Si en alguns aspectes de drets individuals i socials es pot afirmar que estem avui més bé que fa uns quants anys -ara que sembla que està de moda afirmar que fa uns anys es vivia millor- és en la millora de la capacitat individual de decidir respecte d'aspectes bàsics de la nostra existència com a éssers humans.
Determinades institucions però, com els partits de dreta extrema i extrema dreta i l'església catòlica, que tot i la laïcitat del pais continua convençuda de ser un poder fàctic, no ho tenen gens clar.
Però malgrat tot, avancem. A Espanya en concret, una primera fita dels darrers anys va ser la llei del divorci (promulgada per la Segona República el 1932 i abolida després de la victòria de Francisco Franco) de l'any 1981, en el que suposava un incipient restabliment de drets.
Quatre anys més tard va arribar la llei de l'avortament (1985), que el despenalitzava sota certs supòsits (violació, malformació del fetus i risc per la vida de la mare) i que ha estat esmenada aquest 2020 amb la inclusió d'un supòsit de despenalització total fins a la setmana 14 de gestació.
I hem hagut d'esperar fins a desembre de 2020, fa quatre dies, per a que la llei de l'eutanàsia fos aprovada per les corts espanyoles (amb àmplia majoria, per cert, 198 vots a favor, 138 en contra i dues abstencions). Encara que sembli retòric i oportunista, una fita històrica sense cap mena de dubte. Espanya esdevé el sisè país del món a regular-la, reconeixent el dret a morir amb dignitat quan no hi ha cap possibilitat de recuperar-se d'una situació terminal.
En la meva opinió, la llei de l'eutanàsia és un instrument fonamental dels drets individuals que a més a més, pels extractes de la mateixa que he tingut ocasió de llegir, és equilibrada, garantista i regula el dret a l'objecció de consciència dels metges que no vulguin implicar-s'hi. Una llei que sembla objectivament justa.
L'església catòlica com a institució -amb notables excepcions de persones que la respresenten des de la base- fa passes de gegant cap a la involució. Òbviament, es van oposar a la llei del divorci, invocant la sagrada i indisoluble unitat del matrimoni (com Espanya, vaja!), després, naturalment es van oposar a la llei de l'avortament, apel·lant que la vida és un dret sagrat intocable, i, com no podia ser d'altra manera, han presentat dura batalla ideològica contra la llei de l'eutanàsia.
Un vell conegut d'aquest blog, el cardenal de València, Antonio Cañizares, va afirmar uns dies abans de la seva aprovació, adreçant-se literalment als diputats del Congrés: "seréis responsables ante Dios y antes los hombres". Si el cardenal Rouco Varela fos viu, se li hagués afegit amb delit, segurament l'hagués fins i tot abraçat. Què bèstia! De vegades, la llibertat d'expresió és un dret fonamental que alguns no es mereixen. De la mateixa manera que no es pot fer apologia del nazisme o del terrorisme, tampoc hauria de ser permès que es proferissin amenaces i barbaritats com les que ens té acostumats el cardenal Cañizares.
Encara convençuts que estan en una posició de superioritat moral respecte de la resta de mortals, els dirigents de l'església catòlica espanyola es creuen en potestat de determinar -entre molts altres- què han de fer les dones amb els seus cossos, com s'han de viure les relacions de parella, i que la vida es sagrada en qualsevol circumstància i que ningú no té dret a acabar-la excepte Déu.
Fent un exercici d'objectivitat i de racionalisme desapassionat, sembla difícil de creure que aquestes posicions es puguin provar d'imposar a la parròquia amb la contundència amb que ho fa l'església. Avui mateix, la Conferència Episcopal espanyola, de la mà del seu secretari general, Luis Argüelles, "anima" els ciutadans a "demanar en el seu testament vital que no se'ls apliqui l'eutanàsia". És ben curiós, en el meu testament vital que fa anys que vaig atorgar (2010), hi vaig fer incloure una clàusula en sentit exactament contrari: "...En cas d'estar legalitzada l'eutanàsia activa autoritza la seva aplicació". Dos anys més tard, davant el càncer de pàncrees terminal, vaig prometre al meu pare que el portaria a Suïssa si les circumstàncies així ho requerissin. Considero l'eutanàsia, amb totes les garanties, un dret fonamental del que tot ciutadà hauria de poder tenir la oportunitat de conèixer i eventualment decidir. Per a mi és una de les més altes fites de llibertat que un ésser humà pot tenir.
És evident que cadascú pot dir i opinar el que consideri oportú en funció de les seves creences i la seva consciència, només faltaria! Però arrogar-se el dret a dir als altres què poden fer i què no amb les seves vides invocant la llei de Déu, em sembla un acte de fanatisme cavernícola.
Em sembla del tot obvi que gairebé ningú no decidiria posar final a la seva vida en circumstàncies de salut física i mental plena. Com ningú no posaria fi voluntàriament a un embaràs desitjat per la mare, ni a un matrimoni si les condicions no fossin de convivència impossible.
Però l'església catòlica no sembla tenir cap voluntat d'adaptar-se a un entorn tan canviant com el que vivim. I per això, està condemnada irreversiblement a l'extinció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada