Adéu estimats peatges!!

Hi ha moments a la història dels pobles i de les persones que esdevenen fites d'aquelles que es recorden la resta de la vida. 

Tothom que tingués l'edat suficient recorda què feia quan van caure les Torres Bessones de New York i quin dia era (jo en particular era al restaurant Xivarri de Palamós amb la família menjant-me un arròs a la cassola amb espardenyes que en Pitu cuinava com els àngels), o quan el Barça d'en Guardiola i companyia va guanyar la primera Champions, el 20 de maig de 1992, a poques setmanes de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, o quan es va morir el dictador el 20 de novembre de 1975 (aquella nit, la del 19 de novembre, Televisión Española va emetre la pel·lícula "Objetivo Birmania", Raoul Walsh, 1945, contraprogramant la que estava prevista i que es titulava "Satán nunca duerme", no fóra cas que algú hi pogués fer segones lectures)...

Molts recordarem per sempre més la data de 31 d'agost de 2021, i la fita històrica d'aquesta tarda: el dia de l'aixecament de peatges de moltes de les autopistes que creuen Catalunya, en particular l'AP-7 en el seu tram de La Jonquera a Cambrils. Jo mateix, fent un exercici de memòria, puc afirmar que porto 37 anys pagant regularment els peatges de l'AP-7, primer per anar de Palamós a Cerdanyola del Vallès (Vidreres-Cerdanyola), a l'època universitària (1984-1989), dues vegades cada setmana, cada dilluns i cada divendres, posteriorment, Vidreres-Barcelona durant els molts anys que vaig treballar a Barcelona i anava cada cap de setmana a Palamós, amb una interrupció de 2 anys de l'època en què vaig viure a Chicago ( 1989 / 1992-1995), i els darrers setze anys (2005-2021) anant de Girona o Sant Joan les Fonts a Valls cada setmana.

Només aquests darrers anys, el cost dels peatges que he hagut de suportar no ha baixat dels 1.500 € l'any (a raó d'uns 150 € al més de promig durant 11 mesos). Greuges comparatius? I ara! No si ens comparem amb Euskadi, Navarra o l'Aragó, on també han hagut de suportar (i a Euskadi i Navarra continuaran suportant durant encara molts anys) la llosa dels peatges (i en aquests dos territoris, a més a més de cornuts, paguen el beure, ja que les autopistes, en particular l'A-68 estan farcides de radars cada pocs kilòmetres, amb la qual cosa, la via ràpida i d'alta capacitat que ha de ser una autopista de peatge esdevé un híbrid que s'acaba utilitzant per falta d'alternatives).

I d'aquí la meva queixa més amargant: la manca d'alternatives. Mai hi ha hagut una Nacional II a Catalunya que constituís una veritable alternativa (a diferència de les autovies gratuïtes que hi ha a la resta d'Espanya, en particular al cap i casal de la concepció radial de la raó de ser d'Espanya). Pels Catalans, acostumats a acotar el cap, l'alternativa durant aquest anys ha estat o pagar o pagar. Així de senzill, així de real. Circular per la R-5 de Guadalajara a Torrelodones, per a posar un exemple d'una autopista de peatge que he fet servir moltíssim (avui en fallida i rescatada per l'Estat -però això és una altra història-) era una elecció davant una Nacional II que era una alternativa gratuïta d'altíssima capacitat. A Catalunya la Nacional II o l'A-2 han estat (i són encara) una broma de molt mal gust.

Sóc conscient que aquesta gratuïtat que jo mateix estrenaré demà al matí amb la joia del que va per primera vegada al cinema o té l'edat legal per entrar a una discoteca durarà molt poc temps. El que triguin les dues administracions que regeixen els nostres destins a posar-se d'acord amb el nou model de finançament del manteniment de les vies d'alta capacitat. 

No hi haurà alternativa, en pirmer lloc perquè cal complir amb les normatives que emanen de la Unió Europea, que estableix polítiques de restricció del trànsit privat i de foment del transport públic en el marc d'un objectiu que persegueix la contaminació generada per l'escapament dels vehicles i que estableix el pagament per ús (és a dir, qui utilitza les vies d'alta capacitat i per tant qui més contamina, ha de pagar més) i també perquè no té sentit que el manteniment de les autopistes es pagui amb càrrec a l'erari públic (no té sentit ètic ni equitatiu que algú que no té cotxe acabi contribuint via pressupostos generals de l'Estat o la Generalitat), i finalment perquè aquest és el model que s'està imposant a bona part d'Europa.

Gaudim doncs, els que necessitem el cotxe i les autopistes per motius professionals, d'aquests -màxim- dos anys de gràcia dels que podrem disfrutar, que a partir del 2024 a molt tardar, tindrem una forma de pagament per ús implementada. 

El meu únic suggeriment al legislador, que tot ho sap sobre nosaltres, és que es tingui en consideració el fet que alguns de nosaltres hem fet una contribució tan brutal als beneficis d'Abertis, que ens haurien de concedir com a mínim la medalla al mèrit o la creu de Sant Jordi.

Laura Nadal Cantó: In Memoriam

Hi ha dies que no haurien d'existir i hi ha articles que no s'haurien d'escriure. Que no hi hauria d'haver el motiu per haver-ho de fer, vull dir. Avui és un d'aquells dies.

Abans d'ahir vaig saber, per xarxes socials, de la mort d'una ex-companya de treball i una gran amiga, la Laura Nadal Cantó. Vaig treballar amb ella a Biocentury -avui en dia Bicentury- durant 10 anys i vam teixir una amistat i una complicitat que encara perdurava, 15 anys després d'haver deixat aquella empresa. Va ser una gran professional que va contribuir als anys daurats del creixement de Biocentury, al costat d'en Pere Costa Casellas. 

La Laura va morir el dia 7 d'agost, i tot just abans d'ahir me'n vaig assabentar per una altra ex-companya de feina de Biocentury. Només tenia 49 anys i estava plena de vida. No s'ho mereixia. Ningú no es mereix morir tan jove, però la Laura, menys que ningú. L'estadística, sempre infal·lible, estableix que si plegues de viure en edats com aquesta, on morir no toca per cicle de vida, només es pot deure, per aquest ordre, a càncer, accident de trànsit o suïcidi. En el cas de la Laura, com tants d'altres, va ser la primera. 

Se'n va anar de pressa, tan de pressa, i amb tanta discreció, que molts dels que la coneixíem i estimàvem no ho hem sabut fins ara. Si algú que la conegués llegeix aquesta entrada al blog, agrairé tingui l'amabilitat de fer-ho saber a qui cregui que ho hauria de saber. A mi em va saber molt greu no haver-me pogut acomiadar com cal, i això m'ha generat un neguit que només puc apaivagar parcialment escrivint-li aquest article.

Jo havia parlar amb ella el 9 de juliol, per telèfon. Vam estar molta estona parlant i em va explicar la seva malaltia, la seva operació de tumor cerebral i el seu procés de recuperació a l'Institut Guttmann de Barcelona. Malgrat la patacada, la Laura era una persona vital i optimista de mena. Sempre amb un somriure als llavis, sempre amb la capacitat i la voluntat d'integrar, d'aglutinar, d'organitzar, d'ajudar. 

Malgrat la feblesa que li vaig sentir a la veu, em va dir que segur que se'n sortiria. Que passava el post-operatori i la recuperació a casa dels pares, uns àngels de la guarda, que la cuidaven i la portaven cada dia a l'Institut Guttmann al matí i a l'Hospital Clínic a la tarda. Vam quedar que faríem un cafè quan estigués del tot recuperada. Les darreres paraules que em va escriure van ser "Gràcies Burgell! Tot anirà be i aviat estarem fent un cafè ❁".

Culta, políglota, vital, sempre tenia una visió positiva i profunda de totes les coses. Gran amiga de les seves amigues i dels seus amics i de la seva família, a la que estimava amb passió, i molt especialment al seu fill Jordi, pel que sentia una passió infinita.

Optimista fins i tot en les pitjors de les circumstàncies -i a la Laura li'n va tocar viure algunes de molt dures- em va felicitar l'entrada del 2021 amb paraules meravelloses, i això ella ho sabia fer millor que ningú.

"No et desitjo que tinguis un any meravellós on tot sigui bo. Aquest és un pensament màgic, infantil, utòpic i limitant. Et desitjo que t'animis a mirar-te, i que t'estimis com ets. (.....) Et desitjo que aconsegueixis ser feliç, sigui quina sigui la realitat que et toqui viure. La vida és allò que passa quan tu rius...Molta salut! Bon Any 2021!".

Que el teu esperit continui sempre viu en els teus. El teu somriure perdurarà eternament en els que t'hem conegut i t'hem estimat. Bon camí, Laura.

Dutxar-se a diari i pentinar el gat

Com que l'agost no és pas precisament un mes en el que es prodiguin les estrenes cinematogràfiques ni l'activitat en el món dels "start system" de Hollywood, fa dies que alguns actors i actrius s'han tret de la màniga (més aviat de Twitter i Instagram) la polèmica sobre qui es dutxa a diari i qui espera a sentir la fortor dels efluvis corporals abans de posar-se sota l'aigua.

Com algú apuntava encertadament, és aquesta una -falsa- polèmica de rics que viuen en països rics i que tenen més aviat poca feina i per tant, es dediquen a pentinar el gat. Perquè en un món global però amb una riquesa immensament i injustament mal distribuïda, hi ha una part molt important del planeta, a l'Àfrica, Centre i Sud-Amèrica i Àsia Central i del Sud-Est, on la manca d'aigua corrent a la immensa majoria de llars fa aquesta qüestió absurda i fins i tot impertinent.

Però de fet, que dutxar-se és un privilegi de rics i que segurament la "confessió" d´alguns actors (Julia Roberts, Charlize Teron, Brad Pitt, Aston Kutcher, Kristen Bell, Johnny Depp, Jake Gyllenhaal) que admeten obertament que no es dutxen a diari no és, en realitat cap barbaritat. 

En la majoria dels casos al·leguen els avantatges per a la salut del manteniment dels greixos naturals de l'epidermis, l'estalvi d'aigua i la disminució de la generació de contaminació de l'aigua per ús abusiu de sabons i xampús.

La dutxa diària és quelcom que per les generacions que van nèixer a partir dels anys vuitanta i pels nostres fills és un hàbit -diari en la immensa majoria dels casos- que ni es qüestiona, que es dóna per suposat, "taken for granted" com es diu en Anglès, però es ben cert que es tracta d'un "costum" molt contemporani. 

Molts dels nostres pares van nèixer en llars on la dutxa no existia i el bany tampoc. Les "comunes" fora dels habitacles, especialment en zones rurals, eren completament normals no fa més de 60 ó 70 anys. En els meus viatges a algunes províncies xineses, les comunes continuen essent una realitat, que he hagut d'utilitzar en més d'una ocasió (per manca de qualsevol altre alternativa civilitzada).

Tornant a la dutxa com a hàbit, a casa nostra la recordo de petit i fins ben bé els 12 ó 13 anys, com una activitat que es feia un cop per setmana, generalment el cap de setmana, per a poder anat ben polit a la missa del diumenge. La generalització de la dutxa diària en el meu cas va ser a partir dels 16 anys, en començar a treballar de cambrer, però molts companys en aquells temps tampoc no es dutxaven a diari. Fins i tot a l'època universitària, en que vaig compartir pis a Cerdanyola del Vallès i a Barcelona amb companys de procedència molt diversa, la dutxa diària no era comuna per a tots.

Si ho pensem de forma crítica i objectiva, en molts casos la dutxa diària no seria estrictament necessària, en particular a la tardor i hivern i seria una petita contribució individual a la sustenibilitat del planeta i de la nostra pell i cabell, com obertament reconèixen la majoria de dermatòlegs.

Per tant, potser els actors i les actrius capriciosos de Hollywood, encara que sigui per pur "postureig", han obert un debat que té més sentit del que alguns d'ells probablement li volien donar.

Els límits de l'humor i l'extremisme inculte i descerebrat

Hi va haver un temps en el que en aquest país en particular i al món civilitat en general, hom es podia riure de tot. En el cas d'Espanya a les acaballes d'un franquisme moribund i als principis de l'adveniment de la democràcia del 76 del segle passat, es podia fer sàtira de gairebé tot. Bé, per ser més precisos, no va ser ben bé així perquè no es podia fer broma de ni l'exèrcit, ni de la guàrdia civil, ni de l'església ni de la monarquia. 

Però van anar passant els anys i a al cap de poc temps ja només quedava una figura intocable, la del rei. Van ser els anys de glòria de les revistes satíriques com El Papus (1973-1986), Hermano Lobo (1972-1976), Barrabás (1972-1977) o El Jueves, fundada el 1977 i l'única que encara sobreviu, malgrat haver fet sàtira molt corrosiva de la família real (que li ha portat molts maldecaps, però, amb segrestaments de revista inclosos). Durant uns anys es podia fer broma mordaç de tot, però aquí, com en molts altres àmbits de la societat actual (el fenòmen òbviament no és exclussiu d'Espanya) hem entrat de ple en una involució que ens ha fet retrocedir molts anys. 

Avui, entre els humoristes, periodistes, artistes i d'altres col·lectius del món de la cultura,  impera un curiós fenomen d'autocensura -més o menys visible, però cada vegada més present- perquè la llibertat d'expressió està francament amenaçada. Aquest és un fet incontestable. Només ens hem de remuntar al que va passar a Dinamarca el 2005 i a França el 2006 arran de la publicació de caricatures de Mahoma per part del diari conservador danès Jyllands-Posten i la revista satírica Charlie-Hebdo. En aquest darrer cas, tots ho recordem tristament, la revista va patir un atemptat terrorista el gener de 2015 que va ocasionar la mort de 12 persones.

En nom de la protecció d'idees religioses, polítiques o de determinats col·lectius d'identificació sexual minoritària, ens estem acostumant a que l'humor s'envolcalla d'una pàtina d'autocensura que, òbviament, ens fa menys lliures i menys independents.

Avui tenim a Espanya exiliats del món de la cultura per evitar condemnes de presó, és el cas dels rapers Valtònyc o del més recent Pablo Hasel, tots dos a Bèlgica. Home, jo he llegit algunes de les lletres de cançons que els han portat la condemna a presó. En la meva modesta opinió es tracta de dos provocadors de barri baix que mai no faran res de bo en el món de la cultura, i les seves cançons són, en general un bodrio difícil d'aguantar, però d'això a condemnar-los a penes de presó per enaltiment del terrorisme em sembla que hi ha un abisme.

Com gairebé succeiex sempre, aquesta involució ha vingut provocada i fomentada pels extrems, sia l'extrema dreta sia l'extrema esquerra. 

Els primers, esperonats pel corrent de l'escola de pensament ultraconservadora de Steve Bannon que des de fa uns anys està sacsejant Europa amb l'efervescència de populismes d'ultradreta de molt baixa estopa: Orban, Salvini, Kaczynski, Lepen, Abascal, Díaz-Ayuso,.. (recordem la cèlebre campanya de la Isabel Díaz-Ayuso a les darreres eleccions autonòmiques de la Comunidad de Madrid i la profunditat del seu missatge: "Ayuso, libertad"). Segons aquest corrent de pensament, la culpa de tot la tenen les esquerres, els immigrants i els separatistes catalans (els dolents que volen trencar la mare pàtria) i cal interposar querelles a qualsevol que aixequi la mà per a protestar contra ells o només que se sentin ofesos pel que fan els que no pensen com ells.

Els segons, envalentits per gir cada vegada més radical dels populismes d'esquerres, que han guanyat vots a les darreres eleccions en detriment de l'esquerra convencional (a França per exemple el Partit Socialista, tot un referent durant dècades, ha acabat desapareixent). Són molts els d'aquests col·lectius que pensen que estan en posessió de la llum i la veritat i que tenen molts drets i pocs deures. I així, passem -per exemple- de defensar els drets del col·lectiu LGTBI (absolutament comprensible, respectable i necessari del tot) a fer-ne apologia i propaganda política, també de molt baixa estopa. Tot de cop si no ets obertament defensor aferrissat i apologeta d'aquest col·lectiu, és fàcil que algú t'acabi titllant de feixista o de nazi.

Tot això vé a colació per una notícia que ha transcendit aquesta setmana, en la que la regidora de feminismes de l'Ajuntament de Navarcles -em perdonaran, però des del respecte, aquesta regidoria ja té pebrots-, Ylènia Morros (CUP), va interrompre el dissabte passat a la nit un monòleg de l'humorista Albert Boira per considerar que l'espectacle incloïa bromes sexuals "no pertinents" (literal) que podien ofendre el col·lectiu LGTBI.

Com hagués dit el gran humorista i ninotaire argentí Quino, "esto es el acabose". 

Els extremistes radicals empoderats (no se sap ben be per qui) es creuen en dret a tot invocant la seva llibertat i la defensa -suposada- de col·lectius minoritaris. Òbviament no em canso de repetir i escriure en aquest modest blog que el món va cada dia més malament perquè els Sapiens Sapiens ens hem begut l'enteniment. El que va fer aquesta regidora, una descerebrada -presumptament, no sigués que em caigui una querella- és d'una prepotència i falta de sentit comú que clama el cel. El públic assistent a l'espectacle, com no podia ser d'altra manera, va increpar la regidora i va xiular la seva intervenció. No entraré en el fons de la qüestió perquè em sembla tan absurd que no paga la pena. El que va succeir deixa en evidència la persona que va provocar un espectable absolutament lamentable.

El més trist però és que aquesta senyora, tot i ser periodista, no tenia ni idea de qui era l'Albert Boira, mestre de cerimònies del primer "Comedy Club" LGTBI+ d'Espanya. 

Però és clar, ja se sap, per a fer qualsevol feina cal passar un munt de filtres, entrevistes, ensenyar molts títols, parlar idiomes i demostrar experiència en el treball que es desenvoluparà. En política, no cal res d'això. Només tenir la sort que et votin i a viure, que són quatre dies.

Afganistan, el fracàs d'Occident

La desfeta en menys de dues setmanes del govern afganès imposat per una coalicció internacional liderada pels Estats Units després de l'anunci de la retirada de les tropes nord-americanes, no és cap novetat. De fet no crec que hagi sorprès ni al més ingenu dels ciutadans. Era la crònica d'una mort anunciada. 

Com en els contes d'Astèrix i Obèlix i la primera làmina on s'explica gràficament on s'ubiquen els protagonistes, els habitants del llogaret gal que resisteixen ara i sempre les envestides dels romans, malgrat estar envoltats pels campaments fortificats de Babàrium, Aquàrium, Laudànum i Petibònum, l'Afganistan resisteix ara i sempre l'invasor.

Aquest esperit de resistència afganesa es remunta ja al Segle XIX, quan tota aquella regió de l'Àsia formava part de l'Imperi Britànic. El 1841, els britànics van deposar l'emir de l'Afganistan, Mohamad Khan, per a instaurar a l'emirat un governant submís. El fill de Khan va encapçalar una rebelió i al final els britànics no van tenir més remei que acceptar el retorn de l'antic emir. 

De fet, la primera guerra afganesa va causar un gran número de víctimes a l'exercit Anglo-Indi i va suposar una de les més grans derrotes de l'exercit colonial britànic al Segle XIX (el 44 Regiment d'Infanteria va ser completament aniquilat). Hi van haver dues altres guerres entre britànics i afganesos, al 1878 i al 1919, però la conclusió final és que el poble afganès mai ha estat sotmès.

Els russos van entrar militarment a l'Afganistan el 1978 per a donar suport a les forces armades de la República Democràtica de l'Afganistan, que aleshores estava enfrontada en una veritable guerra civil contre el mujahidins, que van ser llargament finançats i armats pel govern dels Estats Units, Aràbia Saudita, Xina, Israel i el Regne Unit (curiosa aliança). 

Onze anys després, l'exercit rus no va tenir altra opció que retirar-se del país (1989), tot i que els enfrontaments interns entre faccions van continuar fins al 1992. L'aleshores Unió Soviètica va arribar a tenir 118.000 soldats desplegats a l'Afganistan, dels quals, oficialment en van morir (o desaparèixer, que ve a ser el mateix), uns 15.500. La invasió de l'Afganistan per part de la Unió Soviètica va ser coneguda com "el Vietnam dels soviètics" en clara al·lusió a la desfeta dels Estats Units al Vietnam (que entre 1964 i 1975, data de la retirada final, va perdre més de 58.000 vides, 46.500 militars i 11.500 civils).

I finalment, arribem a la situació que acaba de concloure aquests dies, ahir, de fet, amb la cobard fugida del govern d'Afganistan i la victòria dels talibans amb la seva entrada a la capital, Kabul. 

Una altra guerra que ha durat 20 anys i que va començar amb la derrota dels talibans -després d'una guerra tribal que va durar uns altres 8 anys- (que mai van ser, però derrotats del tot) i la instauració d'un govern, auspiciat per l'ONU que va acceptar l'entrada de tropes internacionals (OTAN), en una coalicció liderada pels Estats Units per a "restaurar" una veritable democràcia. 

Estats Units i els seus aliats van destinar centenars de milions de dòlars a la formació i entrenament d'un exèrcit professional així com a la creació d'estructures d'estat, i la formació de forces de policia així com molts altre diners en ajudes al desenvolupament.

Tot ha estat en va. Veure avui a l'aeroport de Kabul, les imatges de desesperació dels afganesos que volien sortir del país per por a les represàlies dels talibans és una clara indicació del que amb tota probabilitat tornarà a passar a l'Afganistan, un dels països amb la renda per càpita més baixa del Planeta i en el que la corrupció sistèmica ha permès la dilapidació de fortunes que, adequadament canalitzades, podrien haver canviat per sempre el destí d'aquell país.

Però l'Afganistan és un territori (és difícil parlar de país, com a Somàlia) dominat per senyors tribals i de la guerra que utilitzen la religió i les tradicions en benefici propi i que s'alien i es desalien amb uns i altres amb la mateixa rapidesa amb la que nosaltres ens canviem de sabates o de camisa. 

És una altra mostra d'estat fallit com poden ser el Iemen, Albània, Somàlia, Nigèria, Sudan del Sud, Líbia i alguns altres. A la natural incapacitat dels propis afganesos per a arribar a acords sòlids que assegurin la pau i el progrés, s'hi ha d'afegir la xarxa de corrupció internacional, tolerada per l'OTAN i el govern dels Estats Units, que va permetre arribar a la situació que ha culminat amb la desbandada del govern titella, carregats de maletes amb dòlars.

Occident és còmplice de la situació actual (que només pagaran els ciutadans, i en particular, les ciutadanes afganeses, altra vegada condemnades a portar burka, recloses a casa, sense possibilitat d'estudiar i sotmeses a una situació de semi-esclavatge) perquè ho ha permès, directament o indirecta. 

Com es financen els talibans? Majoritàriament amb l'opi. Algú es creu que els drons militars nora-americans que poden localitzar una agulla al terre des d'una alçada de milers de metres no podien localitzar i destruir aquests camps? Algú es creu que el govern nord-americà no coneixia la corrupció que presidia la gestió dels fons a la cooperació internacional els darrers 20 anys? Per què es retiren els soldats nord-americans i ho anuncien a bombo i platerets amb llum i taquígrafs mentre els talibans es freguen les mans i preparen la reconquesta?

Segur que hi ha una muntanya de respostes com a informació classificada, però tot i així, aquesta no és només una derrota del govern afganès legítim, és una derrota d'Occident, i una derrota de la dignitat.

Misteris de l'afer Messi i altres consideracions

L'hemeroteca és absolutament cruel. Entre d'altres coses permet acreditar que la manipulació de la informació no és estrictament monopoli dels polítics, també ho fan els directius de les grans empreses, incloses les esportives (que els ho preguntin als de CaixaBank o a BBVA amb l'afer Villarejo, per exemple) i la premsa, en particular durant el període canicular, que no va precisament ple de "noves" notices (aquests dies al coronavirus i al canvi climàtic en les seves diverses variants -incendis, escalfament global, aeroport del Prat i d'altres derivades...- s'hi han afegit els Jocs Olímpics de Tòquio, però poca cosa més), aprofita qualsevol tema per a tractar-lo des de tots els vessants, des dels més transcendents fins al més irrellevants. S'han d'omplir pàgines digitals i de paper com sigui.

Tot això ve a col·lació perquè avui aquest matí mentre esmorzava al meu bar de Castellfollit de la Roca, he tingut l'oportunitat de fullejar les portades de la premsa generalista i esportiva des de dimecres fins a avui i no em podia creure el que publicava el diari "Esport" del dijous (ATENCIÓ: ahir matí). Ho reprodueixo perquè encara ara em costa de creure.

Em pregunto com es pot passar d'anunciar la signatura del nou contracte el dijous 5 d'agost, al comunicat de premsa del Barça el mateix dijous a les 20:00 h, anunciant la imposibilitat de renovar. Com que no crec en cap teoria conspiranoica, he de pensar que hi ha hagut mala fe per part d'algú o voluntat de "jugar" fins al darrer minut. Si en un tema relativament intranscendent con un jugador de futbol (el millor del món, sense dubte, però ni més ni menys que un jugador de futbol), les notícies que ens empassem moltes vegades acríticament fan aquests tombs en 24 hores, què ens poden estar amagant d'altres afers molt més transcendents com ara la Covid, el canvi climàtic o el que succeeix veritablement a la Xina.

He de confessar que no entenc res de res. I francament, no vull dedicar-hi gaire temps més. 

Tinc moltes preguntes però òbviament no en treurem l'aigua clara i ens voldran fer combregar amb rodes de molí. Entre en Tebas, les regles de la Liga sobre la massa salarial, el fons d'inversió CVC -una altra aparició miraculosa d'últim minut-i la sorpresa que un contracte que ens venien com a fet des de feia tres setmanes es trenca de forma abrupta quan ningú no s'ho esperava. 

No em puc creure, francament, que fa 3 setmanes tot es veis clar...i de sobre tot és fosc. Què és el que ha canviat de forma tan radical en tan curt periode de temps? Les notícies que ens venien eren fruit d'un optimisme infundat i exagerar? No em crec que sigui aquesta una manera professional de gestionar la comunicació d'una institució com el Barça. Resta tota la credibilitat del món de cares al futur.

I tampoc no em crec els que diuen "encara hi ha partit"..., en el sentit que encara queden dies fins que es tanqui el periode d'inscripció de jugadors a la lliga espanyola. El partit es jugarà amb tota probabilitat a l'estadi del PSG, al Parc des Princes, a Paris, en un bany de petrodòlars. Però això ja serà part d'un altre capítol.

Per a qui toquen les campanes

La novel·la d'Ernest Hemingway -i la meravellosa pel·lícula de 1943 protagonitzada per l'Ingrid Bergman i en Gary Cooper; si encara queda algú que no l'hagi vist no puc sinó recomanar que ho faci, perquè es tracta d'una obra mestra, i amb la història que explica de les nostres latituts, encara més- em dóna l'excusa perfecta pel tema amb el que inicio els articles del mes d'agost, el mes menys noticiable per excel·lència dels 12 mesos que es fan i es desfan.

És notícia aquests dies el fet que l'ajuntament de Banyoles ha decidit que les campanes de Santa Maria de Turers deixin de repicar a la nit (de 10 del vespre a 8 del matí) perquè un propietari de pisos turístics de prop de la zona es va queixar perquè el soroll de les campanes "molestava" els turistes que els ocupen i no poden dormir. La polèmica ha arribat a provocar una manifestació de 200 persones, ciutadans de Banyoles, davant l'església, reclamant que les campanes tornin a tocar durant la nit. I una manifestació de 200 persones a Banyoles, és molta, molta gent.

La polèmica, pel que sembla -segons Diari de Girona- es desferma perquè el propietari dels apartaments explica (a Twitter, que té tanta credibititat com unes declaracions del Steve Bannon o de la Isabel Díaz Ayuso, perquè ens entenguem) que la queixa no té a veure amb els pisos turístics sinó pel fet que el seu fill viu allà i que té un transtorn de la son i que necessita silenci a les nits. 

I un bé negre amb potes rosses, que hagués dit el meu pare! De totes les mentides que he sentit i llegit a la meva vida (que són moltes), aquesta és tan burda i tan absurda, que s'assembla a la vulgaritat de les mentides d'en Jorge Fernández Díaz, és a dir, mentides que mereixerien fuetades, si fóssim a l'Edat Mitja, o presó, si fóssim en una democràcia. Però és clar, no tenim ni polítics que diguin la veritat -ni els d'aquí ni els d'allí, i per a mostra les declaracions de tots plegats sobre l'acord de l'ampliació de l'aeroport del Prat: un veritable escàndol-, ni som en una democràcia de veritat.

Però en fi, els fets parlen per sí mateixos. Aquesta polèmica no és res més que la continuació d'altres polèmiques en les que es confronta la Vida normal -vida en majúscules- amb l'estupidesa associada als els negocis turístics i l'excusa que permet justificar-ho gairebé tot (el turisme de masses és una de les veritables pandèmies del Segle XXI, molt pitjor que el coronavirus i un dels principals causants del canvi climàtic, malgrat el que diguin els negacionistes).

Que jo recordi sense tirar gaire d'hemeroteca, hi ha com a mínim altres dues polèmiques similars, a la província de Girona que al seu dia em van provocar arcades i que me les continuen provocant a dia d'avui.

El maig de 2019 vam viure una diatriba semblant amb les campanes de la catedral de Girona, perquè hi ha haver una denúncia perquè el seu repic nocturn "destorvava" el descans dels turistes de la munió de pisos llogats per RB&B al casc antic de Girona.

Jo d'això en dic simplement "Hostes vingueren que de casa ens tragueren". No sóc religiós, i el repic de les campanes se me'n refot, parlant en plata, però el que m'emprenya és l'actitud dels que es creuen que perquè paguen un servei tenen dret a reclamar-ho tot, a  dir qualsevol bajanada o a denunciar el que fa la gent quan ells no hi són, o que feien molt abans que ells ni tan sols existissin. 

I m'emprenya i m'irrita la condescendència de les administracions que "es veuen en l'obligació" de conciliar els drets i els deures de tothom (el cas de l'Ajuntament de Girona en l'afer de les campanes de la Catedral va ser un exemple de baixada de pantalons humiliant, innecessària i molt difícil d'entendre). 

Per a mi, la cosa és clara. Ja se'n poden anar a prendre vent aquells als que no els sembli bé que les campanes o les esquelles repiquin. Que se'n tornin a Barcelona, a Caldes de Montbuí, a Sant Esteve de les Roures (Guardia Civil dixit) o a Can Pixa de Pedret -que és segurament d'on provenen els que es queixen-. M'agradaria veure les denúncies d'imbècils de ciutat que portéssin creus penjades al coll si algú els ho recriminés a països com Marroc, Aràbia Saudí o Abu Dhabi. Amb les comarques tothom s'hi atreveix.

Però de tots els casos d'estultícia i estupidesa elevada al cub, el que més em va irritar les gònades i els escrots va ser el cas de la denúncia, el gener de 2019, d'uns idiotes propietaris de segones residències a Llanars/Camprodon que afirmaven que no podien dormir per culpa del soroll de les esquelles de les eugues de l'eugasser Joan Moret. 

Jo sóc un profund detractor de la pena de mort, ho he escrit en diverses ocasions en aquest mateix blog, però sí que sóc partidari de la pena de presó perpètua (revisable i no revisable).

Als retrassats mentals que es queixen pel soroll de les esquelles de les eugues o de les vaques jo mai mai els imposaria la pena de mort, em comformaria amb la cadena perpètua, no revisable.