Res de nou en l'actitud del PP quan a la darrera cantonada, decideix, per pur tacticisme curt terminista (i d'altres causes internes) tornar a atiar l'arma de l'anti-catalanisme i trenca el pacte que tenia embastat amb el PSOE respecte de la renovació dels orgues del poder judicial.
De res valen les advertències d'Europa en relació a la irregular situació de la Justícia a Espanya, amb càrrecs caducats a les més altes institucions judicials des de fa anys, de res val el fet que s'estiguin incomplint les lleis (per part dels principals partits d'Espanya) de forma flagrant, i en conseqüència, s'estigui en situació d'inconstitucionalitat. La insconstitucionalitat, en aquest país anomenat Espanya, només es posa al cim de la taula (i dels mitjans de comunicació de la dreta mediàtica madrilenya) quan es tracta de quelcom que tingui a veure amb Catalunya. Per d'altres incompliments, es córre, la majoria de les vegades, la cortineta de la vergonya, tan si es tracta de pagaments en negre a polítics, com si d'adjudicació irregular d'obra pública.
Núñez Feijóo, després d'alguns mesos com a líder espanyol del PP, està descobrint que les mels dels triomf no són tan dolces com les de la seva Galícia natal on tenia totes les baules de la cadena sota control. A terres madrilenyes, on els ganivets són molt esmolats, la mel es barreja fàcilment amb la metzina de les diferents sensibilitats i ideologies que poblen el partit i els seus suburbis. Hi ha no només la premsa afí a la causa "pepera" (branca ultradretana - La Razón, El Mundo-), sino que hi ha també els barons territorials amb els que cal mantenir un equilibri de vegades -moltes vegades- inestable i complexe (que li preguntin sinó per Juanma Moreno).
Però això no és el pitjor. També hi ha la IDA (com tots els lectors hauran endevinat l'acrònim respon a Isabel Diaz Ayuso, la tigressa de Madrid). I la IDA, és d'"armas tomar", és d'"IDA" i "vuelta", no té escrúpols, ni moral ni ideologia ("Ayuso Libertad" resava el lema de la seva campanya electoral a la presidència de la Comunidad de Madrid), només té unes ànsies indissimulades de poder absolut, i res més, però això ja és molt més del que té Núñez Feijóo. El radicalisme ultraliberal de Díaz Ayuso és un referent a tenir en compte al Partido Popular si algú com Feijóo, amb carta de presentació de moderat, vol mantenir el lideratge del primer partit de l'oposició a Espanya.
I quan els equilibris són tan inestables, i l'aparell del PP veu que el PSOE se'n sortirà d'aprovar els pressupostos gràcies al suport del "grup de la investidura", aleshores torna a sortir del barret el comodí de l'anti-catalanisme com a carta màgica que torna a aglutinar la força pàtria del Partido Popular.
I així ens va a tots plegats. Jo segueixo pensant que mentre a Catalunya no hi hagi una molt clara majoria que es pronuncïi de forma efectiva per un referèndum acordat (o pel dret a decidir o com es vulgui anomenar una consulta pactada), la política tan espanyola del "cuanto peor, mejor" clarament perjudica Catalunya i els catalans i per tant, en la mesura del possible, seria partidari de descartar-la, malgrat que Waterloo i el laurisme pensin i defensin exactament el contrari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada