Sempre he pensat, que malgrat que un polític ha de ser necessàriament un generalista, que el/la ministre/a de qualsevol negociat entengui "una mica" del que ha de gestionar segurament contribueix a una major eficàcia de la seva tasca.
Però és clar, que l'Ana Mato, una senyora llicenciada en ciències polítiques i sociologia, la principal virtut de la qual és ser membre molt activa de l'Opus Dei i molt amiga del -desaparegut en combat- José Maria Aznar (Ánsar, pels amics) fos nomenada el 2011 ministra de sanitat, no deixa de ser una curiositat, que presumiblement obeeix més a un pagament de favors entre membres de la "casta" que una decisió objectiva basada en la capacitat de la senyora en qüestió.
No li hem vist gaires actuacions estelars a la senyora ministra, més enllà de justificar que no havia rebut diners de la trama Gürtel en la que el seu ex-marit, Jesús Sepúlveda, hi estava embolicat fins les orelles, i més enllà de defensar-se dient que les festes d'aniversari dels seus fills les pagava ella mateixa i no la trama Gürtel, que, recordem-ho, pressumptament, li va pagar alguna que altra estada a Disneyland Paris.
Ara bé, la gran actuació estelar ha estat la relacionada amb la gestió que ha fet el seu ministeri (que entenc ella deu encapçalar, i suposadament dirigir) de la malaltia de l'Ébola (que és com s'ha d'escriure i llegir, paraula esdrújula i no pas plana, però això són figues d'un altre paner). Un es fa moltes preguntes perquè tanta estultícia, incompetència i ineficàcia semblen francament difícils d'assolir, encara que es faci expressament. Que la senyora no hagi presentat la seva dimissió, és senzillament una qüestió d'indignitat.
Per què s'havia de portar a Madrid un missioner vell i greument malalt d'una malaltia infecciosa i altament contagiosa que no es tenia (ni es té) controlada, quan el més lògic que podía esperar-se és que el missioner acabés morint? No tenia més sentit en tot cas desplaçar un equip a l'Àfrica? No. El govern prepotent i arrogant del PP, el que juga amb foc i seguint els consells del seu assessor Pedro Arriola, volia marcar-se punts de país de primer nivell "com els Estats Units", gestionant amb diligència, pebrots i eficàcia.
Per què una vegada el missioner a l'Hospital Carlos III, molt drenat, com tota la Sanitat pública madrilenya gràcies a la gran gestió de l'Espe i companyia no es van aplicar estrictes protocols de control? Misteri.
Per què compareix la ministra quan la premsa destapa el primer cas, i amb cara plorosa, desconcertada i sense arguments no només no aconsegueix donar cap credibilitat sino que crea un estat d'alarma social? Incompetància i precipitació, antònims de reflexió i capacitat.
Per què avui mateix ha de sortir Don Mariano I el Breve a donar explicacions, sense defensar en absolut la ministra i demanant que es deixi als professionals fer la seva feina? Per què no sap que dir. Per què improvisen constantment.
Don Mariano era aquell personatge que va parlar de "los hilillos de plastilina muy finos" quan el vaixell "Prestige" esbudellat estava malmetent de forma gravíssima i parcialment irreversible la costa Atlàntica des de Galícia fins a Bretanya.
Si Don Mariano tingués criteri, pebrots i rumb, la senyora Ana Mato ja no seria hores d'ara ministra de sanitat. Però ja se sap, Don Mariano governa a cop d'intuició, amb l'assessorament curt terminista del senyor Arriola, i pensant que "que les coses es podreixin resol sempre la meitat del problema". I és clar, això només passa a les democràcies de més alta qualitat. Aquí la "casta" es protegeix entre ella.
Així anem, "dando bandazos" que es diu en Castellà i afegeixo "defendiendo a los amigos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada