D'aeroports i estàndards

Donat que per feina fa molts anys que he de viatjar amb freqüència amb avió, fa també molts anys que em queixo dels inconvenients que suposa haver de passar els controls de seguretat dels aeroports, més enllà de la violació de la intiminat a la que hom està sotmès en molts aeroports, en particular als anglosaxons.

Òbviament jo -com suposo que tots els viatgers- sóc conscient que hi ha d'haver certes normes de seguretat abans de pujar a un avió. El problema rau en la manca de criteris homogenis als aeroports de diferents països o fins i tot dins en mateix país. O de tecnologia d'escaneig.

És una mica semblant al problema que hi ha amb els carregadors de telèfons mòbils i altres aparells assimilats, com tauletes o lectors de llibres electrònics. Fa anys que sento que els carregadors de mòbil seran universals però la realitat ens diu exactament el contrari. Fins i tot entre els productes d'una mateixa companyia (Apple, un exemple que conec bé) hi ha un garbuix de terminals de cables que fa, per exemple, que un iPad de nova generació no utilitzi el mateix cablejat que els més antics. 

Doncs amb els aeroports passa el mateix. 

Jo he estat a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv, una de les zones del planeta més calentes i on la probabilitat d'un atemptat terrorista en un avió semblaria més gran, al menys potenialment, i no és que no m'hagin fet descalçar, és que ni m'han fet treure el cinturó, ni els dispositius mòbils de la motxila, ni, òbviament, els líquids del "necessaire". 

I en canvi fa un mes, a l'aeroport de Kastrup, a Copenhagen, un dels llocs més tranquils de la Terra però amb els funcionaris de seguretat més torracollons del món mundial, tenia a la motxilla una llauna amb 200 grams de pota de cranc que portava salsa (atenció, salsa més aviat densa) i em van donar dues alternatives, llançar-la o facturar la maleta. Naturalment després d'una argumentació que sabia que tenia perduda d'entrada i que la funcionària va rebutjar amb cinisme extrem, vaig estimar-me més facturar la maleta, a un sobre cost de 20€ (superior a l'import de la llauna). Més que res per no donar-li la satisfacció a aquella funcionària que em mirava com si fos un delinqüent.

A l'aeroport de Detroit, no només et fan passar un control de seguretat quan entres a la instal·lació; també has de passar el control quan en surts (en escales cap a altres destinacions). Absurd, oi? Doncs real com la vida mateixa.

A l'aeroport de Seatle no et fan ni obrir la motxilla, però a l'aeroport JFK de Nova York et fan descalçar sistemàticament, i buidar les butxaques i treure't el cinturó i el jersei,.... A Barcelona he passat amb líquids de 200 mil·lilitres (el límit són 100) i fins i tot una vegada amb una navalla d'aquelles de la "Suiss Army" mentre que a Faisalabad, Pakistan, em van confiscar una escuma d'afaitar de 150 mil·lilitres.

Aquests fets em venen a la memòria perquè llegeixo avui a La Vanguardia que la nostrada i estimadíssima AENA, el gestor aeroportuari patri, acaba d'obrir un concurs  públic per a la implantació als aeroports espanyols, entre finals d'aquest any 2023 i principis de 2024, d'escàners amb tecnologia de ratjos X que generaran una imatge 3D que permetrà separar a les cintes les bosses i motxilles que puguin incloure elements sospitosos.

Tot això em sembla molt bé, però no deixa de ser un subterfugi per donar una falsa imatge de control per tal que els passatgers creguin de forma acrítica que amb aquests escanejos hi ha una seguretat total. Mentida. Si algú es vol carregar un avió en vol ho farà, com ha succeït històricament, amb escàners o sense.

Com s'explica si no, que als trens s'hi pugui pujar amb uns controls (només als trens de llarga distància tipus AVE) amb unes mesures de seguretat de pacotilla i en canvi als aeroports els controls sembren fets per tal d'assegurar-se que poguessim entrar a la NASA ?

El que caldria, amb una certa urgència però, és una homologació de mesures de seguretat de tal manera que estigués prohibida l'arbitrarietat que un senyor controlador de seguretat aeroportuària et pogués fer abaixar-te els pantalons (no és la primera vegada que em passa) invocant el seu poder, molt semblant, per altra banda, al dels porters de discoteca.