Avui s'ha votat al Congreso de los Diputados la moció de censura que VOX va impulsar contra el govern de Pedro Sánchez amb un resultat que, malgrat que les veus més enraonades, entre d'altres la de l´Ivan Redondo o Enric Juliana, les veus benpensants de La Vanguardia -diari que com és sabut tira més aviat cap a la dreta- deien que podria canviar els paradigmes de la legislatura, ha acabat pitjor que el rosari de l'aurora, que hagués dit la meva àvia, Déu tingui a la seva glòria.
No sé ben bé què és el que pretenia la ultradreta amb aquesta moció de censura que sabia impossible de guanyar des del minut zero. Rellevància política? Blanqueig? No ho sé, però el que sí sé és que les coses s'han fet tan malament que el resultat és un desastre per a l'extrema dreta, per fortuna i la gràcia de Déu, i més aviat una oportunitat de lluïment pel govern i els seus socis.
Les dues proves del nou en relació a la mateixa han estat, la filtració del discurs de Tamames a la premsa una setmana abans de pronunciar-lo al Congrés. La primera: moviment interessat per part de la ultradreta? Potser, però si així és la capacitat d'estratègia política dels feixistes, aquesta tendeix a zero. Això confereix tot l'avantatge al govern, que, i aquesta és la segona derivada, té temps il·limitat per a respondre. Això no ho sabien els senyors de l'extrema dreta? Doncs és estrany, i més tenint en compte que hi ha 52 indocumentats que cobren un salari públic com a diputats gentilesa de les imperfeccions del sufragi universal.
En fi, un Tamames decrèpit, que farà 90 anys el mes de novembre, que va tenyit de ros-pelroig i amb meleneta i que, literalment, no s'aguanta els pets, que ni tan sols ha aplaudit el discurs del personatge Santiago Abascal, impulsor de la censura i qui el va escollir per què fes el ridícul més estrepitòs demostrant una vegada més que es pot perdre tot excepte la dignitat, es tingui l'edat que es tingui, s'havia d'haver quedat a casa seva a contemplar el quadre "La Tertulia de Antonio Herrero", altrament conegut com "El sindicato del crimen" (per la natura dels personatges que hi apareixen que van des de la dreta a l'extrema dreta), del que ell en forma part.
De totes les coses que s'han dit al Congrés durant aquests dos dies, "nothing new in the kingdom of Denmark", només en destaca la brillantor del com sempre genial Aitor Esteban, portaveu del PNB. Els bascos, intel·ligents, maquiavèlics i sibilins, sempre, però en circumstàncies, com ara de "rio revuelto" encara més, ens porten unes passes endavant, tan als Catalans com als Espanyols. Invocant el parlamentarisme civilitzat i intel·ligent dels segles XIX i XX (el parlamentarisme i la gran oratòria ha desaparegut del mapa al segle XXI) aconseguix avergonyir els adversaris sense aixecar el to de veu ni un minut.
Si no han sentit la intervenció del diputat Esteban, per la que em trec el barret, la capa i fins i tot el cinturó, els recomano vivament que ho facin. És gasolina en estat pur per a l'intel·lecte. És ironia de la millor, emulant les millors oratòries al Congreso, que malauradament, són a anys lluny del que succeeix a l'actualitat. Enyorem els discursos dels Campoamor, Dato, Figueras, Pi i Maragall, Miguel Herrero de Miñón, Miquel Roca i Junyent.....
L'Esteban, en un discurs molt treballat, que és impresdincible llegir per a entendre els riscos a la democràcia que té aquest país, reconstrueix el periple del vaixell Tamames, un butaner que portava combustible des de les Balears a la costa de Múrcia i que va començar amb el casc pintat de vermell (Tamames va militar al partit comunista) i va acabar de negre abans de ser desmantellat (el negre és el color del feixisme) a Mèxic i després de xocar amb un altre vaixell al riu Tàmesis.
Conclou el seu discurs Esteban de forma magistral: "la edad no nos capacita o incapacita más o menos, pero hay un tiempo para estar y otro para marcharse". En resum, un "váyase sr. Tamames", però amb classe extrema. Una classe de parlamentarisme brillant.
El titular de l'ABC d'avui en un dels seus articles d'opinió més prestigiosos no necessitava desenvolupament posterior. Deia, literalment: "Abascal pierde cara de presidente". Deo Gratias, per la salut mental i democràtica d'aquest estat que algú va tenir a be anomenar Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada