Hi ha dies d'aquells en els que, sense esperar res més que felicitat (al vespre teníem la festa de celebració dels 60 anys d'una de les meves millors amigues), les coses es torcen de manera que es fan difícils de paír.
A mig matí el director industrial de la nostra empresa m'informava de la mort accidental d'un dels supervisors més populars de la fàbrica. Havia començat amb nosaltres el 2012, quan vam començar operacions, i es va prejubilar aquest desembre. No va tenir temps de gaudir de la jubilació.
I al vespre, en ple sopar, un advocat amic m'explica per WhatsApp que s'ha mort en Pere Costa Casellas, l'empresari banyolí que va fundar Biocentury, i amb el que sempre m'ha unit una relació molt especial.
Vaig conèixer en Pere el 1995, quan vaig participar a la selecció de personal d'un director financer que buscaven i em van acabar escollint a mi. I durant 10 anys vaig treballar al seu costat en una de les experiències personals i professionals més enriquidores de la meva vida.
En Pere, juntament amb la seva esposa d'aquell moment, l'Imma Boadas, van ser capaços d'aixecar una gran empresa del no res. Durant anys ell va treballar a l'empresa familiar, que no hi ha gironí de la nostra generació que no conegui: Xocolates Torras, empresa centenària (del 1890), molt coneguda arreu de les comarques gironines pel aquells inconfusibles gronxadors vermells amb l'anunci rectangular de la marca sobre fons de color groc. Per circumstàncies familiars, en Pere es va veure fora de l'empresa acabat de casar i amb dues filles petites. Va demanar un préstec a un oncle seu (de 150.000 pessetes, 900 euros) i amb el que sabia fer, xocolata (es va passar molt de temps a Europa col·laborant amb Lindt i amb Merck, en aquest darrer cas per a endolcir les barres dietètiques de Biomanan), va fundar Biocentury i va llogar una nau a Vilablareix, on hi va posar màquines de segona mà i de seguida va començar a posar fil a l'agulla. Els primers anys va dedicar tots els seus diners, els que tenia i els que no, a l'empresa, fins al punt que a casa seva, al menjador, les bombetes penjaven del sostre sense làmpada.
Però en Pere era un empresari amb una gran visió comercial, bons contactes a la gran distribució, cap mena d'aversió al risc, i una valentia com pocs tenen. En pocs anys va fer créixer l'empresa del no res i va construir una nova fàbrica a Quart, al Gironès, que encara avui és un referent per a molts. Jo vaig col·laborar amb ell en aquells anys d'expansió. Durant aquella època vam comprar Nutricer, una empresa de La Bisbal que fabricava torrades extrusionades i que eren la base de les barretes Biocentury.
Vam expandir els negocis creant les filials Biocentury France, Biocentury Italia i també ens vam establir a Portugal. També vam construir una nova nau per Nutricer, contigua al Biocentury original.
Van ser anys frenètics, d'autèntica bogeria, anys en els que van nèixer els meus dos fills, i entre la feina i la família teníem molt poc temps per dormir (ell, que era un hiperactiu consumat, encara menys). Junts en vam passar de tots colors (com haver d'entrar de nit a la seu de Biocentury France a Chilly Mazarin, Paris, per fer fora el director general que ens estava robant) i també durant aquells anys en Pere i la Imma van fer un creuer de luxe, per la Polinèsia Francesa -els primeres vacances en molts anys- on ells dos eren els únics passatgers del creuer que no feien part de les famílies Millet-Montull. Em Pere em va explicar el luxe amb el que viatjaven aquelles famílies, que esmorzaven amb xampany francès. Naturalment en Pere no sabia aleshores que els diners procedien del saqueig del Palau de la Música.
Quan ja portava més de cinc anys amb ell, en Pere va començar a rebre ofertes de compra. I cap al final va arribar la que seria la definitiva, la de la Corporació Agrolimen, de la família Carulla. Jo vaig estar immers de ple en el procés de Due Diligence en el que vaig patir, gaudir i aprendre a parts iguals. Això em va donar l'oportunitat de treballar amb l'Artur Carulla, un dels grans empresaris d'aquest país i una gran persona.
Recordo el sopar de celebració de la venda del primer 50% al restaurant Botafumeiro de Barcelona, menjador privat, naturalment, amb els Carulla i els Costa, al que van tenir la deferència de convidar-me jutament amb alguns directius del grup Agrolimen. En aquell restaurant en Pere va rebre el xec, 30 milions d'euros, i jo el vaig custodiar tota la nit fins que l'endemà el vam anar a ingressar.
Al cap d'un parell d'anys, el 2004, en Pere, no acostumat a treballar en estructures tan rígides com les multinacionals, va exercir el seu dret de venda del segon 50% i jo em vaig quedar encara un any més a Biocentury. Després en Pere, emprenedor addicte, va continar invertint en start-ups, fent de Business Angel i buscant projectes per invertir el que havia guanyat en la venda de Biocentury.
Alguns haguéssin destinat els diners rebuts a gaudir de la vida i a dedicar-se al "dolce far niente" fins a la fi dels temps (ho podria haver fet perfectament). Però no. En Pere va preferir més reinvertir-los en un altre projecte. És el cuc que, per sort, els grans empresaris porten a l'ADN. No saben estar quiets, però això acaba redundant en benefici tan directe com indirecte de la comunitat.
En Pere Costa va invertir a Bionatur Biotechnologies 15 milions d'euros, que és aviat dit. Recordo quan feia 17 o 18 anys em parlava d'un incipient projecte que, de funcionar, li permetria eliminar els elements contaminants dels llots tòxics que l'Administració va encarregar treure del pantà de Flix, desprès d'anys i anys de vessaments incontrolats per part d'Ercross i també em parlava d'un altre projecte que acabaria amb la pluja àcida. Era un visionari. Aleshores allò em va semblar gairebé ciència ficció, però en Pere era tossut i quan ficava la banya en un projecte, no la treia fins que acabava en un èxit aclaparador o un fracàs rotund. Fa uns anys va acabar venent també Bionatur.
Vaig saber de la seva malaltia fa un parell d'anys, un estranyíssim càncer de còrnea que li van detectar en una revisió ordinaria dels ulls a l'IMO. Vaig tenir la sort de poder compartir una tarda amb ell i la seva companya, la Isabel, a la magnífica casa que tenen a Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i allà, entre anècdota i anècdota, em va explicar la seva lluita contra la malaltia, i també que havia recuperat la fe. El vaig veure, malgrat la malaltia, radiant.
En Pere Costa va ser una persona excepcional en tots els sentits. Descansi en pau.
Quins records!!! L.any 1993 el Sr. Pere era el director, comercial, mecànic ……. I la Sra. Imma una més a producció ,res en feia pensar amb la empresa de ara. d.e.p.
ResponElimina