Més enllà de la indiferència amb la que els americans en general tracten la pandèmia (i les mesures de prevenció), hi ha dues coses que m'han cridat particularment l'atenció en el retorn als Estats Units després d'un any.
La primera és la millora en infraestructures a l'estat d'Ohio. Durant l'any de la pandèmia, amb diners de l'estat (els macroprogrames d'inversió en obra pública de l'administració Biden encara no estan del tot aprovats) s'han acabat una munió d'obres de millora de les autopistes interurbanes que envolten Columbus i la seva autopista de circumvalació, la I-270. Continua veient-se maquinària d'obra pública a cada cantonada i la ciutat i els seus barris estan en perfecte estat de revista, molt cuidats, molt nets.
La segona és la falta de mà d'obra. Segons càlculs de la CNN han desaparegut de l'economia nord-americana entre 3,5 i 4 milions de treballadors si ho comparem amb la situació d'abans de la pandèmia de Covid. De fet, diria que no hi ha un sol establiment comercial o industrial on no hi hagi penjat el rètol del "Now Hiring". Falten cambrers (hi ha molts restaurants que no reserven perquè no saben amb quants cambres i cuiners podran comptar), dependents de supermercats, treballadors industrials, i sobre tot, sobre tot, falten persones al sector de la logística: conductors de toros de magatzem i conductors de camions. Un camioner de grans rutes als Estats Units avui pot estar guanyant fàcilment 2.000 dòlars a la setmana (després bona part del sou acaba en taxes a pagar a l'administració, però de moment, tothom vol ser conductor/a de camió)....
Com és possible una cosa així? Com s'hi ha arribat? Hi ha un conjunt d'aspectes que ho expliquen, i la resposta no és ni fàcil ni monovectorial. Una de les explicacions, segurament la més extesa, és que els grans estímuls a l'economia injectats primer per l'administració Trump i després per la de Biden, així com els subsidis a la desocupació per a la població amb Covid (o amb familiars amb Covid) ha inundat l'economia de diner i hi ha molta gent que té estalvis.
A la cultura nord-americana, a diferència del que succeeix a Europa, es treballa per viure, i no es viu per a treballar. Molts americans, a la que tenen alguns estalvis, es poden passar molt de temps sense treballar, i en aquests temps actuals, això encara és més així. Només el mes de setembre van plegar voluntàriament 4,4 milions de treballadors i a l'agost, uns altres 4,3. Són els percentatges d'abandonament laboral més alts del que aquest índex es va començar a computar fa uns 20 anys.
Hi ha un altre fenomen que es coneix com la "Gran Dimissió" o la "Gran Renúncia" i es refereix a treballadors que abandonen el seu lloc de treball i que no necessàriament se'n van a un altre on els paguin millor. Hi comença a haver un canvi de paradigma: s'està reformulant la cultura del treball tradicional, des del fet d'acudir cada dia a un lloc de treball versus treballar des de casa o des d'un cafè (les feines que ho permeten) fins a renunciar a una carrera professional a canvi de més temps i major qualitat de vida.
Això porta indissociablement vinculada una lluita entre empreses per a reternir els seus millors treballadors i reclutar-ne de nous, i això desemboca en la situació d'inflació que s'està vivint actualment. El salari base per hora de 12 dòlars per hora, avui en dia no l'accepta pràcticament ningú, més enllà de les cadenes de restauració ràpida on en contracten sense tenir pràcticament cap estudi o habilitat professional. Només cal tenir permís de treball i residència.
Sigui com sigui, la conseqüència pràctica és que les mancances a les cadenes de suministrament, ja molt tocades per la crisi de l'energia, la del la manca de contenidors i la frenada de l'oferta de matèries primeres sobre tot a l'Àsia (a més a més dels increments de preus), estan provocant grans disrupcions a l'economia productiva i de distribució, per falta de productes.
Un empresari amb gran experiència i implantació als USA amb el que vaig mantenir una reunió la setmana passada em deia que aquesta situació pot durar encara molt de temps (fins a mitjans del 2023, deia). Si és així, que Déu ens agafi confessats perquè podríem estar a les portes d'una crisi d'abast mundial com mai coneguda abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada