Volar en temps de pandèmia

No agafava un vol, ni a Europa ni transoceànic des d'exactament el dia 9 de març, quan vaig fugir dels Estats Units abans d'hora en un vol des de Nova York que anava ple d'espanyols que fugien espaordits de la pandèmiade coronavirus (jo entre ells).

Avui, més de 8 mesos després, ho he tornat a fer. Escrit el meu primer bloc des dels Estats Units des de fa un temps tan llarg, que em sembla una eternitat. De fet, no ha estat fàcil aconseguir el permís per a entrar als Estats Units, tot i tenir un visat de negocis (E-2) que fins ara em permetia entrar sense restriccions i sense límit de temps d'estada. Arran del coronavirus, una altra de les excentricitats de Donald Trump va ser una prohibició total d'entrada de persones no nord-americanes, ni tan sols estudiants universitaris. 

Vista la polseguera que aquesta decisió va arrossegar, i després d'una queixa formal del món universitari i de la Unió Europea, el mes de Juliol es va publicar una "presidential proclamation" que permetia relaxar aquesta prohibició si el motiu del viatge era suficientment justificat. No cal dir que els vistats de turisme, els famosos ESTA, no estan permesos encara avui, i ho s'obté permís per a esdeveniemts socials tipus casaments o enterraments. En el meu cas, ha costat 30 dies aconseguir un permís limitat a 30 dies d'estada.

En tot cas, després d'haver-me passat moltes hores de la meva vida volant per aquests móns de Déu, val a dir que la d'avui ha estat una experiència antropològicament molt interessant (per diferent). Arribar a un aeroport de Barcelona completament desert, em xoca com ho va fer el dia 10 de març, quan vaig arribar, en plena corba de pujada de la pandèmia, 3 dies abans del confinament total.

Òbviament pràcticament totes les botigues eren tancades. Sobta però que el meu vol a Amsterdam anava completament ple (segurament per la gran reducció de freqüència), però una vegada aterrats a Schipool, un dels més grans hubs aeris d'Europa, la sensació de desert m'ha tornat a envair. Molt poca gent i també com a Barcelona, molts comerços tancats.

A Schipool, gran hub asiàtic, he vist un número significatiu de xinesos que anaven vestits de cap a peus com si treballessin a l'hospital de Sant Pau. Sense exagerar. El vestit blanc que cobreix tot el cop amb cintes blaves de fixació a les extremitats, mascareta, ulleres protectores i pantalla. Fa posar els pèls de punta, però en desgreuge, val a dir que a la Xina, avui per avui, no hi ha casos de covid.

Els avantages de volar en temps de pandèmia però, són múltiples. No cal ni de bon tros arribar amb tanta antel·lació com quan volar semblava tan normal com anar a comprar al Mercadona. Hi ha molt lloc per aparcar, no hi ha cues a facturació, ni al control de seguretat, ni a l'embarcament. I per acabar-ho de rematar, l'amabilitat de tot els personal dels aeroports, fins i tot de la policia -que ja és dir- és infinitament superior a la que hi havia abans de la pandèmia, i a la que hi haurà si això recupera el pick de normalitat dels darrers anys (que pel bé del Planeta espero que no succeeixi, tot i que no n'estic gens segur).

El vol Amsterdam - Detroit a més a més, anava a un 30% d'un avió Airbus 350-900 nou acabat d'estrenar. I el millor, he creuat la frontera una vegada arribat a Detroit, en 10 minuts des de la sortida de l'avió, batent el més impensable récord de velocitat per passar el "Border control" des que volo als Estats Units (una vegada a Atlanta vaig fer 3 hores i mitja, per a entrar al país).