He assistit amb astorament a tot el procés de justificació de la cúpula d'Unió Democràtica de Catalunya en general, i del senyor Duran i Lleida en particular, en relació al cas treball.
Les dues coses que -una vegada la notícia comença a fer pòsit i sortim del "shock" mediàtic del moment -més em criden l'atenció no tenen a veure amb la indignació que em provoca que hom pugui declarar-se culpable per eludir la presó o que la instrucció d'un cas de corrupció i malversació de cabals públics.
Tenen a veure amb la pervesió de la classe política professional. Al capdevall no deixa de ser atípic i del tot inacceptable que el senyor Duran i Lleida utilitzi la vella tècnica de "la millor defensa és un bon atac" i carregui urbi et orbe contra els periodistes que li recorden que va dir que dimitiria si la justícia declarava als "presumptes" imputats com a culpables. El cas més flagrant ha estat el de TV3, que ha estat en el punt de mira de les crítiques del senyor Duran perquè ha gosat fer el que se suposa que ha de fer una televisió pública que és, entre d'altres, denunciar els comportaments poc ètics. I acaba fent-se la víctima i declarant, en el summum del paroxisme, que resistirà perquè no vol donar satisfacció als que el volen veure caure. Aquest ha estat el primer fet que em crida l'atenció.
El segon, encara més greu, el formulo en forma de pregunta: Té sentit que 16 anys després d'haver-se produït els fets imputats el president del partit Unió Democràtica de Catalunya sigui encara la mateixa persona? És èticament i democràticament acceptable que algú esdevingui un medrador, un polític professional que no fa altra cosa que perpetuar-se en un càrrec i fer de la política un modus vivendi? Francament jo penso que no. No dic que no sigui legal, que segurament ho deu ser, tractant-se d'un partit polític (i per tant una institució privada) amb uns estatuts que estableixen uns periodes electorals i unes regles de joc per a presentar-se a la reelecció, pel que sembla, de forma indefinida a la presidència del partit? El que em sembla clar és que no és legítim que la persona que mani a Unió (i a qualsevol altre partit) continui essent la mateixa. La culpa però la tenen els militants que ho permeten. Això de la democràcia cristiana és una ideologia ben estranya....
Hauria d'estar prohibit per una llei de rang superior als orgues de governança dels partits polítics que algú podés fer de la política una manera de guanyar-se les garrofes, perquè aleshores és quan tot s'hi val, i amb tal de mantenir el càrrec, hom fa el que sigui necessari, i afegeixo, més i tot.
Setze anys presidint un partit -i els que queden- no és ni assèptic, ni ètic ni estètic, senyor Duran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada