En el meu cas visc les dates de Nadal les visc amb una certa dualitat, creixent conforme amb vaig fent més gran, o més vell.
D'una banda no puc deixar de sentir una sentiment a cavall entre entre la nostàlgia i l'emoció del record d'unes festes que quan era nen gaudia amb molta intensitat: les reunions familiars (sí, sense segones intencions), fer cagar el Tió, anar a esperar els reis - i comptar els dies que faltaven per què arribessin, fent avançar les seves figures al pessebre-... i que vaig tornar a disfrutar ja instal·lat a la trentena -segurament encara més que quan era infant- quan els meus fills eren petits i la seva emoció se m'encomanava d'una forma indescriptible; i d'altra banda el fastigueig i la indiferència amb la que he viscut des d'adolescent l'orgia de dispendi, la mutació d'una certa espiritualitat en uns dies de celebracions esdevingudes vulgar mercantilitat i un canvi en les tradicions que em costa d'assimilar.
Efectivament, aquests últims Nadals -i no només els dos darrers, afectats de ple per la pandèmia de Coronavirus- han estat si més no estranys, en el sentit més literal de la paraula. Imbuïts per aquest sentiment de correcció polítca que ens comença a envair com si d'un altre virus es tractés-menys infecciós aparenment tot i que encara en desconeixem les conseqüències a mig termini-, hom tindria ganes d'engegar-ho tot a rodar i cridar ben fort que fins aquí, que ja n'hi ha prou.
No en teníem prou amb haver d'assistir amb descomunal impotència al mnysteniment i deteriorament a passes de gegant de la llengua Catalana - que ens fa constatar amb horror la normalització de termes i expressions com ara "el cagatió" (substantivitzat), la "nitbona", la "nitvella", les "felices festes" o el "feliç any nou"- i el fet de començar el desgavell de consum en les festes importades del "Black Friday" que fan que la disbauxa consumista comenci als volts del 25 de novembre i acabi passat Reis que aquests darres anys hem hagut d'observar, també amb escèptica resignació l'aplicació de l'estultícia de la correcció política a les tracicions nadalenques.
No soc gaire conservador, ni molt menys retrògrade, i òbviament accepto els canvis com a part consubstancial de l'evolució de la humanitat, però l'estupidesa em repugna, i cada dia més em costa de païr.
Que haguem de parlar de Tió i de Tiona em sembla el summum de la idiotesa, però que, com hem sentit aquest any per primera vegada, determinades escoles i llars d'infant hagin abolit el fet de "pegar" el Tió amb el bastó per evitar incultar als infants sentiments de violència (que desprès els podrien provocar traumes insuperables) em sembla un fracàs de la nostra societat.
Em fa vergonya formar part d'un col·lectiu humà que té individus (i individues, no fóra cas que algú volgués crucificar-me) que puguin arribar a plantejar-se aquest tipus d'imbecilitats. Sembla mentida però és veritat: hi ha com a mínim una vintena d'escoles a Catalunya que tenen mestres prou estúpids com per haver plantejat que al Tió (que en algunes escoles ja és tiona) no se l'ha de pegar...(el debat obert serà l'any vinent molt pitjor, i aviat ja no sabrem ni d'on venim ni cap on anem).
El gran Groucho Marx ho fa definir molt bé: "De victòria en victòria fins a la derrota final".
Una altra tradició nadalenca, tan casposa que fa també repelús (cada dia més), són els discursos de presidents de govern, central i autonòmic i el discurs del borbó. L'enfilall de tòpics, obvietats i ximpleries que diuen tots plegats causa directament un sentiment a cavall entre el rebuig i la indignació, en particula si hom té en compte que a tots ells els paguem el salari amb els nostres impostos, però el cas del discurs borbònic, enregistrat prèviament i llegit amb teleprompter, és tan rematadament penós que ja no atreu ni als seus acòlits.
Aquest any el discurs reial, emès simultàniament per trenta canals de televió ha perdut 2,6 milions d'espectadors respecte l'any passat i s'ha situat en 7,9 milions de persones (que Déu n'hi Do...Ell deu pensar que mentre hi hagi rucs, ell anirà a cavall). Ni una paraula sobre el seu pare, ni l'encaix de Catalunya, ni la corrupció dels polítics... Res de res de res. Un lamentable brindis al sol...I això que a Televisió Espanyola es van dedicar els 15 minuts anteriors al discurs reial a fer una hagiografia mensualitzada de totes les memorables gestes del monarca el 2020. Cal tanta mediocritat televisiva i conceptual? Jo diria que no, però doctors té l'església.
L'única bona notícia entre tan disbarat i tant de virus és que sembla que el grau de transmissió de la variant òmicrom del Coronavirus comença a remetre i que als països que van avançats vint dies respecte a nosaltres -és el cas d'Anglaterra, per exemple- comencen a veure llum al final del túnel. A diferència de les grans onades anteriors les UCIS no estan desbordades, i això, enmig de tant desgavell, tantes instruccions contradictòries i tantes persones infectades i confinades, no deixa de ser un bri d'esperança de cares a l'any nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada