dijous, 31 de desembre del 2020

2020: L'any que vam viure amb més intensitat

El 2020 han passat tantes coses que d'entrada fa la impressió que no hagi passat un any sino com a mínim, un lustre.  La voràgine dels esdeveniments d'un any marcat per la pandèmia del Coronavirus, però no només, ha estat tan al·lucinant, que fa de mal fer el que intento fer cada any des d'en fa 10, és a dir un resum des esdeveniments més significatius, en clau d'opinió i blog (els resums dels fets els deixo pels diaris, que ho fan molt més bé que jo).

Escrivia el 2019 quelcom que tot i continuar essent vàlid, ha acabat superat per aquest 2020, any que tots trigarem molt a oblidar, si és que algun dia ho arribem a fer. Deia el 2019: "Vivim enganxats al maleït telèfon mòbil i els canvis en tots els àmbits es succeeixen amb una cel·leritat que és difícil d'assimilar, de païr, de controlar. Aviat els nostres fills no sabran què era una llibreria, ni els diaris de paper, ni els vinils, ni moltes de les professions qu encara avui dia estem exercint...; com escrivia ahir, la indústira de l'automoció està a les portes d'una revolució de dimensió encara inponderable....., la televisió és un aparell que els menors de 20 anys no encenen ni per casualitat...".

Tot segueix essent cert (gairebé, amb els vinils em vaig equivocar...), tot va encara més de pressa. En un any s'ha accelerat la dependència de la tecnologia (esperem que no hi hagi l'apagada digital que els malestrucs vaticinen, perquè si això succeeix, estarem veritablement perduts), que a la vegada, ens ha salvat la vida a molts de nosaltres. Què hagués estat la pandèmia sense el teletreball? Una hecatombe molt superior a la que molts han hagut de passar durant aquest any 2020. El teletreball ha acabat salvant molts llocs de treball i un deteriorament de l'economia que hagués estat molt pitjor. Els tòpics em fan molta ràbia (com a articulista i escriptor aficionat), però que el teletreball "ha vingut per a quedar-se" és una realitat inqüestionable.

Hem après que era possible treballar de veritat des del menjador de casa, amb pijama o xandall (aquest és un altre tòpic del que parlaré en un altre moment) i que moltes coses han funcionat més o menys -tan bé- com si fóssim presencialment a les oficines, o a les fàbriques. De fet, tinc amics al sector de les assegurances, assessorament professional, advocacia, de la banca d'inversió i de la banca d'empresa que encara no han tornat als seus despatxos des de març de 2020, demostrant, com diu l'anunci d'Estrella Damm (cada vegada més previsible i més original, per cert) que "hi ha d'haver una altra manera de viure" i que aquesta no només és possible sinó que a més a més aporta molts avantatges als que la viuen: menys pol·lució, menys despesa energètica, menys hores miserablement perdudes en desplaçaments evitables, menys reunions presencials estalviables, menys necessitat de grans espais de lloguer al centre de les ciutats.... 

Hem près consciència (veurem per quant de temps...) que el creixement infinit és impossible, perquè té conseqüències que fins la pandèmia obviàvem (tot i conèixer-les perfectament, però ens giravem d'esquenes fent com si no ho veiéssim), però que en tres mesos hem pogut veure en la seva màxima plenitud: ciutats desertes per les que es passegen animals salvatges, peixos que tornen als canals de Venècia, major diminució de concentració de diòxid de nitrògen a l'atmosfera en 40 anys, aire més pur, cels més clars, mas més blaus, albirament de dofins en zones de la costa on feia dècades que no se'n veien...

Hem conegut el millor i del pitjor del Sàpiens Sàpiens. La solidaritat i altruisme sense límits, l'esforç ingent i injustament mal pagat de la nostra classe mèdica, dels treballadors socials, dels logístics, que han fet que el món digital s'aliés amb la logística per fer possible que el món que hem conegut no s'aturés del tot, o en ocasions pràcticament gens. I d'altra banda, el negacionisme extrem, l'egoïsme, el curterminisme polític (sobre tot per part de les dretes i extremes dretes, a tot el món), l'estultícia.

Ens han robat una part de les nostres vides. Qui em tornarà la graduació del meu fill petit? Qui li tornarà el seu viatge de fi de curs? Qui ens tornarà el sopar de cap d'any que deixarem de fer amb els nostres amics? Qui ens tornarà les abraçades, els petons, els concerts, els sopars, els crits de joia, les festes i la vida que hem perdut durant el 2020 i que segurament encara perdrem durant els primers mesos de 2021?

Ens han robat també part de l'esperança. S'ha consumat el Brexit, amb conseqüències (com escrivia ahir) que trigarem encara a veure, però que seran qualsevol cosa excepte negligibles. S'han perpetuat dictadures monstruoses (de veritat o encobertes) que continuen campant com si res: Xina, Turquia, Rússia, Aràbia Saudita. Als Estats Units la pandèmia Donald Trump ha estat a punt de desencadenar una veritable guerra civil. Encara ara prego als Déus perquè arribi el 6 de gener i els congressistes i senadors nord-americans ratifiquin en Joe Biden (darrer escull potencial abans de la presa de possessió el 20 de gener de 2021).

En ha deixat gent molt gran, que han aportat molt a les nostres vides. La llista és llarga, n'anomeno només uns quants que m'han copsat particularment: Pau Donés ("Eso que tu me das" m'ha fet plorar com feia anys que no feia), Montserrat Carulla, Rosa Maria Sardà, Kobe Briant, Albert Uderzo, Kenny Rogers, Luis Eduardo Aute, Michael Robinson, Carlos Ruíz Zafón (admiradíssim escriptor), Juan Marsé (un altre), Quino (la Mafalda ha estat una de les grans filòsofes del Segle XX), Connery (el millor James Bond),  John Le Carré. De forma conscient ometo en Diego Armando Maradona, un pallasso drogadicte que va saber jugar a futbol una estona.

S'ha consolidat la misèria, els ERTOS, el low cost, la desigualtat extrema, una part creixent de la població condemnada de forma programada a pobresa endèmica i sistèmica. Mentre els "Amazons" de torn han fet el seu agost, molts comerços, pimes i restaurants han abaixat les persianes per sempre més, el 2% de la població més rica, s'ha fet encara més rica durant la pandèmia.

I malgrat tot, continuo tenint fe en el gènere humà. La Humanitat, amb majúscules ha estat capaç de desenvolupar vacunes contra la Covid en un tems rècord, col·laborant com mai abans la comunitat científica havia fet. 

Hi ha motius per l'esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada