Que la llibertat d'expressió està fortament restringida a la Xina és un fet del tot conegut i contrastat. Només cal veure els problemes que els internautes xinesos tenen per accedir a la xarxa no controlada. Només cal veure què succeeix amb la dissidència pública amb el règim, ja siguin intel·lectuals, ja siguin defensors de la identitat del Tíbet.
Aquest monolitisme està íntimament relacionat amb un règim polític basat en un partit únic. Hom sap que des de la revolució del Mao Tzedong, la Xina ha experimentat el procés de transformació més ràpid i més profund que mai hagi experimentat cap altre territori al planeta Terra amb tan poc temps (jo no tinc clar que sigui per bé, i parlo amb coneixement de causa, però els economistes ultraliberals diuen que el que ha succeit a la Xina és EL progres, en majúscules...).
I aquesta transformació ha estat avalada per molts economistes occidentals, només a casa nostra el professor Pedro Nueno de l'IESE, que dirigeix una escola de negocis a Shanghai és un gran defensor del sistema econòmic xinès, que sembla obviar que la democràcia i la llibertat d'expressió és un valor tant o més important que la generació de riquesa. S'ha cambiat llibertat per progrés econòmic (suposadament), afavorint la més gran desigualtat que mai s'hagi vist al país.
La qüestió de veritat és que a la Xina no hi ha llibertat d'expressió i que el Partit Comunista controla amb mà de ferro tot intent de dissidència o d'opinió que s'allunyi dels dogmes oficials. El que és interessant dels darrers temps és que, i això no és tan conegut, és que al Partit hi ha dues faccions ideològicament força distants: la facció de Shanghai, també coneguda com l'Elitista, encapçalada per el dinosaure Jian Zeming, ex-president de la Xina, que propugna el creixement econòmic (al preu que sigui), i que ha permès als seus dirigents i familiars esdevenir milionaris. L'altra és la facció Populista, o de Tuanpai, formada per dirigents que propugnen un major igualitarisme, i com a cap visible hi ha el fins ara President, Hu Jintao. Semblava que la facció de Hu estava en una millor posició per a assolir majors quotes de poder al Congrés del Partit del més de Novembre, però això no ha estat així: Xi Jinping, "oligarca" de la facció de Shanghai va guanyar de forma aclaparadora.
Una de les raons és un "accident" que va succeir l'any passat a la facció de Jintao. El que estava cridat a ser el seu successor, Ling Jihua, va haver de dimitir com a conseqüència d'un fet tràgic que va succeir al mes de maig de l'any passat i del que, òbviament, cap mitjà informatiu de la Xina continental se'n va poder fer ressó, gràcies a la fèrria censura. Jo en vaig sentir a parlar al darrer viatge que vaig fer a Xina, el mes de novembre passat, però va ser de forma molt tímida i quan feia preguntes, ningú m'acabava de contestar...Encara hi ha por, sobre tot quan es tracta de parlar del Partit Comunista o del Tibet.
L'accident va ser que el fill de Ling, de 23 anys, va tenir, valgui la redundància, un accident conduint un ferrari negre totalment despullat dins el cotxe amb dues noies també despullades (la pregunta que em faig és com deurien estar situats tots tres en un cotxe que és biplaça....). El resultat: dos dels tres joves van morir. Els mitjans ho van silenciar, però un diari de Hong Kong ho va finalment publicar. Això és el Partit Comunista, i la seva facció més "reformista" i igualitaria: un ex-president, Hu Jintao, al que se li atribueix una fortura personal fora de Xina de més de 2.000 milions de dòlars, i el seu número tres, comprant ferraris a les criatures. Això sí, aquesta és la facció Populista. No vull ni pensar amb el compte corrent dels de la facció Elitista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada