Sóc incapaç de pronosticar com acabarà l'anomenat "procés", però començo a extreure certes pre-conclusions de tot el que s'està esdevenint en aquests darrers mesos.
Una d'elles, segurament la més interessant és que els Catalans, com a col·lectiu, amb indiferència de raça, llengua o religió, han deixat de tenir por al que pugui passar pel fet que hom es declari obertament independentista, i no se n'amagi.
No estic parlant només de la "sortida de l'armari" d'esportistes i d'altres famosos que via twiter s'han pronunciat a favor de la consulta (sense mullar-se respecte al seu posicionament, amb bon criteri, per cert), sinó de la creixent normalització de l'opció de declarar-se obertament independentista.
Recordo que no fa tants anys, quan jo vivia a Palamós, els independentistes eren "quatre peluts amb macuto i arrecades que fumaven porros" (paraules del meu pare, i no li faltava la raó) i que cridaven consignes a favor de "Terra Lliure".
Han passat només vint-i-cinc anys, però a mi em sembla una eternitat. La transversalitat del moviment i segurament el món 2.0 han fet que allò que fa poc era gairebé un tabú, sigui ara tema obert de debat fins i tot a nivel de l'Estat. La "División acorazada Brunete" ja no fa por.
Ans al contrari, la xarxa córre plena d'acudits sobre com han de circular els tancs quan arribin a la Diagonal, i que si tenen problemas per a passar la ITV, només han de trucar l'Oriol Pujol Ferrussola. Així és aquest país, amb capacitat d'enfortre's de sí mateix, la qual cosa és millor que aquell cofoïsme que feia que molts Catalans estiguessin dins "l'oasi" encantants d'haver-se conegut.
És millor la Catalunya del Polònia, a la que en Jordi Pujol surt cantant amb en seu fill gran sobre les meravelles d'Andorra, la del Mas i el Rajoy que no s'han llegit la sacrosanta Constitución, que la Catalunya autonòmica capcota.
La por s'ha perdut perquè hi ha poc a perdre i molt a guanyar (la regeneració, l'acabament definitiu de la transició del 1975) i en una hipotètica separació, les pensions dels actuals i futurs pensionistes (a curt termini), que segurament és l'element més sensible, estarien garantides perquè qualsevol balanç de separació ho hauria de contemplar.
La por s'ha perdut perquè els militars ja no en fan, i perquè allò que el general Espartero va dir que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys ja ha passat a la historia.
La por s'ha perdut per la transversalitat d'un moviment que empeny de baix a dalt (el fet que avui hi haguessin 911 dels 947 alcaldes de Catalunya a la Plaça de Sant Jaume) n'és la mostra més evident.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada