El panorama post 27 de setembre és fascinant. Alguns dels meus lectors diuen que em repeteixo, però no me'n puc estar. Tot el que està passant és una lliçó d'antropologia en estat pur.
Els de "Junts pel Sí" contents per la victòria però amb cara de pomes agres per una "victòria tan amargant". No em canso de sentir: "si els d'Unió haguessin fet vot útil....", "si els Catalans de l'exterior haguessin pogut votar..."(com pressuposant que TOTS els Catalans de l'exterior tenen ganes de participar a les eleccions i a més voten les opcions sobiranistes). En fi, un 47.8% de vots, es miri com es miri, és una victòria aclaparadora, però clarament complicada, complicadíssima, si és que, a més a més de veure com s'aplica el full de ruta, també s'ha de governar....
La premsa internacional, del món mundial fins i tot la francesa -que ja és dir-, reconeixent sense paliatius ni matisos la victòria de l'opció sobiranista i curiosament, curiosament, els partits unionistes (per aquest ordre: "Ciudadanos, PP y PSOE") s'omplen la boca de la derrota independentista, que -ara sí- tothom de la Caverna considera un plebiscit...
Els d'Unió tan descolocats que només se'ls acut dir que a les Generals de Desembre els anirà més bé....Una interpretació fantàstica. Com en Grouxo Marx (dixit): "De victòria en victòria, fins a la derrota final". Interessants les declaracions d'en Duran, posant el càrrec a disposició però disposat a presentar-se com a candidat a les Generals (segur que no pot estar ni una setmana fora del seu estimat "Palace").
Els de la CUP, celebrant la victòria com si 10 diputats fós una majoria absoluta, i, això sí, dient des del primer moment que sota cap concepte faran president a Mas. Un exercici de coherència que és profundament respectable, però que fa que el panorama de la governabilitat sigui en aquests moments un carreró sense sortida.
L'Iceta, celebrant la pèrdua de 4 diputats en relació a les eleccions al Parlament del 2012 com si li hagués tocat la loteria....tan gran era la castanya que s'esperaven.
L'Albiol no és que no faci autocrítica, sinó que de la seva descomunal derrota ni tan sols en parla i es limita a parlar del desastre i de la derrota dels guanyadors de les eleccions, afirmacions del tot refrendades fins i tot per la Dolores de Cospedal, que trenca el seu silenci de molts mesos per acabar afirmant que l'Artur Mas ha de plegar (té la barra de comparar-lo amb Alex Salmond)....Mateix discurs que fa l'endemà en Mariano Rajoy.
L'Iglesias i en Rabell reconeixent la derrota (per fi algú amb dos dits de coherència i sentit comú) i el primer, anunciant (ara) un referéndum a Catalunya (i només a Catalunya) si guanya les eleccions de Desembre. Doncs què voleu que us digui, malgrat una molt mala campanya, aquestes declaracions l'honoren com a demòcrata. Jo no sé què passaria, però sortiríem de dubtes per, com a mínim els propers 30 ó 40 anys, en un sentit o en l'altre.
I finalment, finalment, "last but not least", el cas "Ciudadanos". En un exercici de demagògia esperpèntic, apareixen la nit electoral cridant "Libertad, libertad"??????? i exigint la dimissió d'en Mas. El més fotut, de cara a la construcció del futur a Catalunya (una Catalunya de tots i per tots, passi el que passi) és el posat d'odi que traspuaven contra tot allò que soni a català. Francament, m'estimo més el PP, al menys van de cares. Poca gent ha contribuït més a generar la "fractura" que els "Ciudadanos". Malgrat tot, "chapeau" per la seva campanya i la seva capacitat de creixement, triplicant els vots de 2012. Poden ser una gran sorpresa a les Generals de Desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada