Donat que, malgrat ser un profund defensor de la causa sobiranista, intento ser objectiu -en la mesura que hom ho pot ser, que és gairebé mai, perquè sempre ens mirem la vida i opinem des d'algun punt de vista- faré una llista de tot allò que vaig trobar, com a mínim, millorable.
Ep! Parteixo de la premisa que vaig veure el concert des de casa amb els nens i que en molts moments tenia pell de gallina, els sentiments a flor de pell i llàgrimes humitejant-me els ulls, però com sigui que penso que hi ha coses millorables, no me'n vull estar de dir-les:
1. El nom: home, penso que li haurien pogut posar concert pel Referéndum o pel Dret a Decidir, però si hi posem "Llibertat", sembla que estiguem a l'any 1974, i no és cert. Això d'Espanya és una democràcia de baixa qualitat, no em canso de repetir-ho, però democràcia, al capdevall. Ja m'agradaria veure si un concert com aquest hagués estat possible a França o als Estats Units, sense anar més lluny.
2. El seguiment de TV3: això de ara sí però ara tallo pel telenotícies, doncs no és el que toca. O ara sí, i el fem tot, invocant principis d'interès general (que crec que era el cas perquè no tinc dades d'audiència però segur que va ser -amb diferencia- el programa més vist de la nit) o no el fem, invocant que TV3 és de tots, també dels que no volen el referéndum. El coitus interruptus em va costar de païr, i això de perdre'm l'actuació de'n Peret em va fer molta ràbia, la veritat.
3. La durada: Si un està a casa al davant del televisor, aguantar 6 hores seguides és mortal de necessitat (si no, comprovem-ho amb les dades d'audiència): a quarts d'una de la matinada, fins i tot els més fidels a la causa pesaven figues: o eres allí i el sentiment, el soroll i l'emoció et mantenien viu, o acabaves -la majoria- clapat al sofà.
4. El tempo: entroncant amb l'anterior, la part més emotiva, és a dir, la que es basava en els cançons de Llach, havien d'haver estat, al meu entendre, al començament.
5. La canço icona: jo vaig ésser al concert de comiat de Verges, sota la carpa gegant, al 2007, i vaig cantar amb tots els assistents el "Tossudament alçats", però pretendre fer un himne que sigui cantat per 90.000 persones la majoria de les quals no se sap la cançó, és -si més no- una errada d'apreciació.
6. El millor de la nit: el missatge de la Muriel Casals, equilibrat (això no és fa contra ningú), mesurat, positiu, integrador (sortiu a explicar el missatge als que dubten), molt meditat, a l'alçada de la societat civil que recolça l'acte, i a les antípodes de la mediocritat política que està conduint el procés.
7. Com a conclusió: imatges per a recordar per la resta de la vida, una nit de gaudi extraordinari, un missatge pacífic i amb el nivel de civisme i organització que ens caracteritza com a poble: un exemple.
No he pogut ser al concert, però espero poder ser a la cadena humana de l'11 de setembre. Òmnium i ANC han demostrat una capacitat organitzativa i de mobilització que cal tenir molt en compte.
Concideixo amb força coses i sobretot amb això de la Muriel Casals. El fet que tinguem dones liderant aquest procés em dóna esperança, a la vista de com ho hem anat fent els homes en general. Hi tenim la Muriel, la Forcades, la Forcadell, la Colau... Cert, també hi ha Alícies, Merkels i Sorayes, però fins i tot així em semblen més assenyades i més disposades a servir el pròxim, sense aquesta necessitat de veure qui la té més llarga que ens caracteritza.
ResponEliminaTant de bo se'n surtin! És a dir, tant de bo ens en sortim (de l'Espanya cañí, de la crisi, de la corrupció generalitzada, de l'abús del pròxim, de l'enriquiment il·lícit.
un plaer l'altre dia a casa vostra!