Detroit

La semana passada es feia públic, i la premsa mundial se'n feia ressò, que la ciutat de Detroit havia presentat la petició de fallida, amb un deute municipal espectacular, que supera els 20.000 milions de dòlars (15.390 milions d'Euros). La major fallida de la història als Estats Units.

Perquè ens fem una idea de l'ordre de magnitud, només cal dir que aquest import és un 40% de tot el rescat bancari que ha demanat l'Estat Espanyol per la recuperació del seu sistema bancari), més de tres vegades el deute de Barcelona i això una sola ciutat dels Estats Units que durant els anys 50, va ser una de les metrópolis més poderoses del planeta, el bressol de la indústria automovilística, una ciutat que va arribar a tenir 1,8 milions d'habitants (la ciutat, no l'àrea metropolitana), i que actualmente només en té 717.000, segons Wikipedia, això és un decreixement de més del 60% en seixanta anys, gairebé a la inversa del que han experimentat totes les gran metrópolis del planeta.

 

Detroit va ser la llum d'una indústria basada en el taylorisme, en la producción en cadena, en la idea megalòmana d'uns quants visionaris que ho van veure molt clar. Però ai las! El model va entrar en decadencia ben aviat des de finals dels anys 50.

 

Primer perquè la segregació racial hi va tenir molt a dir, un centre urbà que es va anar veient envaït per persones de raça negra mentre els blancs anaven "emigrant" cap als suburbis.

 

Després perquè la corrupció, en una ciutat dominada tradicionament pel Partit Demòcrata, ha estat molt gran i creixent, i finalment perquè la ciutat, malgrat que des de fa anys prova de recuperar-se, no ha estat capaç de trovar una alternativa potent al decliu de la indústria de l'automoció.

 

Vaig ser a Detroit, de passada cap al Canadà, el dia 1 de gener de 1992, ho recordo perfectament per aquesta raó, per ser una data assenyalada d'un any assenyalat, quan vivia als Estats Units. I ja aleshores vaig veure un panorama de desolació, de devastació al centre de la ciutat, amb barris sencers degradats i abandonats, cases cremades i assaltades, fins a un extrem que és impensable a Europa, i de "violencia latent", només passant-hi en cotxe que feia recordar el Harlem dels anys 80, i que en definitiva, provocava una sensació entre la por, la impotencia i la ràbia.

 

Aplicat el cas a casa nostra, això no deixa de ser un missatge per a navegants. Hi ha la ciutat de Cunit, que no pot pagar els seus funcionaris, i tantes i tantes altres ciutats de tipus mig amb problemes. A l'igual que als Estats Units, hem creat una xarxa de serveis, segurament no prou eficients que no es poden pagar, especialment en época de vaques fluixes. Cal que es prenguin les mesures que calguin per tal d'evitar fallidles en massa de poblacions de tipus mig, encara que sigui a costa d'haver de respallar, momentàniament, en Montoro.