Hi ha moments gravats a foc a la memòria cada història personal, que formen part indestriable de la vida i dels records vitals per sempre més. Moments com ara la mort del dictador Franco, el naixement dels fills, la caiguda de les Torres Bessones a New York, la primera copa d'Europa del Barça a Wembley,... són d'aquells que es recorden i que formen part de la memòria personal per sempre més. Cadascú té els seus moments, però tots recordem perfectament què feiem i on erem quan tal o tal fet va tenir lloc.
Un d'aquests fets en el meu cas és el de la fallida/intervenció de Banca Catalana. Corria l'any 1982 i jo tenia 16 anys acabats de fer quan els rumors sobre la manca de liquiditat de la institució presidida per Jordi Pujol es van extendre com la pòlvora. Jo era a casa, un dia d'estiu, i recordo que el meu pare em va demanar que l'acompanyés a retirar els diners que tenia dipositats a Banca Catalana de Palamós, a l'Avinguda 11 de Setembre, al costat de l'Òptica Sardó.
Jo no sabia aleshores de què anava la pel·lícula però després que el meu pare em fés cinc cèntims de l'afer, la curiositat ve poder amb mi i el vaig acompanyar.
I sí, tinc gravades a la memòria algunes de les imatges d'aquell dia. La primera és la cua que hi havia per entrar a la sucursal quan hi vam arribar amb el meu pare, als volts del migdia. La segona, al carrer Nou (o carrer del "Bitàcora" com en diem molts palamosins) un furgó blindat de color groc de l'empresa Prosegur del que sortien un parell d'empleats amb saques de bitllets que anaven reposant els fons que els clients anaven retirant del banc. Quan vam poder entrar a l'entitat -i aquest és el tercer record- el client que teniem davant nostre va retirar cent quaranta milions de pessetes (841.000 € al canvi, que a valor corrent serien gairebé 3 milions d'€), els va dipositar tranquilament dins un maletí, va girar cua, el vaig seguir amb la mirada, va sortir de Banca Catalana, va creuar l'avinguda i va entrar a la sucursal del Banc Popular que hi havia just enfront de Banca Catalana.
Allò em va deixar força bocabadat i de tot el que vaig llegir aleshores (a posteriori) em va donar la sensació que hi havia hagut una maniobra orquestrada des de Madrid per a tombar el banc català que volia esdevenir el referent a la indústria catalana. El periodista Jordi Amat m'ha fet veure que ja aquells anys, a l'oasi català hi havia quelcom que feia una certa ferull de podrit.
A l'assaig "El fill del xòfer" (Edicions 62), Jordi Amat explica part de les claus d'aquells temps, del país i dels polítics i intel·lectuals que van voler transformar-lo, amb llums i -moltes- ombres. Una revisió de la història recent de Catalunya i d'alguns punts més que foscos per on s'hi relaten fets i moments de personatges com ara Pujol, Ortínez, Carreras, Pla, Vicenç Vives, Prenafeta, Alavedra, Trias Fargas, Felipe González, Mariano Rubio, Juan Luís Cebrián, i un llarg etcètera.
I ho fa de la mà de la vida d'un personatge peculiar i sinistre anomenat Alfons Quintà, fill de Josep Quintà, representant tèxtil de Figueres, que va acabar esdevenint, per pura casualitat, el xofer, secretari personal i home de confiança de Josep Pla (un intel·lectual també amb llums i ombres, malgrat el que diguin molts dels seus admiradors).
El relat s'inicia quan Pla està agonitzant l'abril de 1981. Al seu funeral s'hi troben alguns dels grans polítics, industrials i financers de la Catalunya de l'època, començant per Jordi Pujol, escollit president de la Generalitat el 1980. Allí va coincidir amb Alfons Quintà, el fill del xofer de Josep Pla, periodista i advocat que va ser el delegat del diari El País a Catalunya, la persona que va liderar el projecte de creació de TV3 l'any 1983 juntament amb el polític i empresari Lluís Prenafeta, i posteriorment, i també de la mà de Prenafeta, va liderar el fallit projecte d'un diari catalanista escrit en castellà ("El Observador").
Jordi Amat relata els 50 darrers anys de la història de Catalunya resseguint la personalitat i la vida d'Alfons Quintà, periodista, advocat, jutge i fins i tot marí. Un personatge singular, obsessionat per a determinats temes entre els quals, Jordi Pujol i Banca Catalana (de fet el cas i el forat de Banca Catalana el va destapar Quintà en primícia), però no només. Al llarg de la seva trajectòria professional com a periodista (va començar a "El País" i va acabar gairebé sol i denostat escrivint de tan en tant a "Diari de Girona").
Quintà va investigar no només la fallida de Banca Catalana sinó també la compra per part de Pujol del setmanari "Destino" i del diari "El Correo Catalán", que van acabar també en estrepitoses fallides. Però heus aquí que la relació amb el poder ho pot arribar a capgirar tot. Efectivament, Quintà va passar de ser un flagell del poder (amb Jordi Pujol va passar de denostar-lo a acceptar-li l'encàrrec de la creació de TV3), a esdevenir un instrument del mateix.
De la mà de Quintà i seguint la seva biografia i els seus articles, Amat fa un exercici dolorós de reconstrucció d'una història de Catalunya i d'alguns dels seus personatges (fins i tot del pare de Jordi Pujol, Florenci) que no és tan exemplar com alguns ens van fer voler creure. I tot profusament documentat en un exercici de rigor i profunditat fora del comú.
La vida de l'Alfons Quintà és el reflex de l'abandonament d'ell i la seva mare per part del seu pare, que es va una vegada va conèixer Josep Pla va dedicar-s'hi en cos i ànima i del resentiment que Quintà fill va arrossegar tota la seva vida i que va conformar la seva personalitat, i que va culminar el desembre 2016, ara fa cinc anys, amb l'assassinat de la seva companya uns minuts abans de suïcidar-se.
"El fill del xofer" és un llibre que pot resultat dolorós i que trenca algunes preconcepcions però que resulta molt imprescindible, i que entre d'altres explica com es va forjar la fortuna de Florenci Pujol a Suïssa, posteriorment amnistiada el 2012 i transferida a Andorra (la famosa "deixa" de l'avi Florenci).
Un llibre molt recomanable pels malalts d'història que es devora amb rapidesa i gairebé adicció. Ideal per aquestes dates de Nadal i pels possibles confinaments que s'acosten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada