Billy Elliot: el musical

En aquests temps estranys que ens ha tocat viure, on no hi ha un sol dia en que una munió de males notícies s'escoli a les nostres vides, costa trobar raons per a emocionar-nos com a éssers humans i donar-li un sentit a tot plegat.

Efectivament, les notícies negatives posseeixen les nostres vides, des de l'evolució altra vegada molt negativa de la pandèmia de covid en diferents països propers (la situació està lluny de ser sota control), fins a les dades de violacions de noies joves amb total impunitat, passat per la fatxenderia dels polítics als quals paguem els sous, o els no-acords a la cimera del clima de Glasgow, que hom té la sensació que es fa més de cara a la galeria (perquè s'ha de fer i cal que els polítics apareixin a les fotos i a les notícies) que no pas perquè hi hagi una convicció dels nostres dirigents que s'acaba el temps per a actuar...Si a això i a moltes altres coses li sumem l'agonia del Barça i els ensurts del Girona, podem dir que n'hi ha per llogar-hi cadires (o "hay para alquilar sillas", que cantava La Trinca).

Enmig de tot aquest femer, fa un parell de dissabtes vaig tenir el privilegi d'assistir a segona fila al musical Billy Elliot, des de la que gairebé podia sentir la respiració de les actrius i els actors, i tocar l'esquena del director de l'orquestra. 

És força probable que molts de la meva generació hagin vist la pel·lícula, de l'any 2000, candidata a tres òscars (millor director, milló guió i milló actriu de repartiment) i gran èxit de taquilla i de públic. Tinc un gran record de l'actuació de Jamie Bell (Billy Elliot) i de la seva professora, l'actriu Julie Walters (brillant a la peli).

La pel·lícula em va fascinar i emocionar aleshores, les notícies de la vaga dels miners i de l'actuació de la Dama de Ferro, Margaret Tatcher, encara eren relativament recents. Pels que no coneguin la trama, es tracta d'una història de perdedors on la derrota era clara des del principi, i on només es resistia (vaga de miners) per a defensar la dignitat d'un poble que només tenia les mines com allò que donava sentit a les seves vides. Miners que només savien fer de miners i que només volien fer de miners. Que l'extracció de carbó no fos rendible ni sostenible ni viable els era igual. Només hi havia la mina i fora d'ella, l'abisme. Al final, els miners no tenen altre remei que -vençuts- tornar a la feina sense haver aconseguit els seus objectius. Al cap de pocs mesos, totes les mines serien tancades.

L'any 2012, en un viatge a Nova York amb la meva dona, vam anar a veure el musical a Broadway i em va tornar a fascinar la posta en escena i els actors. La història em va tornar a captivar.

La seva estrena a Barcelona el mes d'octubre va ser per a mi una gran notícia. Primer perquè es tracta d'una producció de gran format que feia temps que no es veia a la capital. Segon perquè vaig anar seguint per premsa i ràdio la preparació i la pre-producció, sobre tot en la part referida al casting de selecció dels diferents "Billy Elliots" formats a l'escola  de la Coco Comín, un referent a l'escena musical a Barcelona. I tercer perquè tenia ganes de reviure la història i veure i viure si el pas del temps l'havia respectat.

Embolcallada amb l'èxit que va tenir a Madrid -va estar en cartell més de 2 anys i mig i es vam fer més de 900 representacions entre 2017 i març de 2020 en què es van haver de suspendre les representacions per la pandèmia - i amb la mateixa producció que la va estrenar allí (SOM Produce, la companyia productora de musicals més gran d'Espanya), l'obra es va estrenar a Barcelona el dia 9 d'octubre, amb part dels mateixos actors que la van representar a Madrid, on destaca la professora Mrs. Wilkinson (brillant)  i el pare d'en Billy (molt convincent). 

No em penedeixo d'haver pagat un preu alt per  les entrades (a la fila 2 costaven 75€ cadascuna) perquè l'espectacle s'ho mereix amb escreix. Dues hores de màgia en estat pur, amb emocions a flor de pell durant tota l'estona, i un desplegament visual i auditiu digne dels millors espectacles de gran format del West End o de Broadway.

Al casting actual a Barcelona hi ha 5 Billy Elliots (d'edats entre els 8 i els 13 anys). Quan hi vam anar nosaltres l'actor principal era en Pablo Fito, un nen que és tot entusiasme i entrega. Fins al punt que quan va acabar la representació, va arrencar a plorar de forma incontrolada i va rebre l'aplaudiment emocionat dels seus companys de repartiment.

Billy Elliot és un remei per la misèria moral que inunda darrerament els nostres dies. És un antídot altament recomanable. Si jo fos metge, el prescriuria constantment.