Corria l'any 1992 quan jo treballava en una empresa de consultoria tecnològica a Barcelona, i entre moltes altres projectes interessants, participàvem en projectes europeus sobre mobilitat urbana.
Recordo en particular un dels projectes, en els que Barcelona feia part d'un consorci en el que també hi havia la ciutat de Trondheim, la tercera ciutat en població de Noruega, i que, entre moltes altres mesures, va acabar implantant un peatge urbà per a dissuadir les persones que vivien fora de la ciutat i treballaven dins, d'entrar-hi en vehicle privat. Precursors.
Lògicament el peatge urbà es compensava amb mesures dissuasòries ètiques i justes com ara el "park & ride", un aparcament públic a l'entrada de la ciutat, molt barat i amb transport públic disponible al costat d'on es deixava el cotxe per a facilitar la vida al viatger.
Ja aleshores Noruega era un país diferent on es feien coses pensant amb perspectiva i a molt llarg termini, la qual cosa ens fascina particularment als llatins, que pensem només en l'endemà, en el curt termini.
L'altre dia, el meu fill Adrià, que és un apassionat de la geografia i l'antropologia malgrat sigui químic de formació, m'explicava una altra curiositat típicament noruega, i aquesta curiositat es troba a les illes Svalbard.
Allí, en un arxipèlag a l'oceà glaciar àrtic, en front les costes de Groenlàndia, hi trobem Longyearbyen, l'assentament humà més septentrional del Planeta. Durant més de quatre mesos l'any no veuen la llum del sol i la vida passa de forma molt pausada pels seus dos mil habitants, a menys que un ciutadà o un visitant es trobi amb un dels milers d'ossos polars que comparteixen territori amb els seus escassos pobladors humans.
A Longyearbybyen està prohibit, atenció, per llei, morir-s'hi des de l'any 1950. La llei estableix que si algú es troba en situació terminal ha de ser traslladat cap al Sud. La recomanació es trasllada fins i tot a les embarassades quan els toca parir. Sembla arbitrari, oi? Doncs no. Té un sentit comú aclaparador.
El problema és que els cossos no es descomposen degut a les baixes temperatures, que fàcilment poden assolir el rècord de 46 graus centrígrades sota zero. En tals circumstàncies, un cost enterrat i no descomposat pot ser una font letal de virus. De fet, a cossos exhumats l'any 1998 de cadàvers de l'any1918, se'ls va trobar el virus encara actiu de la malanomenada "grip espanyola" (el virus en realitat provenia del Canadà).
Una altra curiosa llei que regeix a l'illa és que els seus habitants estan obligats a portar rifles per tal de poder-se defensar dels ossos polars si arribés el cas...
I aquí és on entronquem amb la notíca (friqui) del dia, titular de premsa seriosa i rosa a la vegada: "A Tom Cruise no el deixen rodar a Noruega per no molestar els óssos polars". Resulta que el "forever young" Tom Cruise havia triat l'arxipèlag de Svalbard per a rodar-hi algunes escenes, no s'ho perdin, per a un actor de més de 60 anys, de "Missió Impossible 8".
Doncs -afortunadament- no serà possible.
El governador, un tipus amb un sentit comú aclaparador que porta per nom Lars Fause, ha rebutjat fins a 30 vegades el permís per a aterrar sobre el territori i rodar-hi escenes d'acció, per la qual cosa, la productora de la pel·lícula, PolarX, no podrà rodar a un territori que es troba a 600 milles del Pol Nord.
Els més de 3.000 óssos polars censats a l'arxipèlag estaran profundament agraïts al governador que els representa la resta de les seves vides. Una petita victòria i un gran pas per a la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada