La salut del riu Ter i el seu entorn

És la segona vegada que escric aquest article. Ahir el vaig publicar, i aquest matí, abans de començar a treballar, he volgut retorcar-lo i, segurament per la son encara enganxada a les orelles, m'ha desaparegut sense que l'hagi pogut recuperar. El cert però és que havia escrit allò que volia i per tant, com que em sap greu haver-lo perdut, el torno a entrar.

 

Deia doncs el dilluns al vespre que en un entorn de mediocritat extrema i incredulitat general respecte del que està passant a nivell dels polítics que regeixen els nostres destins i controlen els nostres diners, cal buscar d'altres arguments per a seguir avançant cada dia.

 

I un dels arguments l'he trobat en el riu Ter, al seu pas per Girona. Fa anys que practico el "running" a Girona (més de 15, de fet, símptoma inequívoc de senectud), i mai havia vist el riu amb l'esplendor d'aquests darrers temps: ribes verdes, encanyissades, amb vegetació molt abundant, amb un cabal d'aigua més que raonable (tenint en compte però que el cabal ecològic que es va decretar en temps d'en Franco no s'ha respectat mai).  A les pluges d'aquesta pasada primavera, a un comportament cada vegada més conscient de la ciutadania i probablement a alguna actuació adequada de l'Agència Catalana de l'Aigua, caldrà segurament atribuir-li la responsabilitat d'un riu que respira i després més vida que mai.

 

Fa quinze dies, un vespre que sortia a córrer, vaig tenir el privilegi d'assistir a un esdeveniment insòlit: passava jo per la passera peatonal que uneix Fontejau amb la Devesa i en mirar cap al riu vaig poder contemplar una llúdriga que nedava plàcidament, amb un ritme cadenciós i constant, deixant al seu darrere un estol d'ones en forma de triangle. Va ser un expectable sensacional. Mai abans havia vist res igual al Ter al seu pas per Girona.

 

Uns dies després, passant gairebé pel mateix indret, i també al capvespre, aquesta vegada però venint des de l'hospital Trueta per camí no asfaltat que discórre a la vora del Ter, vaig tenir també el privilegi de contemplar un senglar femella amb 5 cadells de senglar.  

 

Si la vida política i econòmica fa més pena que glòria, reconfortar-se amb la contemplació de la bellesa que ens ofereix la natura tan a prop de casa, fa pensar que encara hi ha esperança i que no tot està perdut. I això no es pot comprar amb sobres plens de bitllets de cinc-cents Euros.