Resulta que torna a haver-hi bufetades per a posar-se la vacuna. Enrere han quedat aquells dies en els que al Departament de Salut li van caducar un número no gens despreciables de dosis perquè a partir d'un determinat nivell de vacunació, el sistema es va encastar contra algun dels pecats capitals que ens afecten als humans: la mandra, l'orgull o la ira (3 dels 7 pecats de fet).
Si avui Espanya està a un rati de vacunació amb doble dosi del 80% (i, atenció, el 13% ja amb la triple), quan el nivell mundial global és d'un 57%, això es deu fonamentalment a l'embranzida que ha suposat el fet de la obligatorietat de demanar el passaport covid als majors d'edat per a poder entrar als bars, restaurants i sales de festa. Bona iniciativa, afegeixo.
No és un tòpic, és una realitat palpable que hem pogut constatar aquests dies. A Espanya els bars i els restaurants són sagrats i no poder-hi entrar és una penitència molt pijtor que la de resar 150 parenostres.
No ha calgut imposar res més fort, ni l'amenaça de l'obligació per a poder acudir al centre de treball, ni la de restriccions addicionals de mobilitat pels no vacunats. Només ha calgut exigir-lo per a poder entrar al bar o al restaurant. O tempora, o mores! que va escriure Ciceró a les seves "Catilinàries" on ja es referia a la desídia i la corrupció dels seu temps.
Doncs han passat pràcticament dos mil anys però aquí tot pràcticament segueix igual: el sentit del bé col·elctiu brilla per la seva absència en un percentatge significatiu de la població i les reticències a vacunar-se només es curen amb l'amenaça de la prohibició de poder entrar als bars.
I malgrat això, en les quatre experiències gastronòmiques que he tingut des de l'entrada en vigor del passaport per ser admès als restaurants n'he tingut tres d'estricte compliment de la norma (dues a dos restaurants, un a Girona i l'altre a Beuda -Besalú- i una tercera a un bar, també de Girona) i una quarta a un restaurant de muntanya prop de l'estació d'esquí de La Molina on, no només no se'ns va demanar el passaport Covid ("no ens pertoca fer de policies", vaig sentir) sinó que la distància social i la prevenció brillaven per la seva absència (sentia fins i tot la respiració dels veïns de la taula del costat) i, francament, la situació feia més aviat angúnia.
Vist com les gasta la variant omicron i com estan tornant les restriccions Pirineus enllà (sorprèn tornar a veure un estadi com l'Allianz Arena una altra vegada buit en la mitja part que vaig aguantar aquest dimecres del Bayern-Barça) em sembla kafkià que un dels debats més importants d'aquests darrers dies és si cal fer o suspendre els dinars/sopars d'empresa de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada