Brexit: punt i final

Diu el refranyer popular que "No hi ha mal que duri cent anys ni cos que no el pugui resistir", doncs el mal (que  una altra dita molt popular valenciana sitúa a Almansa, País Valencià: "Quan el mal ve d'Almança a tots alcança", en una clara alusió a la pèrdua de València a mans dels Borbons a la batalla d'Almansa el 1704), no ha durat 100 anys, però sí 47, exactament els que el Regne Unit de la Gran Bretanya ha format part, primer de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i després de la Unió Europea.

La Gran Bretanya va entrar a la Comunitat Europea l'u de gener 1973, juntament amb Irlanda i Dinamarca (Noruega també era candidata entrar-hi però va decidir en referèndum de no adherir-s'hi), després del treball efectuat per l'aleshores primer ministre Edward Heath, europeista convençut. L'entrada a la Comunitat del Regne Unit va tenir una forta oposició per part de França, de la mà del General De Gaulle, que no veia clara la participació d'un país que "va a la seva" i que podia, a més a més eclipsar part del protagonisme de França a la Comunitat Europea.

Sigui com sigui, la relació entre Gran Bretanya i Europa sempre ha estat un camí d'estires i arronses, fonamentalment perquè els britànics -comerciants per demunt de tot- volien un mercat únic però no veien gens clara la cessió de sobirania a Brussel·les, és a dir, la idea de la unió política els produïa més aviat repulsió, i s'hi van oposar tant com van poder. Una de les seves grans figures polítiques, la primera ministra Margaret Thatcher (1979-1990) va mostrar-se clarament en contra d'una major integració política (discurs de Bruges el 1988).

La incomoditat dels anglosaxons amb la idea d'una Europa cada vegada més unida ve de lluny. Només dos anys després de la seva adhesió, el 1975, la Gran Bretanya va convocar un referèndum (no vinculant, però el primer de la història de la nació) en el que es consultava a la ciutadania si estava d'acord en seguir formant part de la Comunitat Europea. Aleshores Margaret Thatcher, líder de l'oposició) va defensar el sí convençuda que la unió econòmica era molt favorable als interessos de la Gran Bretanya i que la unió política no arribaria mai.

Al referèndum, que va formular una pregunta simple i concreta "Do you think that the United Kingdom should stay in the European Community (the Common Market)?", hi va guanyar el sí per ampla majoria (un 67%) amb una participació electoral molt significativa, de més del 64% del cens electoral. Curiosament, el Scottish National Party, avui gran defensor d'Europa, va votar pel No. 

Tot i així, durant el seu mandat, Thatcher va fer tot el que va poder per a impedir el creixement del que ella anomenava "la burocràcia de Brussel·les".  I conforme l'eix franco-alemany anava avançant en la idea d'una major unitat política i un objectiu final de la creació d'una veritable federació d'estats europeus (Estats Units d'Europa), la incomoditat de la Gran Bretanya es feia més i més evident.

I el 2015 va arribar el desastre, en forma de promesa d'un segon referèndum per part del re-elegit primer ministre David Cameron, que, en compliment de la seva promesa electoral va impulsar un referèndum en el que ell defensava el sí a la permanència (dins una Unió Europea reformada). La pregunta, també clara i directa, deia: "Should the United Kingdom remain as a member of the European Union or leave the European Union?". En aquest cas també, la pregunta només admetia un sí o un no. El referèndum va tenir lloc el 23 de juny de 2016. Aquella vigília de Sant Joan, que tots els de la meva edat tenim molt propera els mercats es van trasbalsar i les cases d'apostes van perdre molts diners.

Com a coseqüència del missatge de la por d'un població envellida que temia pel pagament de les seves pensions, el resultat va ser de 52% en contra (vot rural i d'edat avançada)  i 48% a favor (vot urbà, jove i Escòcia) amb una participació massiva de més del 72% del cens electoral. David Cameron, reconeguent el resultat com una derrota, va renunciar al càrrec amb efectes immediats.

La resta és història recent que tots coneixem bé. Gairebé 4 anys de negociacions esperpèntiques que van costar el càrrec, entre d'altres a la primera ministra Theresa May, i el rebuig de l'acord diverses vegades a la Cambra dels Comuns.

Qui hi perd en aquest divorci? Clarament tots, com succeiria en una guerra nuclear. Però hi ha un bàndol més perdedor que l'altre i aquest és netament la Gran Bretanya, que ja ha vist durant aquests quatre anys com un degoteig d'inversions industrials triaven la seva reubicació a l'Europa continental, a l'igual que algunes de les poderoses agències de la Unió Europea, com la del medicament, que va passar de Londres a Amsterdam.

El mateix ha anat succeint (i serà pitjor al 2021) amb els fluxes de capitals i serveis financers, pels que no podem oblidar que aquí no hi ha acord com el de lliure comerç i les entitats financeres britàniques no tindran llicència per a operar a la Unió Europea, per la qual cosa es preveu una fluxe de sortides de capitals molt important i una deslocalització que pot acabar amb Londres com a una de les places financeres més importants del planeta, a favor de Franckfurt, París o Amsterdam. I no està gens clar què acabarà passant amb Escòcia, on la primera ministra, Nicole Sturgeon, ja ha anunciat que quan es controli la pandèmia, Escòcia solicitarà decidir sobre el seu futur una segona vegada.

No està gens clar encara què acabarà passant i acabo com he començat escrivint que "no hi ha mal que duri cent anys", però Europa perd la segona economia, el tercer país amb més població, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i posseïdor de l'arma nuclear. El Regne Unit ja no és l'imperi que va ser, però continua essent una potència massa important com per a no afectar la resta de la Unió Europea.