Tinc la sort i la desgràcia de treballar des de fa molts anys alguns dies a la setmana a Sant Joan les Fonts, on hi ha la seu de l'empresa per la que treballo.
La sort és que Sant Joan, en ple parc natural de l'espai protegit de la Garrotxa, és d'una bellesa que transmet pau i serenor. La desgràcia és que hi he d'anar en cotxe.
Sembla paradoxal i inversemblant que fa 125 anys hi haguessin "trens petits" que connectaven Olot-Girona-Sant Feliu de Guíxols-Palamós-Palafrugell-Girona-Olot i que aquella gran i visionària revolució de mobilitat acabés clausurada i desmantellada pel instruccions de l'estat feixista el 1956.
Així doncs resulta que avui, en ple Segle XXI i amb els desafiaments provocats pel canvi climàtic, tenim eixos vertebradors del territori econòmic gironí com ara Girona-Figueres-Olot que no estan connectats per tren i en el cas de Girona-Olot, les comunicacions viàries es troben en una situació de precarietat i improvisació difícils de comprendre.
Però per raons, insisteixo, de difícil comprensió, al llarg dels anys, en comptes d'invertir en tramvies ràpids o metros lleugers, els nostres polítics han fet riques les empreses constructores i concessionàries d'infrastructures adjudicant la construcció i explotació de carreteres i autovies a les Ferrovials i a les ACS. I així estan les coses i així ens va (a alguns molt millor que a la majoria). Que li preguntin al senyor Florentino Pérez, si no.
Jo recordo que el meu pare, quan treballava de visitador mèdic pels laboratoris Almirall-Prodesfarma, els dies que havia d'anar a Olot a treballar s'hi havia de quedar a dormir perquè el temps de viatge Palamós a Olot era de més de tres hores (i no estic pas parlant de fa una eternitat, sinó dels anys vuitanta del Segle XX).
Anys més tard, com a conseqüència del nomenament de Banyoles com a subseu olímpica de rem a les Olimpíades de Barcelona 92, es va construir l'autovia de Girona a Banyoles. No va ser al meu entendre la solució més encertada (segueixo considerant que el tren era la millor opció), però al menys es podia circular amb una certa decència entre les dues ciutats.
Després, entre 2005 i 2008, vaig patir les obres de construcció de l'autovia A-26, que van ser una tortura immensa, i tot i que tampoc no es va invertir en trens, al menys, una vegada les obres es van acabar, anar de Besalú a Olot va deixar de resultar una aventura sense possible càlcul de temps de desplaçament. I la seguretat de desplaçament va augmentar de forma notable. Per què no es va allargar la construcció fins a Girona? Doncs sembla un misteri de difícil comprensió, però devia de ser un tema de caixa.
I ara, incomprensiblement, estem davant el despropòsit més gran des que les obres de la carretera que uneix Girona amb Olot van començar (atenció, estem parlant que aquesta infrastructura ha estat en obres -intermitents- des de 1989 fins ara, més de vint-i-tres anys). Quan més savis haurien de ser, més mediocres i ineptes es tornen els nostres polítics.
El tram de Banyoles a Besalú (de 13,3 kilòmetres que tampoc sembla una fita inassolible) està en obres des de fa un any i mig i ho estarà encara fins com a mínim el març o abril de 2023 però ho està per a enxamplar un carril en comptes de fer una autovia. Ho entén algú? Jo no. Per què després de tot el merder que suposa la licitació, els plecs de condicions, les expropiacions, l'adjudicació, no es fan les coses una mica més ben fetes? Posats a fer carreteres en comptes de construir vies fèrries, doncs com a mínim fem-ho bé i que com a contribuents, a manca de tren, se'ns permeti circular de Girona a Olot per una autovia decent que uneixi les dues ciutats. Tan difícil és entendre això?
L'obra final constarà d'un tercer carril amb separació central amb un model 2+1 per trams, i costarà 19 milions d'euros. Si les cues i els retards per les obres que m'empasso cada vegada que vaig a Sant Joan tinguessin com resultat final una autovia Girona-Olot, doncs encara ho podria mig entendre, però fer les coses tan malament cada dia em costa més de pair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada