Aquesta setmana que avui s'acaba hem assistit a dos espectacles, un a escala internacional (la cimera del clima de Glasgow) i un altre de patri (la ratificació de 4 membres del tribunal constitucional), que m'han semblat, com a mínim poc edificants, per no titllar-los directament de vergonyats.
Pel que fa a la cimera del clima de Glasgow, a part de que l'acord al que s'ha arribat és de mínims (puc entendre que posar d'acord 190 països en circumstàncies econòmiques, de població i de desenvolupament molt diferents pugui semblar una veritable epopeia), però el que més m'indigna és que al final, gairebé tot és mentida. Per a posar un exemple molt il·lustratiu que en aquestes contrades coneixem força: l'Estat promet una inversió X per a Catalunya i s'aprova per pressupostos, si a l'hora de la veritat l'execució és del 20% de X, aleshores el resultat no és altra cosa que un engany, que s'ha venut molt bé i probablement haurà servit per a obtenir uns quants milers de vots addicionals.
Doncs això és més o menys el que penso dels resultats globals de la cimera del clima: si no hi ha un organisme de control amb poder fiscalitzador i penalitzador (l'ONU no ho és a dia d'avui), aleshores incomplir és molt barat. Estic exagerant de forma volguda per a exemplificar quan fàcil és comprometre's a quelcom i no complir. Com a mínim, i per desgreuge, L'Índia no ha volgut signar la prohibició de la utilització del carbó com a font d'energia: no s'ho pot permetre, amb la segona població més gran del planeta, i sense font alternatives de subministrament d'energia. Però vaja, l'espectacle de Glasgow, més enllà d'omplir moltes hores de televisió i pàgines de premsa i internet, haurà servit, malauradament, per ben poc.
I en el cas de la votació al congrés espanyol aquesta setmana de la renovació de quatre membres del tribunal constitucional, la cosa és de vergonya. Però no de vergonya, diem-ne normal, sino de vergonya mooooolt vergonyosa. Per a ser més exactes, ha estat l'exemplificació de la desevergonya amb llum, taquígrafs i càmeres. Sembla difícil de creure tot el que ens han explicat, i que al capdevall, els partits més progressistes hagin de votar a canditats "amb la pinça" al nas per "disciplina de partit". L'Odon Elorza, que sempre m'ha semblat un polític d'una coherència estratosfèrica no va negar que va votar en contra del nomenament del candidat Enrique Arnaldo, com 9 altres membres dels PSOE i Unidas Podemos.
El repartiment de càrrecs és quelcom que hom pot arribar fins i tot a entendre, però el que no és de rebut és que refregin als morros dels ciutadans, que mantenim tot aquest tinglado -moltes vegades a contracor- sense cap mena de pudor. És més que obvi que la neutralitat política no existeix i que no es pot esperar del PP que proposi pel càrrec persones de perfil independentista, posem pel cas, fins i tot es pot entendre que els proposats tinguin una ideologia més aviat afí al PP, fins aquí passi.
Però el que costa de païr és que el persones com l'Enrique Arnaldo, que ha estat imputat (i posteriorment desinputat) en casos com el Palma Arena (és un gran amic de Jaume Matas, corrupte condemnat) i el Lezo (és un gran amic d'Ignacio González, un altre personatge de gran calat) o que va muntar un màster a la grandíssima i prestigiosíssima Universitat Rey Juan Carlos I, a la que hi va endollar el seu fill i el deu seu amic Maza, ex-fiscal general de l'Estat, puguin ni tan sols ser proposats com a candidats.
És una disfunció del sistema, que justament està muntat -des de fa molts anys, i aquí la transició política del 78 no va fer gaire res per a canviar-ho- perquè personatges d'aquesta calanya es puguin perpetuar a les altes instàncies de l'administració de l'estat, sigui a les institucions o a la judicatura, amb tot el desvergonyiment del món i sense que succeeixi res. Impunitat total. Només un altre exemple, molt concloent: el tribunal de comptes, on un 15% dels seus membres tenen relació de parentiu, n'és una de les mostres més rellevants. Alguns dels seus membres parlen per si sols: Manuel Aznar López (germà del gran José Mari), Margarita Mariscal de Gante (ex-ministra del PP), Ramón Álvarez de Miranda (fill de l'ex-president del congrés i ex-diputat de la UCD), si això no és un magnífic exemple de portes giratòries, que baixi Déu Nostre Senyor i que ho digui.
I encara hi ha qui es queixa que la participació a les eleccions és baixa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada