Una vegada superat el parèntesi de les festes de Nadal i Cap d'Any la maquinària dels partits polítics (donant com a fet l'aprovació dels pressupostos de 2023 tant a Espanya com a Catalunya) es posarà a treballar amb la màxima intensitat en la campanya electoral de les municipals de maig de 2023 (l'altra front que té oberta la política espanyola, la renovació de la cúpula judicial, es juga en una altra lliga).
A Barcelona, cap i casal de Catalunya, imatge del país, aquestes eleccions tenen una especial transcendència després del deteriorament de la imatge de la ciutat que han suposat dos mandats consecutius de "En Comú Podem" de l'Ada Colau.
No cal ser sectari ni definir-se com "de dretes" per a reconèixer objectivament que determinats aspectes de la gestió municipal als darrers 8 anys no s'han fet bé. Hi ha molts àmbits en el que l'empitjorament ha estat notori. Només cal passejar-se per la ciutat de tan en tant per a comprovar-ho en persona: la seguretat ciutadana, la neteja dels carrers, els projectes de superilles, l'ordenació del trànsit, els jerseis de formigó, les profusió de pintures de tots colors al terra, la guerra declarada de forma descarnada al vehicle privat,... El meu germà, home poc procliu a queixar-se i que viu al barri de l'hospital de Sant Pau no para de dir-ho. Diria que no és una excepció.
El problema és que a les properes eleccions del dia 28 de maig els barcelonins ho tenen més aviat complicat. Votar per la continuïtat de la senyora Colau és directament el suïcidi del sentit comú i de la gestió eficaç.
Votar a la CUP que ja té candidata, la Basha Change -actual diputada al Parlament de Catalunya- seria un experiment antropològic interessant, especialment si considerem que ella mateixa es defineix com una activista antiracista i afrofeminista (literal). La Colau és una nena de pit comparada amb la Change.
Les dretes extremes (Partido Popular i Ciudadanos) estan en una tal crisi d'identitat a Catalunya en general i a Barcelona en particular que a dia d'avui ni tan sols tenen candidat a l'alcaldia. La candidata de Ciudadanos, Luz Guilarte, ha anunciat que es retira degut a la crisi del grup municipal de Ciudadanos (que dubto que acabi poden presentar-se a les municipals) i en Josep Bou, del Partido Popular ja va anunciar fa temps que no es presentaria com a canditat. L'extrema dreta de VOX, desinflat el souflé els darrers mesos, no sembla que pugui comptar per a res a les properes eleccions. Serà, si arriba a entrar, un partit marginal com la CUP.
Així doncs les coses, les alternatives al Colauisme serien Esquerra Republicana, el PSC i Junts per Cat.
El PSC presentarà el sempitern candidat Jaume Collboni (tercer amb un 18,4% dels vots el 2019), que depèn del resultat que obtingui (que segurament serà igual o superior al del 2019) podria acabar tenint les claus de la legislatura.
En el cas de Junts, el desgavell actual de l'estructura del partit després de la sortida del Govern i de la falta d'un clar lideratge -amb el partit dividit en dues faccions que ja veurem quant reconciliables són- és tal que sembla que acabaran confiant a Xavier Trias (atenció, 74 anys) la candidatura de Junts. Trias, que va per lliure ja ha dit a tort i a dret que de confirmar-se aquesta serà la seva candidatura. És a dir, és com si Junts per Cat acudís a ell com a única alternativa per a poder-se assegurar unes mínimes possibilitats d'aconseguir un resultat digne.
Pel que fa a Esquerra Republicana, "l'avi" Ernest Maragall, té, ull, 79 anys, però sembla que en aquest cas també és la millor carta que el partit és capaç de jugar.
Francament, un candidat de 74 anys o un altre de 79 no diria jo que són les millors alternatives per a gestionar una Barcelona que necessita d'un impuls i d'una energia que no em sembla que aquests dos entranyables avis estiguin en capacitat d'aportar.
Hi hauria d'haver un límit legal a l'edat dels polítics candidats a ocupar llocs d'alta responsabilitat, de la mateixa manera que hi ha una edat legal de jubilació. De fet el mateix Trias ha dit que en cas de confirmar-se com a candidat, deixarà de "ser jubilat per a concórrer a les eleccions".
L'exemple -lamentable- de Joe Biden, president dels Estats Units amb 80 anys, que s'adorm a les sessions del congrés, que ensopega cada dos per tres, que l'han d'aguantar quan fa discursos dret, que barreja fets, llocs i dates, que cau de la bicicleta..., hauria de fer reflexionar algú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada