L'enigma dels refugiats sirians

Tot el drama dels refugiats sirians, a l'igual que el drama de les barques que s'enfonsen provant de creuar la Mediterrània, ens omple a tots els Europeus -que ens ho mirem de lluny- de neguit i de mala consciència, i a tots se'ns omplen els ulls de llàgrimes quan contemplen les imatges de telenotícies  d'un nen de 3 anys ofegat a la sorra d'una platja turca o grega, o italiana (les imatges dels marroquins ofegats provant de passar nedant a Melilla van passar molt més desapercebudes....). També caldria fer un capítol a part sobre el tractament que hi han donat determinats mitjans de televisió, que han sucat pa, tos sigui per l'audiència, en la misèria dels més desamparats (Cuatro, Telecinco, 8TV...). Però no és aquest el motiu d'aquest article.

Però ara l'afer ha arribat fins a les portes del "Reichtag" i això ja són paraules majors. Ara tota l'Europa solidària s'ha de mobilitzar. No dic que no, però la realitat, com deia Campoamor, te múltiples prismes, i és curiós que quan la cosa afecta a Alemània, la solidaritat i els mitjans es multipliquin, mentre que quan només afectava a Espanya i a Itàlia, ningú no semblava tenir pressa.

Però no és aquest el fenòmen que més m'encurioseix, perquè aquest, al capdevall, té una explicació: tothom relativitza el problema en funció de quan d'aprop li toca. El que veritablement no té, al menys per a mi, explicació, és el "tempo". El moment temporal de tot plegat.

Fa quatre anys que hi ha guerra a Síria. Fa quatre anys que sabem que hi ha desplaçats a Jordània, al Líban, a Irak. Fa quatre anys que l'Estat Islàmic comet atrocitats innombrables, i ningú havia sentit mai parlar d'un sol refugiat sirià a Europa Oriental via Turquia i Grècia.

No he esta capaç de llegir ni d'entendre que hi hagi una escalada a la guerra entre Al Assat i l'Estat Islàmic que sembli decantar la balança a favor d'aquests darrers, i no obstant, sense solta ni volta, sense que hi hagués un degoteix (o al menys que aquest transcendís a la premsa i a la resta de mitjans), tot de cop, tots els enginyers, mestres, metges, arquitectes i músics de Síria han decideit deixar casa seva, les seves posessions, els seus estalvis, les seves terres, per venir a demanar asil polític a l'Europa rica, pròspera i ètica.

Hi ha alguna cosa que fa pudor de sucarrim i que no acabo d'entendre. Tal vegada és que m'he tornat un descregut. Deu ser cosa de l'edat.