El declivi dels partits imperials

Aquesta campanya electoral és un camp de recerca i observació antropològics d'una riqueza extraordinària. Si no fóra que tinc un parell de boques per alimentar, m'hagués demanat un mes sabàtic per a seguir amb fruïció aquesta campanya electoral, cosa inaudita, mai vista des de l'adveniment de la mal anomenada "Transició política". M'ho estic passant d'allò més bé, i penso molt en el meu pare, que s'ho hagués passat també bomba amb aquesta campanya i la kafkiana situació que provoca a alguns dels seus actors.

Si més no podem afirmar que estem gaudint d'uns esdeveniments extraordinaris -en el sentit més literal que vol dir que són fora del comú- que no tothom té la sort de poder viure. De vegades es podrien viure dues generacions sense que passés al voltant de la vida d'una persona res d'interessant i en d'altres periodes sembla que la història es conjuri amb els mortals per fer-los la vida molt més trepidant. És el cas d'aquest moment que ens ha tocat viure.

A hores d'ara hi ha ja, a l'equador de la campanya, algunes idees "meridianament" clares:

• Aquestes eleccions són en tota regla un plebiscit, imperfecte ("Catalunya sí que es pot" i "Unió" defensen el dret a decidir) i al·legal, ja que no tindrà efectes jurídics plebiscitaris, però plebiscit a efectes conceptuals i de "mesura" de les forces dels "uns" i dels "altres".
• L'actuació (ridícula i vergonyosa) de la diplomàcia española, ha fet passar "el procés" d'"asunto interno español" a un esdeveniment que ha assolit carta de natura internacional (com pot el Ministerio de Asuntos Exteriores treballar amb tanta mediocritat? Ho fan expressament? S'entrenen? Agafen diplomàtics amb problemes de pròstata?)
• Els arguments de campanya són tan atípics que contribueixen per sí mateixos a pràcticament només fer de la independència la protagonista gairebé absoluta, amb profusió d'arguments a favor i en contra, i mal m'està de decantar-me, però no puc evitar pensar que els arguments dels partidaris del "NO" són fluixos, basats en la por i fan de tot excepte practicar la seducció.
• Sembla clar que hi ha una majoria "no silenciosa" que es decanta clarament per el "SI", i que aquesta majoria (amb tots els defectes que es vulguin trobar a la coalicció "Junts pel Sí", que en té molts), desborda il·lusió, trempera i ganes de fer quelcom nou, taula rasa i començar de zero.
• Encara que "Junts pel Sí" obtingués una majoria absoluta "aclaparadora", l'endemà serà molt complicat i hores d'ara ningú no és capaç de predir l'escenari post-electoral, però el que de debò caldria, que és un veritable referéndum pactat amb l'Estat sembla molt, molt remot

Però de totes les situacions, la que trobo més extraordinària, políticament parlant (que no socialment i antropològicament), és el declivi dels dos partits hegemònics a l'Espanya post-franquista. Amb prou feines Mr. "John Travolta-Iceta-Bailando el Cha-cha-cha" treurà 11 diputats i Mr. "Albiol-Terminator-Limpiando Badalona", 11 o 12. Amb prou feines i conjuntament un 17% dels vots. Davant aquesta decadència, que com a la Borsa, ja donen per descomptada, els únics arguments que tenen són de fer riure o plorar, si es prengués seriosament. No sé si algún gurú de la politologia de Ferraz es pensava que el PSC podria ressucitar vist el posicionament del PSOE de Madrit (concepte) o és que veritablement l'estratègia del PSOE és la de fer desaparèixer d'una vegada per totes la marca PSC.

De forma anàloga, si des de Génova algú de la FAES es pensava que substituint una absoluta nulitat com a política com és la (senyora) Sánchez Camacho, capaç de fer avergonyir a molts dels militants del PP a Catalunya (em consta de debò), per un polític esverat que profereix barbaritats de caire racista es convenceria a la majoria silenciosa per votar PP és que a aquest algú no només l'haurien d'acomiadar, sino que haurien de fer-li un consell de guerra i enviar-lo directament a gal·leres.

Aquestes eleccions al Parlament de Catalunya poden significar la pràctica defunció dels dos principals partits espanyols....Algú a Madrid hauria de reflexionar, però sembla que això és demanar massa.