Rodrigo Rato i la doble moral

Quan més es va sabent del cas de les targetes de crèdit opaques emeses per Caja Madrid a favor dels alts directius i consellers més va creixent la indignació popular. Hi ha casos i actuacions personals però, que clamen al cel. Una d'elles és la de Rodrigo Rato.

A aquest personatge, ex ministre d'economia d'un dels governs d'Aznar, ex director gerent del Fons Monetari Internacional, i sobre tot, sobre tot,  membre d'una de les famílies més riques d'Andalusia, no li calia de cap manera incrementar la seva renda disponible amb una targeta de crèdit opaca de la que va tirar de beta fins que es va veure forçat a deixar el càrrec després de l'escàndol de Bankia, la sortida a borsa de la qual ell va impulsar.

El pitjor no és que es gastés de cop 3.000 Euros en vins i licors, ni que a les 15:00 hores de dies de cada dia hi haguessin càrrecs per imports elevants sota l'epígraf de "Clubs" , que deu ser com s'anomenen en llenguatge periodístic fí els bars de putes. Home, que en Rato i algun amigot se'n vagin de putes ni m'escalfa ni em refleda, ara bé, que ho facin amb una targeta de crèdit d'una entitat el rescat de la qual ha costat als ciutadans espanyols més de 20.000 milions d'Euros ja no em sembla tan bé. Més aviat moralment injustificable.

Però a més a més, una persona com ell per la que -com a mínim- jo personalment havia sentit un cert respecte intel·lectual, afirmi sense quedar vermell que ell "es pensava" que les targetes eren un complement salarial i que desconeixia si es declaraven o no perquè ell "no es fa la seva declaració de renda" em sembla un insult a la intel·ligència dels contribuents.

A l'igual que en el seu dia personatges de doble calanya moral com en Millet o en Jordi Pujol, en Rodrigo Rato se'n fot de nosaltres (literalment se'ns pixa a la cara i diu que plou) i ens tracta d'idiotes a tots.

I això és gairebé tan greu com el malbaratament de recursos públics que va fer amb plena consciència del que feia,  ell i tots els seus companys de robatori. Aquests individus que es creuen per damunt del bé i del mal, atorgant-se drets que consideren adquirits només per ser qui són i ocupar càrrecs pels que trapitxegen amb prebendes que consideren inherents a la seva persona, a la seva casta, no els queda altre remei que enfrontar-se amb la justicia i enfonsar-se en la vergonya de que tothom, fins i tot els "seus", l'assenyalin amb el dit i el tractin com un apestat.