L'Estat espanyol ha superat aquest 2012 segons les primeres estimacions de l'oficina estadística de la Unió Europea, la xifra récord de 6 milions d'aturats, més d'un 26% de la població activa.
Les xifres, generalment fredes i assèptiques, no mostren la realitat laboral completa de l'Estat per diversos motius, però ja de per si, són d'una continudència aclaparadora.
D'una banda és cert que aquestes xifres estan "maquillades" des d'un punt de vista metodològic, ja que consideren com a ocupades persones en formació ocupacional o personal de l'administració que es manté artificialment ocupat per no empitjorar les xifres (la xifra pot variar en un 10%).
D'altra banda però, si la realitat social fóra veritablement aquesta, el tòpic de que no existiria pau social i que el nivell d'inseguretat al carrer seria extrem hauria de ser cert per força. La realitat és que hi continua havent molta gent que treballa ocupada en tasques de l'economia submergida, molta gent que complementa l'atur amb professions no declarades a temps parcial i molta altra gent que està aturada de veritat però que gràcies a un entorn familiar que el protegeix, va senzillament "tirant".
Però el drama en sí radica en el fet que hi ha determinats subcol·lectius que tenen una taxa d'atur netament superior a la mitjana, com és el cas dels menors de 25 anys, majors de 50, inmigrants o dones. El problema ha estat creat de forma artificial afavorint des de l'administració pública la bombolla immobiliària, que alhora va provocar un fenomen migratori massiu d'un col·lectiu amb infraqualificació que no és recol·locable a curt termini però que no vol marxar perquè malgrat tot està millor que al seu país d'origen.
La bona notícia és que segons fonts ben informades la destrucció d'ocupació al sector privat està pràcticament completada, a excepció de la banca, la mala és que encara queda la reconversió del sector públic.
Si com moltes fonts apunten al segons semestre del 2013 es començarà a crear ocupació llavors s'haurà iniciat de forma clara la recuperació econòmica (incorporant consumidors i cotitzants al sistema), si això no passa, les conseqüències sobre la macroeconomia ens abocaran a un escenari grec, i això no és gens destijable.
Amic Jaume, les fonts bens informades referents al sector privat tenen la mateixa credibilitat que l'afany independentista d'en Duran i Lleida ... (Tu realment creus que va votar a CiU?. Però no ens desviem).
ResponEliminaA voltes de les fonts ben informades, pensa que, tal com et vaig dir a l'any 2008, això ha de durar fins l'any 2015, moment de tocar fons definitivament, i després la recuperació serà lenta i el més segur que ens enganxarà a punt de jubilar.
Tanmateix crec que abans hi haurà un canvi molt substancial del sistema que fa que tot siguin previsions al més pur estil Mag Felix o Aramis Fuster.
Qualsevol intent de salvar el sistema queda mort abans de començar, atesa la provisionalitat d'aquells que ho han de decidir, que pensen que pel mandat que han estat elegits, el "marron" el solventi un altre.
Salutacions