El dret a decidir: el full de ruta i l'entutoll

 

Que aquest poble està condemnat a no entendre's no és nou. De fet, el gran fracàs de la Guerra de Successió i la caiguda de Barcelona l'11 de Setembre de 1714 tenen molt a veure amb aquesta manera de fer exasperantment autodestructiva que tenim els Catalans com a poble. Els nostres avantpassats podien haver canviat el curs de la guerra (o al menys del setge de Barcelona) si la sortida cap a Mataró (on hi havia les provisions de les tropes borbòniques, pràcticament sense protecció) s'hagués consumat. Però no, el representant de la Generalitat va dir que no es podia atacar una ciutat indefensa. El joc de la "puta i la Ramoneta" no és nou, fa tres-cents anys ja el va inventar la noblesa que constituïa el Govern de la Generalitat.

 

Tres-cents anys després sembla que no hagi canviat gaire res. Tenim Facebook, Evo Morales, islamisme, i l'Alicia Sánchez-Camacho, però més enllà d'això els Catalans tenim les mateixes virtuts que ens han fet perdre totes les guerres i la majoria de batalles: no tenim la més mínima capacitat de posar-nos d'acord en el mínim comú múltiple o denominador, que ja no ho sé.

 

Som capaços de marejar la perdiu per una -perdó avançat per la grolleria- puta carta (anava a dir trista, però crec que el que cal dir és senzillament puta) i no avancem ni un mil·límetre en la direcció que cal. Com és possible que ens demanin paciència quan la percepció de que ho estan fent molt malament és evident.

 

Com deien aquells dels anuncis de cervesa (Els amics de les Arts) quan encara ens els miràvem a la tele (ara ja m'he passat directament a la cervesa Kecks de la Garrotxa i a La Mosca de Girona): "Que què tenim?" Doncs tenim:

• Polítics mediocres i acollonits.
• Egoïsmes atàvics i ganes de protagonisme que només s'avaluen en clau electoral.
• Incapacitat de treballar de forma generosa, ambiciosa i intel·ligent pel consens per la causa del referèndum (amb independència de la idelologia que pugui tenir cadascú).
• Rodes de premsa absolutament delirants: en Francesc Homs ha passat de..."caure'm", només "caure'm" a, directament no poder-lo -diguem-ne (que diria ell mateix)- suportar. Continuant en la vulgaritat que presideix aquesta entrada al blog, gosaria a dir que n'estic fins als pebrots (torno a demanar perdó, però és que em sembla que ja n'hi ha ben bé prou).
• Declaracions i contradeclaracions banals, estúpides, decebedores, inoportunes, incoherents, que no fan res més que demostrar baixesa de mires, egoïsme i divisió (fantàstic per Madrit -concepte, no ciutat).
• Un full de ruta inexistent (al menys des del punt de vista del ciutadà de carrer).
• Una direcció de l'anomenat "procés" que s'allunya moltíssim del que seria un procés net i democràtic.
• Molta collonada insubstancial: algú em vol explicar de què serveix una carta que s'envia a un interlocutor que ho sap un mes abans de rebre-la i que en coneix tot el contingut?
• Una sensació de derrota abans de començar a negociar seriosament.

Tal vegada m'equivoqui molt (i desitjo de tot cor que així sigui), però em sembla que les coses s'estan fent molt malament.

 

Conclussió: cal que la societat civil (que té, i mai més ben dit, nom de dona): la Muriel, la Forcadell, la monja Forcada, l'Ada Colau i totes aquestes dones que els tenen tan ben posats i que sense apriorismes i sense pors i sense haver de pagar peatges de partits que els donin de menjar diuen el que han de dir i treballen sense lligams, en defensa del que creuen que és la veritable ètica al servei del poble, agafin les regnes del poder i desplacin a professionals medradors que viuen de la política des que tenim memòria. Aquesta és tal vegada l'única esperança que ens queda...