Sempre m'he considerat una persona una mica atípica pel que fa a la celebració i al gaudi de festes a les que hi ha l'etiqueta -i l'estigma- de la felicitat enganxades com una paparra. Passa amb algunes celebracions paganes (com ara el carnaval des de la recuperació de la democràcia a Espanya) en les que és obligatori passar-ho molt bé o la importada de Thanksgiving, cada vegada més present, però sobre tot amb les religioses. I en particular, amb les festes de Nadal. Jo en particular sóc dels que penso que cal gaudir de la vida cada dia i que això del Nadal no té per què ser diferent a la resta de l'any.
Per Nadal sembla obligatori ser feliç. Sembla haver-hi una mena de consens col·lectiu en aquesta màxima. Res en contra de mantenir les tradicions, ans al contrari, especialment quan hi ha mainada a la família. No hi ha res de més meravellós que veure la il·lusió d'un nen en despertar-se el dia de Reis, o fent cagar el Tió. Tinc imatges imborrables de la infantesa dels meus fills al respecte.
Però una vegada passada aquesta fase, i oblidades en el calaix del costumisme les tradicions d'arrel més religiosa (del període que va de l'Advent a l'Epifania) que pràcticament s'han deixat de celebrar en el sentit literal de la paraula, com ara la Missa del Gall o la Missa del dia de Nadal que té una participació popular entre baixa i molt baixa, el Nadal es redueix a -i perdonin la simplificació, sempre injusta-: gastar i menjar. I ambdues coses amb profusa abundància.
Descontextualitzat doncs de sentit religiós pràcticament en la seva totalitat, el Nadal ha esdevingut una orgia de consum que es celebra des de Shanghai fins a Lima. Des de Tokio fins a Tannanaribo. Als hotels, als aparadors de les botigues, als carrers, hi ha capses de regals, arbres il·lumitats, decoracions als carrers. Acabo de tornar de Sri Lanka, país tropical (meravellós, per cert) amb un percentatge de cristians que amb prou feines supera el 10% de la població i malgrat tot, no hi ha hotel, restaurant o botiga que no estigui abundantment decorada de Nadal. A l'aeroport de Dubai, on per motius professionals hi vaig fer escala fa quinze dies, els arbres de Nadal creixien com bolets a cada cantonada.
Com he escrit abans, aquest tipus de Nadals m'agraden ben poc. La tradició de l'amic invisible és tediosa i comprometedora. Haver de fer regals en el nostre món d'absoluta opulència on tothom té de tot és com una tortura i un roba temps que té escasa justificació. Els dinars i sopars d'empresa, si són d'empresa moltes vegades són d'aquells als que cal anar-hi per força, i si són organitzats pels treballadors poden acabar com el rosari de l'aurora per excés de beguda o sexe allà on no toca.
Però el que més m'emprenya d'aquestes festes i que per a mi és la cirera del pastís són els emails professionals de desig de Bones Festes d'individus i d'empreses que no coneixes de res o gairebé res, que una vegada et van voler vendre quelcom, i que no són personalitzats sinó massius, amb una felicitació adjunta o sota la firma, que t'inunden la bústia d'entrada des de passat el pont de la Puríssima fins el mateix dia 24 de Desembre.
Van substituir fa uns anys les postals de felicitació que al menys tenien la gràcia que calia pensar una mica i escriure-hi alguna cosa amb un bolígraf (instrument que s'està convertint en una "rara avis", per cert) i han vingut per a quedar-se: la felicitació massiva, fàcil, descarnada, impersonal i freda.
Quan va començar aquesta moda vaig decidir esborrar-los tots sense llegir-los i així ho continuo fent. Aquest petit ritual ha esdevingut la meva revenja contra la felicitat obligatòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada