de vergonya executa els seus enemics sense posar-se ni tan sols vermell, ja sigui l'opositor Navalni o el pilot d'helicòpter Kuzminov, que havia desertat i vivia amb una altra entitat al País Valencià, i que va ser executat pels serveis secrets russos a Alacant, naturalment, amb total impunitat.

Gent de procedència diversa i idees molt diferents, molts dels quals -i això els honora- gens "sospitosos" de ser "indepes", com Carlos Bardem, Andreu Buenafuente o Jordi Évole.

El que s'està qüestionant aquí directament és la llibertat d'expressió. Els que s'omplen la boca de la meravellosa "transición que nos dimos entre todos" han endegat un procés d'involució que només reconeix els drets i els principis d'una part de la població (la que defensa els seus interessos). La consigna és ja, novament, sense cap mena de rubor per part d'ells, criminalitzar els drets fonamentals, i en particular el de la protesta. És tan absurd dir que Tsumani Democràtic és una organització terrorista, o dir que Puigdemont és un terrorista (amb qui els meus lectors saben que no combrego gens) com titllar també de terroristes els que es van manifestar davant la seu del PSOE a Ferran i van cremar un ninot de Pedro Sánchez...On és la ceguesa i la imparcialitat de la justícia?

Que trist és que aquestes alçades de la pel·lícula els fets ens portin cada vegada més a un escenari molt semblant al de l'Espanya de 1936.

La cara i la creu del cas Alves

La sentència coneguda aquesta setmana sobre el més mediàtic cas d'abús sexual que hem viscut els darrers mesos a Catalunya i a Espanya ha deixat un regust agredolç que no ha acabat de deixar satisfet ningú, ni la víctima, ni als defensors de la innocència del futbolista Dani Alves.

El que està clar és que la sentència és d'una claredat inqüestionable i reconfortant: el futbolista -recordem-ho, un personatge mediàtic, ric i poderós, sobre tot si el comparem amb la víctima- ha estat condemnat per violació, i això és, en la meva modesta opinió, un triomf de l'estat de dret, de la deontologia i de la justícia.

Els canvis constants de versió, les mentides i les mitges veritats d'Alves, juntament amb les imatges de les càmeres de seguretat de la discoteca fan que molts, sense haver llegit la sentència, ens pronunciem a favor de la condemna per un acte de violació consumat i provat.

La llei del "només sí és sí" que tanta polseguera i polèmica política va aixecar fa poc temps ara s'ha aplicat amb tot el seu pes. Quatre anys i mig de condemna no és un fet menor (encara que molts critiquin que és massa fluixa). Per molt que l'advocada del futbolista hagi ja anunciat que presentarà recurs i que alguns opinen que Alves sortirà de la presó d'aquí a quatre dies jo penso que això no serà així, i que es passarà una llarga temporada entre reixes (merescudament) a més a més de l'any que ja s'hi ha passat.

D'aquests darrers dies, rellegint tot el que s'ha publicat a premsa i els articles d'opinió, em crida l'atenció el que l'Empar Moliner va publicar el dijous a l'Ara ("Dani Alves, amb xampany, al reservat"), perquè el trobo encertat i brillant, com sempre. Essent objectius, això dels "reservats" de les discoteques i de les anomenades "noies d'imatge" (fins abans d'ahir desconeixia aquest terme) és una mostra de la irracionalitat i del masclisme encara imperant a la nostra societat i no deixa de ser un anacronisme propi de societats poc desenvolupades i gens igualitàries (encara que aquest fenomen es produeix a tot el món mundial...).

Aquests dies, amb amics i companys (i companyes) de feina comentant la sentència del cas, hem estat tots més o menys d'acord en aquella màxima tan nostrada que diu: "si no vols pols, no vagis a l'era". 

És evident que les dues "noies d'imatge" que van pujar al reservat on en Dani Alves i els seus col·legues estaven passant-se de voltes amb l'alcohol i -més que probablement- amb la cocaïna, per ballar i per beure amb ells, ja sabien que no anaven pas a missa de dotze i que part de la seva "feina" consistia en deixar-se petonejar i magrejar una mica a canvi del magre salari que els paga la discoteca, de quatre copes de Moët Chandon i potser un parell de ratlles de coca. 

No em sembla just que se les criminalitzi per una feina com aquesta. Al capdavall la pseudo-prostitució (humiliant) que suposa aquesta pràctica es fa la majoria de les vegades perquè no hi ha gaire alternatives per a moltes noies que veuen en aquesta "feina" una sortida professional per a guanyar-se la vida.

Tinc pocs dubtes que la "noia d'imatge" va entrar voluntàriament al lavabo del reservat amb aquest canalla anomenat Dani Alves. I tinc també pocs dubtes que al començament la noia va prestar el seu consentiment (aquí rau la clau de tot plegat) en alguna pràctica sexual, sigui un tocament, una masturbació o una fel·lació.

Però també tinc pocs (o més aviat cap) dubte que la cosa va pujar de to i que l'Alves, ebri i encocat, i molt probablement violent, va voler anar més enllà del que la noia volia consentir. I com a conseqüència d'això la noia va sortir del lavabo totalment descomposta i plorant, com mostren les càmeres de la discoteca. 

Allò va ser una violació en tota regla, i en aquest sentit, s'ha fet justícia. Ara bé, tan de bo no existissin ni els reservats de les discoteques ni les "noies d'imatge"....Quantes violacions com la que s'acaba de jutjar no hauran estat silenciades....?

La feina dels pagesos

Dedicat al meu cosí germà, ex-pagès

Ahir, El Periódico de Catalunya explicava que els pagesos dediquen un 20% de la seva jornada laboral a omplir paperassa que els reclama la burrocràcia de la Generalitat de Catalunya, una màquina que en moltes ocasions s'autoalimenta i s'autojustifica, sense que tota aquesta tasca administrativa acabi redundant ni en una major seguretat alimentària ni en un benefici pel contribuent. 

Vinc de família de pagesos per part de mare, i puc donar-ne fe de forma absoluta. Un cosí germà meu, que té titulació universitària superior però que després d'uns anys d'exercir a Barcelona com a professor de secundària, ha treballat gairebé tota la seva vida professional de pagès, a les finques de la família, m'ho explicava fa un parell d'anys: registre de consum d'aigua, registre de productes fitosanitaris, registres relacionats amb l'agricultura ecològica, balanços de masses, entrades i sortides,...burrocràcia de difícil comprensió com escrivia abans.

I de fet, el meu cosí, encara jove, que ha dedicat anys, inversió i estudis a millorar la qualitat dels seus cultius i dels productes que porta al mercat, molt preparat per a fer la feina que ha fet durant molts anys, ha pres la decisió, als últims anys de la seva carrera professional, de tornar al món de l'ensenyament.

És una decisió que estic segur que haurà estat molt dura per ell (no n'hem parlat en profunditat encara, però no em costa gens fer-me'n a la idea), però que l'entenc perfectament i que qualsevol persona amb dos dits de seny pot entendre.

A la duresa intrínseca de la vida dels pagesos (la feina del camp no entén ni de caps de setmana ni de vacances pagades ni, per descomptat, de 14 pagues de salari garantit) cal afegir-hi els estralls que el canvi climàtic està provocant (canvis de cicles estacionals, assecament de pous i capes freàtiques, manca de pluja, salinització de sòls, fenòmens meteorològics extrems, augment de les temperatures,...) i per acabar-ho d'adobar, la creixent llosa que suposen les exigències de la burocràcia del Govern de Catalunya.

En un dels cartells de les protestes d'aquests dies -que he vist per internet perquè he estat de viatge als Estats Units- hi deia: "Sense pagesos no hi haurà cervesa". I té raó, però no només això. No hi haurà verdures, ni llegums, ni cereal, ni carn, ni res de res. 

I veient els moviments que, encapçalats per Alemanya i França s'han acabat escampant per tota Europa com taca d'oli, el fenòmen no només és local, sinó que és global (la nostra vida està ja globalitzada en la majoria del que ens envolta) i els pagesos semblen la darrera baula de la cadena, que han de competir contra la competència deslleial de productes agrícoles de tercers països sense ni un mínim de les garanties fitosanitàries que s'exigeixen a la Unió Europea (per exemple la verdura i la fruita que ve del Marroc, sense anar més lluny), contra l'administració (que en comptes d'ajudar-los ha esdevingut un enemic), contra la cadena de distribució (on hauria d'intervenir l'administració i justament és on no ho fa) que permet que els pagesos cobrin sous de misèria mentre els que s'enriqueixen són els intermediaris i les grans cadenes de supermercats (només cal fer un simple exercici de traçabilitat del preu d'un préssec en origen i el cost al supermercat...).

Com més gran em faig més desencantat estic de com funciona aquest planeta en el que ens ha tocat viure.

Només un apunt final: l'única cosa amb la que no estic gens d'acord és amb que em tallin carreteres, ni pagesos, ni processistes ni collonaires. Jo també sóc un treballador. I em toca immensament la moral (m'he contingut, estimats lectors) que em putegin com si jo fos el culpable dels mals dels altres. Que bloquegin Sant Jaume, Moncloa, Zarzuela, i la Rue de la Loi, a Brussel·les, però si us plau, no emprenyeu a qui no toca.

10.000 soldats russos

Si des de Catalunya les patranyes de determinada part de la fiscalia i la justícia espanyoles per a evitar pel civil o pel militar el retorn de Puigdemont a Catalunya ja semblen ridícules, imagina't amiga lectora, amic lector, com sonen aquestes barbaritats des dels Estats Units, on són ara mateix. I ho escriu algú que tots els que em coneixen saben de la meva poca simpatia per Puigdemont.

Però com a consequència dels interessos de la política (no oblidem que d'aquí a quatre dies hi ha eleccions europees), el Parlament europeu ha instat una resolució per tal que la Eurocambra investigui les ingerències russes a la UE, naturalment això inclou la suposada ajuda a Catalunya per part de Rússia durant els dies del Procés. És la vella història de la mentida repetida i remenada un miler de vegades, fins que esdevingui veritat.

He intentat buscar qualsevol notícia relacionada amb aquesta resolució aquí als Estats Units i he estat incapaç de trobar res de res. Ni a la FOX, que calça com VOX o el PP. Aquí preocupen coses seriores: les inundacions a Califòrnia, la possible desqualificació de Trump com a candidat, la crisi migratòria a la frontera amb Mèxic, els incendis a Xile, la tensió política al Mitjà Orient, la capacitat mental de Biden....Això sí, la premsa cavernària madrilenya ha omplert pàgines i pàgines amb la possible vinculació de Puigdemont amb la trama rusa durant el dies del Procés.

Per fer una mica de memòria crec que tots recordarem que segons la investigació de la "trama" alguns empresaris catalans, recordo en aquests moments David Madí, Víctor Terradellas i Xavier Vendrell, entre d'altres, per exemple, van fer mans i mànigues per aconseguir que el Kremlin s'impliqués en el reconeixement de la independència de Catalunya després del referèndum i aportés diners, influència, i 10.000 timbalers del bruc caucàsics armats fins les dents, perquè "a una declaració d'independència sense morts ningú no li fa cas"....En fi. 

De fet, res de nou. Si recordo correctament hi ha dues causes obertes a Espanya en relació a la trama russa del Procés, encapçalades per jutge Javier Aguirre, aquell senyor que afirma que les connexions amb Rússia eren "àmplies". Però la realitat és que la causa està oberta des de fa sis anys i el jutge ha estat incapaç de tirar la causa endavant. De fet, avui l'Antoni Bassas a l'Ara escriu que ja al 2022 el Parlament Europeu va crear una comissió d'investigació "especial" sobre ingerències russes a la Unió Europea, i no va treure cap conclusió més enllà de les distorsions i mentides que va publicar determinada premsa madrilenya (la que va publicar que Trias i Mas tenien comptes a Suïssa i a Andorra i mentides similars).

Es trist veure com les institucions supranacionals Europees, que haurien d'estar preocupades pels temes que veritablement interessen els ciutadans europeus (els problemes del canvi climàtic o els dels agricultors, per exemple), cedeixin als jocs interessant de baixa calanya de politiquets de poca monta com són tots aquests diputats espanyols de dreta i extrema dreta. Una vergonya que aquestes persones cobrin sous quer els paguem entre tots.

El blanqueig de la monarquia espanyola

Llegeixo a la premsa rosa que la monarquia espanyola ha contractat els serveis de la cèlebre fotògrafa de celebritats (la redundància és un recurs estilístic que utilitzo amb coneixement de causa) Annie Leibovitz per a fotografiar la parella real Felip VI i Letizia Reina d'Espanya (com pel que sembla, la famosa fotògrafa nord-americana havia fet prèviament amb la reina Isabel II d'Anglaterra o el seu fill Carles); Leibovitz és considerada la fotògrafa millor pagada del planeta.

Anant una mica més en profunditat a la notícia, pel que sembla, no és pas la família real espanyola la que ha contractat l'artista (pel mòdic preu de 135.000 € la sessió d'un sol dia segons alguns mitjans i 250.000 € segons alguns altres) sinó que ho ha fet el Banc d'Espanya com a homenatge per a commemorar els 10 anys de regnat i els 20 de matrimoni. El Banc d'Espanya, pel que sembla, és una institució a la que li sobren els calés.

Caramba, caramba. 

Jo que no crec en les casualitats, ja és una gran casualitat el fet que aquesta sessió s'hagi contractat justament un mes després de l'escàndol mediàtic que van suposar les revelacions de Jaime del Burgo en relació a la suposada relació amb la reina Letizia quan aquesta ja estava casada amb el Borbó. I que ho hagi fet el Banc d'Espanya, institució entre les institucions, tampoc em sembla cap casualitat.

És una descarada operació de blanqueig de la monarquia (s'estimen, són feliços i es fan fotos junts per part de la fotògrafa més "guai" del panorama artístic actual) que no mostra cap mena de respecte per l'intel·lecte dels seus contribuents, que els paguen el sou i la resta de prevendes de les que gaudeixen mes rere mes. La sessió va tenir lloc ahir 7 de febrer i pel que sembla va mobilitzar una cohort d'estilistes, maquilladors, ajudants de cambra i d'altres secundaris.

El més divertit de tot és que l'Associació de Fotògrafs d'Espanya s'ha queixat formalment que l'encàrrec s'hagués formulat a una persona "estrangera", com si, en el món actual, hi hagués cap necessitat, ni de fotografiar reis, ni de que els fotògrafs siguin súbdits del regne.

La meva petita tesi al respecte és que aquesta sessió fotogràfica passarà sense cap pena ni glòria i només es revaloritzarà i es revitalitzarà sí (i només sí), la reina Letizia -com apunten algunes fonts ben informades- s'acaba separant del Borbó Felip V.

Donald Trump i el Tribunal Suprem dels Estats Units

Ahir dimarts, un Tribunal Federal d'apel·lació va refusar la petició d'immunitat que l'ex-president havia formulat en relació a les acusacions d'haver volgut subvertir el resultat de les eleccions presidencials de l'any 2020. El Tribunal d'apel·lació va dictaminar que haurà de ser jutjat acusat d'haver volgut canviar el resultat de les eleccions presidencials de 2020 al seu favor.

És una molt petita passa, però sense dubte, es tracta de l'única esperança de les democràcies occidentals i de la gent de bé per evitar una altra presidència del sonat de Donald Trump durant quatre anys més.

Que ningú canti victòria, però. Hi havia una audiència prevista per avui dijous, 8 de febrer, al Tribunal Suprem en la que els seus membres havien de debatre i acordar si Donald Trump pot ser aturat com a candidat a la presidència dels Estats Units invocant una provisió de l'esmena 14 de la Constitució dels Estats Units. Aquesta esmena prohibeix la possibilitat de tenir càrrecs polítics a persones que hagin pres part en una insurrecció contra els Estats Units.

Aquesta audiència s'ha retardat fins al 8 de març com a conseqüència del dictamen que s'esperava ahir sobre la petició d'immunitat de l'ex-president.

El debat al Suprem serà interessant perquè es tractarà de temes d'una gran transcendència factual i legal, incloent-hi si el paper de Donald Trump a l'atac al Capitoli el Gener de 2021 compta com un acte d'insurrecció i si aquesta esmena afecta els presidents o només és aplicable a servidors oficials de rang inferior.

Aquesta audiència suposarà la primera vegada que un Tribunal dil·lucidarà sobre fets que tindran un impacte molt gran en el futur polític i fins i tot legal de Donald Trump (que recordem està acusat en quatre grans casos, fins la data; cap d'ells però en cas de condemna, l'impediria de ser nomenat president dels Estats Units si guanyés les eleccions: així de bèstia és el sistema...).

El cas es torna més complexe perquè com més temps passi abans que un Tribunal es pronuncïi, més inapel·lable serà la candidatura de Trump a la nominació republicana. Efectivament, el 8 de febrer el votarà a Nevada (on la victòria de Trump s'espera aclaparadora), el 24 de febrer a South Carolina, on també es preveu que guanyi sense despentinar-se i el 27 de febrer a Michigan, on la seva rival Nikki Haley té alguna possibilitat. 

La decisió del Tribunal serà tècnica i es limitarà a la qüestió estricta de si Trump pot ser aparèixer com a candidat a les primàries del estat de Colorado, on recordem-ho, la secretaria d'estat va determinar que Donald Trump no és un candidat vàlid com a conseqüència de la seva participació als intents de modificar els resultats de les eleccions de 2020. La secretaria d'estat de Maine ha fallat en el mateix sentit que Colorado, mentre que California, un estat històricament pro-demòcrata, ha determinat que sí que és elegible com a candidat....Un entutoll de molta consideració, tot plegat.

Naturalment Trump apel·larà qualsevol decisió judicial que li sigui desfavorable. I no podem oblidar que, al capdavall, si la darrera paraula la té el Tribunal Suprem del Estats Units, els números canten per sí sols: dels 9 membres del Tribunal, 6 han estat escollits per presidents republicans (així van tomar el dret a l'avortament...) i d'aquests 9, 3 han estat escollits per Donald Trump.

El panorama és molt interessant des d'un punt de vista antropològic, però essent realistes, les probabilitats de descavalcar Trump de la carrera presidencial són escasses. I, òbviament, tan de bo m'equivoqui.

Una Xina cada cop menys occidental

Durant molts anys, sobre tot des de l'obertura xinesa de Deng Xiaoping a partir de 1978 (una vegada donada per "morta i enterrada" la Revolució Cultural impulsada per Mao Tse-Tung), la Xina va fer una clara aposta per seguir el model occidental com a garantia de desenvolupament econòmic i tecnològic. En aquells moments la Xina era un país subdesenvolupat i majoritàriament agrícola. De fet, l'any 1979 Xiaoping va visitar els Estats Units per primera vegada, es va entrevistar amb l'aleshores president Jimmy Carter i va visitar les seus de Coca-Cola, la NASA i Boeing. Tota una declaració d'intencions.

I durant pràcticament quaranta anys, des de primers dels anys 80 del segle passat fins poc abans de la pandèmia de Covid, la Xina ha seguit el model de desenvolupament occidental, fomentant la implantació de grans multinacionals tecnològiques i d'automoció al país (europees, japoneses i nord-americanes), a través de joint-ventures amb empreses locals, per a fomentar el desenvolupament local i, en darrera instància i a llarg termini, la independència de les potències occidentals.

I això ho han aconseguit amb escreix. De fet, ja fa temps que la Xina té un full de ruta propi. Vaig escriure en aquest Blog la meva darrera experiència a la Xina després de gairebé quatre anys d'absència com a conseqüència del Covid, i vaig narrar el gran canvi per exemple, en matèria dels cotxes que circulen per les seves carreteres i autopistes: dels automòbils americans, europeus, coreans i japonesos, hem passat en molt poc temps a cotxes de marques majoritàriament xineses. Només els cotxes del segment més alt es mantenen encara occidentals, però als segments de gama mitja hi predominen les marques locals, i molts vehicles híbrids i elèctrics, i com a marca estrella, la xinesa fabricant de cotxes elèctrics ByD (Build your Dream).

A nivell de xarxes socials -també n'he escrit abastament en aquest Blog- amb la prohibició de l'univers "Google", la Xina ha desenvolupat plataformes de pagament (AliPay i WeChat Pay, per exemple) que són molt més grans que qualsevol de les plataformes occidentals, i de lluny. Amazon és una anècdota molt petita comparada amb el monstre Alibaba del xinès Jack Ma.

No fa gaire han començat a volar també un model d'avió de rang mitjà integrament fabricat a la Xina, el COMAC C919. Avui en dia, aquesta empresa té una cartera de comandes de 800 avions, de moment, majoritàriament de les companyies aèries xineses, però també d'altres països asiàtics. El seu objectiu és clar: fer la competència a Boeing i Airbus i que a la Xina només es venguin avions fabricats al país.

I l'última, que he llegit aquesta setmana al New York Times: La Xina també té agenda pròpia en matèria cinematogràfica. La Xina havia estat un dels major consumidors de cinema "made in Hollywood". De fet, l'any 2023, cap producció cinematogràfica nord-americana, va estar entre les 10 pel·lícules més vistes a la Xina, i les dues grans superproduccions de l'any passat "Oppenheimer" i "Barbie" ni tan sols van estar entre les 30 pel·lícules més vistes a la Xina durant l'any passat. I de fet, si ens hi parem a pensar, té tot el sentit del món. Les audiències xineses volen històries amb les que es puguin identificar, culturalment i emocionalment. Un dels majors èxits cinematogràfics de la Xina de tots els temps és "La batalla del llac Changjin", pel·lícula de 2021 que amb una recaptació de 913 milions de dòlars ha esdevingut la pel·lícula de parla no anglesa més taquillera de la història. Segons llegeixo a Wikipèdia, la va encarregar el Departament de Publicitat del Partit Comunista Xinès i es va anunciar en coincidència amb el centenari del Partit Comunista de la Xina.

Que els americans d'Apple estiguin construint noves fàbriques a Taiwan i Vietnam és un clar símptoma que les relacions entre Xina i els Estats Units estan en hores no baixes, sinó baixíssimes.

Taylor Swift, bogeria i paranoia americana

Sé molt poc d'aquesta cantant nord-americana, més enllà del que publiquen els mitjans, que òbviament certifica que és una gran estrella, no només als Estats Units sinó al món sencer. De fet, llegeixo que ha col.locat més cançons al número 1 de la Billboard dels Estats Units que cap altra dona a la història, un total de 12, un més que la, també gran, Barbara Streisand.

Aquesta cantant i productora musical és tan important als Estats Units que bona part del país està pendent del que fa i del que deixa de fer. I des que Swift surt amb el jugador de futbol americà Travis Kelce encara més (el futbol americà és tan popular als Estats Units que la final de la Superbowl és l'esdeveniment que té més seguidors a televisió al país; de fet, la final de la Superbowl de l'any 2023, segons el panell Nilsen, va ser vista per 115,1 milions de persones, és a dir, més o menys, un de cada tres nord-americans). És la història d'amor de moda als Estats Units. 

La relació desperta passions de tota mena, fins i tot polítiques, com després explicaré. Tantes passions que aquests dies literalment, mig país està amb l'ai al cor, cosa que resulta una vegada més en la demostració empírica d'aquella dita tan nostrada que jo cada vegada utilitzo més, vist el panorama: "qui feina no té, el gat pentina".

El motiu de tanta ansietat mediàtica i a les xarxes socials és que el seu xicot, el tal Kelce, juga al Kansas City, equip de futbol que ha arribat a la final de la Superbowl per segona vegada consecutiva. El partit, que Kansas jugarà contra els Sant Francisco 49ers. a Las Vegas, s'esdevindrà el proper diumenge 11 de febrer. Però, ai las! la Taylor, a resultes de la seva gira mundial "The Eras Tour" té quatre concerts consecutius a Tokio, del 7 al 10 de febrer, aquest darrer, el dia abans de la final de la Superbowl. 

Tothom està preocupat per si la Swift podrà arribar a temps per a presenciar la final on hi juga el seu promès...(la Mafalda d'en Quino es posaria un mocador al cap...). Els mitjans fan aritmètica elemental per a comptar si la Swift arribarà o no. Sembla però, després d'un parell de dies d'encès debat, que la resposta és positiva i Amèrica respira més tranquila. La Swift sortirà de l'estadi de Tokyo immediatament després del concert en un jet privat el diumenge a les 23 hores del 10 de febrer a Tokyo, les 6 del matí a Las Vegas, pel que sembla que podrà creuar el Pacífic a temps per arribar a presenciar el que se suposa serà la victòria de l'equip del seu xicot. Fantàstica història d'amor amb final, suposadament, feliç.

Però no acaben aquí les tribulacions dels Estats Units (com a mínim de mig país) amb la benvolguda Taylor Swift. És conegut als USA que la NFL (National Football League), la del futbol americà, vaja, és una institució més aviat molt conservadora (la dels cowboys, la de l'Amèrica pels americans...), molt pro-Trump, anti-vacunes al seu dia, amb un component de misogínia força notori, amb una història recent solcada per casos d'abusos sexuals.

I aquí és un rau el problema. Tot i que la Swift no sol parlar de política, el 2018 va donar suport a dos senadors demòcrates a Tennessee i el 2020 va donar suport a Joe Biden. Això, en una persona molt popular (279 milions de seguidors a Instagram), que es queixa del racisme sistemàtic del seu país, que defensa el col·lectiu LGTBI i que irromp en força en el món del futbol americà (tradicionalment molt conservador).

La cosa està tan calenta que els Trumpistes més recalcitrants, els defensors del MAGA (acrònim que vol dir Make America Great Again) que va popularitzar l'ex-president a les darreres eleccions presidencials, comencen a veure la relació entre Kelce i Swift una conspiració del Departament d'Estat i de la CIA per a aconseguir canviar el vot dels tradicionals votants conservadors, que són, en la seva immensa majoria, votants republicans. Fins i tot una piulada de Donald Trump reflexa la inquietud pel perill que pot representar Taylor Swift pels interessos republicans, va escriure: "Let's say that I like Taylor's music about 24 percent less now, OK?" (obviament, sabedor de la popularitat de la cantant tampoc no es pot demostrar obertament en contra de la cantant perquè això, de ben segur que li restaria vots).

Ja seria bo que al final, fos la Taylor Swift qui decantés la balança de les presidencials cap al Partit Demòcrata...Si així fóra, prometo fer-me seguidor incondicional de la cantant a Instagram i YouTube, i fins i tot, comprar algun dels seus discs.