Al llibre "Doble Parella" faig menció en un dels capítols que en Garcia, el meu detectiu privat favorit, llegeix el diari al Zúrich de Plaça Catalunya de l'assassinat amb cotxe bomba del jutge italià Giovanni Falcone, que investigava els casos de corrupció política a Itàlia (tangente en italià vol dir suborn, corrupció...).
A Espanya, després de la notícia coneguda ahir al matí, ja no hi ha dubte que Tangentópolis és una realitat consolidada. Segurament la "casta" no ho ha pogut evitar. Controlen tot el que poden el poder judicial (en el cas de Catalunya i el "Procés", les mostres en són més que evidents: mai un Tribunal Constitucional havia estat més ràpide, més diligent, menys imparcial....).
Però les "black cards" i la corrupció immobiliària dels alcaldes del PP se'ls ha escapat de les mans. Només poden fer que lamentar els fets i expulsar del partit els presumptes corruptes: han estat enxampats, mala sort! Apartem-nos-en que són apestats....
La corrupció està instal·lada i campa "por sus anchas" que es diu en Castellà. I a Don Mariano I, el Breve, se li escapa el temps. Hi ha eleccions el més de maig i els sondejos ja situen "Podemos" com a segona força política, a quatre punts dels Populars. Un altres cas més de "Tangentòpolis" i "Podemos" acabarà esdevenint la primera opció populista que governa a Espanya des dels anys de la Segona República.
L'anomenada "clase extractiva", la que buida rendes del poble per engrandir les seves, està en plena efervescència, a Catalunya i a la resta d'Espanya. Ja no fa res que la Sorayita inverteixi una muntanya de diners en promocionar la "marca Espanya" (un munt de diners llençats a les escombreries, segurament amb les comissions corresponents -pressumptament, és clar-), aquesta ja es promociona tota soleta.
I enmig de tot aquest femer, la "qüestió Catalana". Ara tinc més clar que mai que la ruptura entre les classes dirigents a Catalunya i Espanya s'ha consumat de forma preocupant i ferma. La desafecció i la desconfiança és mútua. Molta gent de Catalunya ha desconnectat sentimentalment d'Espanya i segurament a l'inrevés també és cert. Rajoy no és pot moure (antes Rojos que Rotos), perquè si es mou ell perdrà el cap, però sap que la qüestió Catalana no té sortida que no sigui via negociació política,....però com probablement pensa ell com a bon gallec "aquest marrón que li deixin a un altre"....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada