He escrit en alguna altra entrada del blog que el marxisme que més m'agrada no és pas el clàssic, el de Karl Marx (tot i que he llegit "El capital" i en vaig treure interessant conclussions), sino el de Groucho Marx, el de l'actor de Hollywood, el més gran (en edat i en classe) dels tres germans Marx, el xerraire de bigoti pintat i filosofía tavernària, molt tavernària.
Hi ha algunes de les pel·lícules dels Germans Marx (en blanc i negre és clar), que, pels que tenim ja una certa edat -quina putada!!- formen part de les imatges memorables de la nostra infantesa o de la nostra primera joventut. Una d'elles és "Los hermanos Marx en el Oeste", on hi ha la hilarant escena de l'alimentació de la caldera de vapor de la locomotora a ritme i crits de: "traed madera, más madera...Es la guerra..."; l'altra gran gran, és l'escena de revisió d'un contracte per part de Groucho a la pel·lícula "Una noche en la Ópera", en la que el Marx gran fa una magistral reducció a l'absurd d'un contracte fins a deixar-lo en un no res.
Avui, tot pensant en el baix perfil dels polítics catalans arran del trencament de la unitat en l'enfocament de l'anomenat Procés arran del nou 9-N, m'ha vingut al cap la pel·lícula dels Germans Marx i l'embolic que Groucho Marx es fa quan llegeix un contracte que comença amb "la parte contratante de la primera parte...".
Els polítics es pregunten per què el ciutadà de carrer està desencantat de la política. M'estranya que es facin aquesta pregunta perquè amb uns posicionaments tan partidistes, tan curterministes, tan reduccionistes, tan "de veure's el llautó", tan de poca volada, no m'estranya que al final qui acabi eregint-se com a vector conductor del desencant, de la mala llet i de la ràbia, sigui l'ANC i Ómnium Cultural. El "Podem", l'Ada Colau.... És increíble que durant el dia d'ahir la CUP fés un plantejanment de mínims d'11 punts per a recuperar la "unitat", que en Quico Homs sortís a les 11 en roda de premsa improvisada (li agrada "xuclar càmera" i es nota) i digués que pràcticament hi ha acord, que després la CUP digués que se l'instrumentalitza i que no hi ha acord, que el boyscout digui que ell no vota, que en Junqueras digui que no és això i que s'ha traït l'esperit, i que els d' Unió facin com qui sent ploure....De veritat que al final haurem de votar-ne algun d'aquests?
És possible tanta mediocritat, quan som només a un pas de fer quelcom molt gran o (en dibuix del gran ninotaire Toni Batllori) fer el ridícul mundial més estrepitós?
Doncs sembla mentida que no siguin capaços de veure-ho, però per inversemblant que pugui semblar els interessos personals i de partit (la parte contratante de la primera parte) continuen pesant més que el que el poble els demana (sense anar més lluny 100.000 persones a Plaça Catalunya diumenge passat). Però es clar, ja se sap, "els serbs de la gleva no tenen drets".
Al final, acabarem votant a la Carme Forcadell i la Muriel Casals, àlies "les nenes", segons les defineix en Lluís Llach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada