Asfíxia

Ahir, des de Xile Don Mariano Rajoy I, el Mut, va trencar el seu silenci per dir, entre d'altres, que el govern aprovaria un avantprojecte de llei per afavorir la unitat de mercat. És una més de la política de fets consumat cap a la progressiva recentralització de l'Estat i la minimització del pes econòmic de les autonomies.

 

El govern del PP actúa amb relativa discreció, sense fer excessiu soroll, però va actuant en una línia decidida i perfectament traçada. Les seves armes: una  majoria absoluta suficient per no haver de discutir ni negociar res i un tribunal constitucional que esdevé un aliat a l'ombra per anar fent feix, a poc a poc, sentència rera sentència.

 

El cas de Catalunya és, si cal, encara més dramàtic per l'ofec sistemàtic en el que es troben les finances de la Generalitat. Un objectiu de dèficit imposat gens realista, que com era previsible, tot i haver fet esforç d'estalvi extraordinari,  s'ha superat de llarg (tenim l'amic Montoro amb la mosca a l'orella perquè afirma que fins novembre "anàvem bé", i sembla que veu fantasmes...), acompanyat d'una incapacitat per generar més ingressos, com s'ha demostrat amb les últimes actuacions cautelars del tribunal constitucional aboquen la Generalitat a anar desmembrant més depressa que no pas a poc a poc, la xarxa de serveis públics que s'ha anat construint els darrers 30 anys.

 

A aquesta situació dramàtica cal afegir-hi la potestat que té l'Estat (és l'únic veritable subjecte de sobirania política perquè té la clau de la caixa i la clau de la justícia) d'intervenir les finances de la Generalitat com a conseqüència de l'incompliment de l'objectiu de dèficit (que recordem, era la moneda de canvi per aconseguir les injeccions de liquidesa del FLA al que la Generalitat ha de recórrer sistemàticament des del segon semestre de l'any passat per a poder fer front a una fet tan evident com les nòmines de la funció pública i la factura sanitària).

 

Probablement es guardaran aquesta carta fins el darrer moment, però que ningú dubti que la veritable sobirania d'un poble rau en la capacitat de gestionar els seus ingressos i les seves despeses per assegurar el benestar dels ciutadans del país, els administrats. I sense aquesta sobirania, la de debò, les declaracions institucionals són purament i simple, paper mullat.