Revisant la meva hemeroteca, he trobat aquest cap de setmana passat una perla que em ve de gust compartir. Es tracta d'un article de Juan-José López Burniol, notari i profesor universitari, home de prestigi i de seny, publicat a "La Vanguardia" fa gairebé un any i mig, en concret el 14 de maig de 2014, i que porta per títol "La por". Aquest article no podria ser més actual. En recullo dos fragments que trobo profundament actuals, talment trets de les anàlisis polítiques dels darrers dies:
"...tres fets que mostren....la por que impedeix a la classe dirigent española -inclosa, és clar, la classe política- a afrontar degudament el problema català....,o dit més clarament, el problema del repartiment territorial del poder polític. Aquesta por es manifesta en una triple actitud negativa: por de reconèixer explícitament l'existència del problema, de plantejar-lo en els seus justos termes, i de resoldre'l degudament".
"I com bé sap qualsevol publicitari, tot missatge exclussivament negatiu que pretengui enfrontar-se a un projecte suggetiu de futur, per molt atrabiliari que sigui, està condemnat al fracàs".
En López Burniol explica la triple actitud amb fets de fa un any i mig molt ben documentats i argumentats. Té raó. La classe dirigent espanyola, fonamentalment, però no només, les oligarquies de dreta que s'han vingut repartint el poder (i les prebendes) des de l'adveniment allà pel 1978 de la democràcia, la "casta" que aquí, sí, encertadament, defineix Pablo Iglesias, té por del trencament del "status quo".
Una cosa és que després d'uns anys de dreta vingui l'esquerra -amb més o menys matisos, més aviat menys que més- i perpetüi els mateixos vicis i privilegis (l'expressió Castellana "los mismos perros con distintos collares" té aquí una rabiosa i actualíssima aplicació). Amb això no vull dir que no hi hagi una "casta" de la dreta catalana que hagi begut de les mateixes fonts i comès els mateixos crims. No dic que no, però al menys aquesta darrera no nega el poder redemptor de les urnes.
La classe dirigent Castellana (atenció altra vegada, no és Espanya, és la Castella Imperial -això no té a veure amb Lorca o Antonio Machado, com encertadament deia en David Fernández de la CUP la setmana passada) té tanta por que la victòria del sobiranisme en escons (i potser també en vots) no generi a partir del 28 de setembre una situació d'encara més difícil solució (el "lío" del que parlen amb poca traça l'Iceta i en Sánchez als seus eslògans de campanya) que ja no renuncien a res, ni tan sols a fer el ridícul més espantós.
De tots és sabut, fins i tot dels nens de pit, que el diner no té ni ideologia ni pàtria, només té interessos. Que els representants del regulador bancari espanyol, que fa quatre dies va ser incapaç de predir, anticipar i evitar l'estafa més monumental de la història d'Espanya de tots els temps (perpetrada pels "seus", pel membres de la "Casta", amb un rescat monstruós a càrrec dels contribuents, també Catalans, i del qual només s'ha tornat hores d'ara un 4%), tinguin la barra de pretendre desincentivar el vot sobiranista, d'influir amb praxis barribaixeres, en el vot lliure dels ciutadans invocant el corralito i fent servir l'estratègia de la por, no només és ridícul sino que també hores d'ara no hi ha cap votant ben informat (ni tan sols els que defensen legítimament la causa unionista) que s'ho cregui, ni que en faci cas.
Només la premsa ho magnifica perquè això és carnassa per a la venda de diaris. L'estratègia però, és tan matussera, tan mal concebuda i tan pitjor executada que no fa altra cosa que revertir i anar en contra dels que la defensen, provocant l'efecte boomerang del que escriu en López Burniol.
Que un eixelebrat com en García Albiol (que -estic d'acord amb la Inés Arrimadas- fa por de debò) digui que ell defensarà les pensions té un efecte limitat i entra dintre de les regles del joc polític i de campanya (entre polítics, dialècticament, gairebé tot si val), ara bé que al governador Linde li facin dir barbaritats, no fa altre que desprestigiar, una vegada més, la imatge d'Espanya.
Que d'altra banda gent més o menys centrada com Jorge Gallardo d'Almirall (el meu pare que hi va treballar sentiria una profunda vergonya) faci un comunicat en vídeo difòs a tots els seus treballadors alertant d'una majoria sobiranista i de la possible pèrdua de llocs de treball, em sembla una profunda raó de pes per votar en sentit contrari al que demana.
És estratègia perdedora negar la majoria d'edat als Catalans i invocar la por (econòmica) per fer canviar al sentit del vot. No puc entendre que no se n'adonin. No em crec que siguin tan rucs. Hi deu haver alguna trampa en algun lloc, però no l'acabo de trobar.
Estic encuriosit per veure quanta més merda sortirà d'aquí a diumenge....Ho va dir l'Albert Einstein fa molts anys, i la realitat ho refrenda dia a dia: "Només estic convençut d'una cosa, que l'estupidesa humana, a l'igual que l'Univers, no tenen límit".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada