Jo faig esforços d'assèpsia en relació a l'anomenat "Procés" perquè si una cosa m'interessa de debó és el vessant antropologic de tot plegat. I he de reconèixer que malgrat les moltes mancances de les properes eleccions -surten de la convenció en gairebé tots els aspectes-, els que no volien que les eleccions del 27 de Setembre foren plebiscitàries no fan altra cosa que convertir-les-hi en cada acte, manifest, article o similar que publiquen els mitjans.
La carta de Felipe González del passat cap de setmana n'és una mostra més que significativa de la polarització de les posicions. Em costa de creure que algú amb el sentit d'estat que ha demostrat González faci un flac favor a la netedat del joc democràtic i titlli als que no pensen com ell de feixistes i nazis (en una clara alusió sobre la que no hi ha possibles dubtes interpretatius). Em costa de creure, com em costa que una altra persona sensata com en Miquel Iceta es vegi en la complicada papereta de dir que Felipe González dóna un consell als seus amics Catalans.
Es pot ser unionista o separatista, però el que no es pot es tractar al votant d'ingenu, o directament d'imbècil ( hi ha arguments de l'altre bàndol que també ens tracten com a imbècils, aquí no hi ha exclussives) indicant-li, com si d'un menor d'edat es tractés, a qui ha de votar per a preservar el seu benestar....
Estic d'acord en una cosa, i aquesta és el dret a decidir. I això no va de tots els Espanyols, sinó dels Catalans, parlin la llengua que parlin, i se sentin el que se sentin, han de decidir els que viuen i treballen a Catalunya (Pujol dixit...). No tinc clar ara mateix i des d'una perspectiva estricament objectiva si la independència de Catalunya és bona o no, però el que esperaria d'ambdues parts és que em seduissin, que em miressis de convèncer amb arguments, com David Cameron i els seus van fer durant la campanya pel referèndum d'Escòcia. En aquella campanya els arguments van ser del tenor: "si us quedeu, guanyareu això, allò i allò.....", en canvi aquí l'unionisme ranci ("Podem" i el PSOE fins ara n'eren l'excepció, però ara ja ni això) només parla de cataclismes i apocalipsis. No he vist en cap moment un missatge en positiu, més enllà del "Juntos mejor". La realitat és que els darrers actes de 'Estat no han anat precisament en la línia de reconèixer el fet diferencial Català, que hi és, i això no és discutible, és una realitat com un temple. De moment em sedueix més el missatge del secessionisme, perquè aporta un punt d'il·lusió i que gent com la CUP el defensa em sembla un antídot contra possibles corrupteles passades.
Sigui com sigui, aquests propers 26 dies hi haurà molta guerra bruta en lloc de "fair play", i la clau està en dos aspectes: qui sigui capaç de seduir els que no voten mai, qui sigui capaç de donar més arguments se'n durà el gat a l'aigua. I el gat no pot ser senzillament un 50%, ha de ser raonablement més, en un sentit o en un altre.
Una reflexió interessant, tornant al Regne Unit, sobre l'afer Català, es publicava aquest dilluns al Financial Times. Està ben escrit i fa reflexionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada