Els crèdits universitaris als Estats Units han esdevingut, fonamentalment a partir de la crisi de 2008, una altra de les grans bombolles que està en aquests moments, agreujada per la pandèmia, a punt d'esclatar.
Si no ha esclatat abans és perquè el govern federal va decretar una moratòria en el repagament per aquells afectats per la pandèmia, i per tant, durant aquest periode els impagaments no es computen com a morositat sinó que són legalment en "stand by"... Però la moratòria s'acaba el 31 de desembre de 2020 (com la del desnonament per impagament de lloguer o hipoteca, de la que vaig parlar en un dels meus articles sobre els Estats Units recents).
El total de crèdits universitaris vius a dia d'avui als USA supera -atenció- els 1,6 trilions de dòlars en terminologia anglosaxona.
Ho expressaré en xifres perquè s'entengui més bé la magnitud de la tragèdia: 1.600.000.000.000 de dòlars, és a dir, 1,6 bilions de dòlars en terminologia europea. Per tal que encara es pugui apreciar millor, com a xifra comparativa diré que el PIB espanyol l'any 2019 va ser de 1.245.000.000.000 € (1.495.000.000.000 dòlars al canvi d'avui). Així doncs, el deute estudiantil dels nord-americans, resumint, és un 7% superior al PIB espanyol.
Hi ha 45 milions de nord-americans (atenció, un 13,5% de la població) que mantenen un deute viu per import d'aquesta bestialitat, amb un deute promig de 36.000 dòlars. Vist així, en deute promig per càpita, no sembla tan dramàtic, el problema és que l'estadística és molt enganyosa, i hi ha moltes persones a les que els deutes universitaris han arruinat, o estan a punt d'arruinar les seves vides. Només una dada, colpidora: les dones representen un 56% de la població universitària d'avui, però detenen un 75% del total del deute. Dones, negres i hispans acumulen la part més gran del pastís del deute. Aquesta és una realitat, molt més enllà de l'estadística.
El deute universitari és la segona font de deute als Estats Units, només per sota del deute hipotecari (aquí al menys hi ha una garantia real) i per sobre dels crèdits per adquirir automòbils (on també hi ha una garantia real). Darrere dels préstecs estudiantils no hi ha res més que l'esperança de trobar una feina ben pagada que permeti el retorn del préstec una vegada s'acabin els estudis. Però les perspectives són cada vegada més magres, especialment des que va esclatar la pandèmia del Coronavirus.
Perquè s'ha arribat fins aquí? Doncs tota aquesta muntanya s'ha anat acumulant als darrers 40 anys, a partir dels anys 80 del Segle XX i la decisió de l'Administració Reagan de tallar dràsticament les beques i les subvencions al sistema universitari nord-americà. I les univestitats es van veure en l'obligació d'incrementar el cost de les seves matrícules de forma exponencial. Però fins a primers del Segle XXI el tema estava encara sota control. Va ser arrel de la gran recessió de 2007-2008 que la retallada a les beques i subvencions universitàries va assolir un rècord. I el preu de les matrícules va pujar encara més. I com que la crisi es perllongava, moltes persones que no trobaven feina van pensar que les seves probabilitats millorarien si incrementaven la seva educació. Durant aquells anys el número de matriculacions van augmentar en proporció a com augmentaven els costos d'estudiar, els anomenants en Anglès "tuition fees".
Només perquè us pogueu fer una idea, (https://www.tuitiontracker.org/school.html?unitid=190150), un curs acadèmic a l'Universitat de Columbia (New York), al nord de Manhatan, costa 83.293 dòlars per any (si no es tenen beques o subvencions), és a dir la totalitat de la matrícula comptant també allotjament al campus. Per tant, una carrera promig de 4 anys costa aproximadament 333.000 dòlars, uns 280.000 euros, més el cost de la manutenció. Harvard, Yale, Stanford, estan més o menys al mateix nivell, uns 80.000 dòlars l'any.
La proporció entre el que es paga actualment per l'educació universitària, de màster i doctorat als Estats Units (un negoci de proporcions bíbliques, al meu entendre totalment sobrevalorat i sobredimensionat, sino, que li preguntin a l'Elon Musk) i el que s'acaba rebent, ratlla no l'estafa però sí, la presa de pèl. Com es diu en Anglès "it's not worth it".
Fa de molt mal dir com acabarà tot plegat. El que s'està debatent actualment és una immensa condonació del deute que acabaria assumint el govern federal (generant a la vegada més endeutament del país més endeutat del planeta), però a dia d'avui, això encara no està gens clar.
Un suposat cercle virtuós esdevingut cercle viciós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada