En política hi ha determinades màximes que es remunten a la mateixa existència de les primeres organitzacions de govern dels estats moderns. Ja el 1532 el pensador i filòsof Niccolò Machiavelli sentava determinats fonaments sobre la política a la seva obra "Il principe" que encara avui són vigents, algunes d'elles, més vigents que mai.
Una d'aquestes màximes és que la veritat efectiva és més important que els ideals abstractes, i que com que la finalitat única explica i pot arribar a justificar tots els actes, aquesta veritat efectiva és el més gran dels objectius.
Pablo Casado, màster de màster de màsters (de la Universitat Juan Carlos I, per a memòria col·lectiva), un individu que no ha treballat mai a l'empresa privada ni a la pública, és a dir, que va decidir fer de la política la seva professió, també ha decidit -especialment les darreres setmanes- que la veritat més efectiva és aquell tòpic tan sabut que "una mentida repetida mil vegades i adequadament torturada pot acabar esdevenint una veritat".
Les barbaritats que ha proferit aquest individu en les dues o tres setmanes que s'ha iniciat aquesta -falsa- polèmica sobre la imposició del 25% de Castellà a l'escola Turó del Drac de Canet de Mar, són no només de jutjat de guàrdia, sino que serien segurament susceptibles de ser portades a fiscalia per a demanar si són presumiblement constitutives d'un possible delicte d'odi. I ho escriu i ho penso seriosament.
Barrejar Kennedy, segreció racial als Estats Units, Apartheid, nazisme, terrorisme d'ETA, i per damut de tot plegat, mentir de forma descarnada com ho ha fet ell encara avui en dir literalment: "A Catalunya els professors tenen instruccions de no deixar anar al bany els nens que parlen Castellà", seria, en un país civilitzat, suficient per a què li retiressin l'acta de diputat.
Un individu així no mereix que els ciutadans li paguem el seu salari (segurament a molts d'altres, d'aquí i d'allí, tampoc, però a aquest, amb motius ben objectius): aquests dies ha traspassat totes les línies vermelles. Fins i tot alguns membres del seu partit, com Núñez Feijoo li han demanat serenitat, que aquesta setmana ha perdut fins i tot al Parlament espanyol en pronunciar la ja cèlebre frase "¿Qué coño tiene que pasar en España para que asuma alguna responsabilidad? (adreçant-se al president Sánchez)".
Per què ho fa? I per què ara? Doncs fonamentalment es tracta d'una fugida cap endavant fonamentada en tres raons:
- 1. Raons internes: Isabel Díaz Ayuso li ha guanyat ja la partida de la popularitat no només a Madrid sinó a bona part d'Espanya. Necessita fer-se veure com sigui, aparèixer constantment als mitjans i per això, com més gran la dius, major és la probabilitat de sortir als mitjans (Machiavelli).
- 2. Raons externes: Es tracta de fer el que calgui per a guanyar-li la partida a VOX en la seva cursa per a recuperar el protagonisme -i els vots- de la part més dretana de l'electorat. Guanyar terreny en una cursa a la dreta que ja ha començat de cara a les eleccions generals que es convocaran per d'aquí a dos anys. Com sigui que Ciudadanos s'ha tornat a enganxar a un carro que va promoure des del minut primer de l'existència d'aquest partit, Casado no vol que li prenguin la iniciativa.
-3. Raons intríseques: Malgrat les evidències científiques dels bons resultats de la immersió lingüística i al mateix temps de la clara, evident i creixent recessió del Català en tots els àmbits (com la de moltes llengues minoritzades i sense Estat propi que les protegeixi), el PP en particular i la dreta en general no han entès mai el Català com a una llengua espanyola (per tant patrimoni que caldria preservar, protegir i fomentar) sinó més aviat com el més poderós element de diferenciació que té Catalunya. Per tant és l'enemic a exterminar. Aplicar tècniques de "valencianització" del Català a partir de l'atac a l'escola i als que el parlen és una passa més cap a l'objectiu final: la seva banalització, com a pas previ a la seva desaparició. No passa res si pel camí es genera artificialment una enorme crispació allà on no n'hi havia. El fi justifica els mitjans.
El més impressionant de tot és la creació, sense cap pudor ni escrúpol, de la mentida. N'ha proferit moltes sobre aquest afer, tantes que aquesta setmana he sentit la portaveu de l'AMPA de l'escola de Canet de mar, defensora aferrissada del model lingüístic de l'escola, filla d'andalús i casada amb un colombià que no ha pogut aguantar-se més i ha dit que l'únic conflicte que hi ha a l'escola és el que han creat els mitjans i determinats polítics. Si el senyor Casado l'hagués escoltat, segurament hagués estat incapaç de disparar tanta porqueria...o potser no.
Repeteixo el que he escrit alguna vegada aquí: si jo fos del PP estaria amb un sentiment a cavall entre el desconcert i la vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada