Crec que he escrit alguna vegada en aquest blog que he estat durant molts anys un lector asidu de les "Sabatinas intempestivas" que Gregorio Morán publica cada semana a La Vanguardia, des de temps immemorials.
De Morán m'agradava (parlo expressament en passat) el seu comunisme militant, el seu esperit crític, la seva gran cultura i la gran habilitat narrativa, com també la seva capacitat de denunciar algunes situacions notòriament injustes. Conservo molts d'aquests articles en paper, a casa, a la meva col·lecció de lectures que cal guardar, per la seva valentia, per la seva militància a favor de denunciar tot allò que és manifestament injust.
Però vet aquí que ja en un temps tan llunyà com a les eleccions autonòmiques de 1999, el senyor Morán feia un article sobre el perfil de tots els canditats, des de menor número de vots fins a major, cada dissabte, de manera que si a mitjans de setembre del 1999 va començar pel PP (no ho acabo de recordar, però crec que sí), el darrer dissabte de campanya tocava en Jordi Pujol, aleshores candidat. Recordo molt bé com es deia l'article "Las trampas del redentor", i retratava un Jordi Pujol amb ínfules de salvador de la Pàtria, i amb uns fills que s'aprofitaven ja aleshores i de manera brutal de l'eròtica del poder (article francament encertat, i encara que tal vegada apòcrif, pagaria la pena recuperar, prometo que el buscaré a les meves catacumbes). L'article era demolidor, però com sempre amb el Morán, ben escrit i ben argumentat, amb independència que s'hi podés estar més o menys d'acord.
Doncs resulta que aquest article, que s'havia de publicar el dissabte abans de les eleccions, no es va arribar a publicar mai, i un bon amic, me'l va passar. No sé que hi ha de veritat en tot això, perquè al capdevall corren moltes llegendes urbanes. El que sí és cert però, és que en Morán va retratar tots els candidats per odre de vots menys en Pujol que era el darrer. Tinc com deia, l'article, i és versemblant que sigui del Morán.
El que més em va sorprendre és que (a Madrit - ciutat, no concepte- diuen: "Blanco y en botella, leche") si això és veritat, que -insisteixo- ho sembla- en Morán no plegués de La Vanguardia immediatament.
Tot això ve a col·lació arran d'una polèmica (entenc que per la causa sobiranista) entre en Joan B. Culla i en Gregorio Morán. Com que ja no llegeixo assíduament La Vanguardia, no he llegit l'article (o articles) d'en Morán, tot i que sí conec que en Morán quan es "pica" amb algú que no li fa la peça (en aquest sentit recordo una bulla impressionant amb en Javier Cercas que deu tenir com a únic defecte el fet de ser simpatitzant socialista).
Morán és especialista en crear-se enemics. He anat veient amb els anys que és allò que podríem qualificar, un "Intel·lectual ressentit", especialment amb tot allò que faci pudor de nacionalisme català. El perquè només el sap ell. Una vegada va escriure: "Me pilla muy mayor eso de integrarme -fent referència a Catalunya-, no por nada especial, sino porque no endiendo dónde debería hacerlo, ni por qué").
Morán és especialista en crear-se enemics. He anat veient amb els anys que és allò que podríem qualificar, un "Intel·lectual ressentit", especialment amb tot allò que faci pudor de nacionalisme català. El perquè només el sap ell. Una vegada va escriure: "Me pilla muy mayor eso de integrarme -fent referència a Catalunya-, no por nada especial, sino porque no endiendo dónde debería hacerlo, ni por qué").
L'article d'en B. Culla es titula "El petit Galinsoga", el va publicar a l'Ara de diumenge passat (23 de juliol) i sense haver seguit d'aprop la polèmica (ho faré ara, de ben segur), i sense que això pugui interpretar-se un posicionament a favor del "dret a decidir", coincideixo amb gairebé tots els arguments de'n Culla. Hi ha una frase de l'article de Culla, que expressa exactament el que he dit a la primera part de l'article i que vull reproduir literalment, pel seu encert: "...el destí ha volgut que un personatge amb tantes ínfules, que el comunmista pretesament més corrosiu, temut i implacable de la prensa catalana, s'hagi de guanyar les garrofes des de fa 25 anys gràcies a la capçalera més benpensant del país, en la nòmina del diari que representa, millor que cap altre, tot aquell establishment polític, socila, econòmic i cultural, totes aquelles convencions i interessos contra els quals figura que Gregorio morán dispara cada dissabte amb bales explosives......l'insubornable Morán ha tingut clars quins eren els límits, ha sabut que no podia mossegar la mà del patró que li posa el plat a taula, ni les dels seus amics, ni les dels seus seus protegits...". Una veritat tan aclaparadora com els bitllets de cinquanta euros. Així d'incorruptible és la mà de Santa Teresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada