Em costa d'entendre en ple Segle XXI un partit modern que funcioni amb règim assembleari, però aquest és el cas -encara- de molts partits, i entre els que ens ocupen, al nostre país, la CUP, les antigament Candidatures d'Unitat Popular que van néixer amb vocació municipalista (es pot entendre) però que van fer el salt a la política catalana (també ho puc arribar a entendre) i que van acabar presentant-se a les eleccions al parlament espanyol (no ho entendria ni en tres vides).
Tinc molt present en la memòria el salt al Parlament de la CUP, a les eleccions de novembre del 2012 en les que les CUP, encapçalades per en David Fernàndez i en Quim Arrufat van obtenir 3 diputats. En David, que en la meva opinió és un animal polític de primera divisió i un grandíssim activista i periodista (amb seny) em va fascinar per la seva coherència política i els seus articles periodístics, en particular, els que va publicar durant molt de temps al diari Ara.
El que vaig pensar que era una alenada d'aire fresc al Parlament de Catalunya aleshores es va estroncar quan l'octubre de 2015 la CUP, en una votació assembleària convocada per a decidir si els seus diputats recolzaven la investidura d'Artur Mas després de tres mesos de negociacions. La votació va tenir lloc durant un cap de setmana a Sabadell i després de tres votacions, es va acabar amb un empat de 1.515 vots (no m'ho vaig creure aleshores i continuo sense creure-m'ho a dia d'avui, però en fi, pitjors coses s'han vist...).
Es de tots sabut que finalment la CUP no va recolzar la investidura de Mas i finalment es va acabar investint President -amb els vots de la CUP- a en Carles Puigdemont, en una legislatura, la XIª, que es recordarà sempre pel la votació per la independència en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017.
Aquesta setmana s'han presentat els pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2022 (seria el primer pressupost aprovat en 12 anys!) que es caracteritzen, en línia amb la majoria de governs del món, per ser expansius (un 9% més de despesa) amb la finalitat de contribuir a la recuperació econòmica. Avui ha transcendit que la CUP, enfadada, ai las, perquè s'han presentat els pressupostos sense consultar-los es reunirà en assemblea aquest cap de setmana per a decidir si presenta una esmena a la totalitat, en la línia amb el que faran PP, VOX i Ciudadanos.
Jo no sé què és el que decidirà la CUP aquest cap de setmana, però el més probable és que tombi el suport els pressupostos (per no ser prou socials, per no ser prou independentistes o perquè l'àvia fuma) i tornem a entrar en una espiral que avoqui a unes altres eleccions.
Si els senyors de la CUP tinguessin dos dits de seny i amplitud de mires, entendrien que un país com Catalunya necessita pressupostos (són els més socials de la història del país) i restaurar la normalitat abans de pensar en la independència.
La política del cremem-ho tot per a resorgir més forts em sembla que és una errada garrafal, i més en un país absolutament dividit en gairebé dues meitats en la que, políticament parlant, una no vol ni sentir a parlar de l'altra.
Potser el que els senyors assemblearis de la CUP estan esperant és l'adveniment d'un Parlment espanyol d'extrema dreta i així tenir motius més sobrats per a agafar les armes i declarar la revolució independentista per a proclamar, després de la victòria, la República Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada