Em feia una mica de mandra comentar la carta que en Felipe González va publicar a "El País" fa dos diumenges. La definició que faria de Felipe González a dia d'avui, observant les seves darreres intevencions a la política pàtria és la de, cal dir-ho en Castellà perquè queda més bé "un viejo trasnochado". Les seves malhaurades paraules en relació a Catalunya van ser no desafortunades sinó totalment fora de lloc. Francament no sé a què obeia aquella carta. A convèncer algú? Qui? Als votants del PSC-PSOE? A contentar les bases de Ferraz? Crec que malgrat els esforços del pobre Iceta, el resultat de la carta va ser profundament negatiu. Feia llàstima veure com un home capaç i intel·ligent com en Miquel Iceta provava de justificar l'injustificable.
Però la cosa ha esdevingut encara més gruixuda arran de l'entrevista que la semana pasada l'Enric Juliana li va fer al seu despatx de Madrid i va publicar el diumenge "La Vanguardia". A la mateixa, en Felipe González acabava reconeixent que en una eventual reforma de la Constitució Espanyola de 1978, Catalunya tindria "absolutament" el dret a ser reconeguda com a "identitat nacional".
Cal filar molt prim per a distingir entre "nació" i "identitat nacional". No en sentit literal, és clar, ja que la paraula nació te una potència i un significat que "identitat nacional" no té, però en una interpretació generosa del terme, si algú diu que "absolutament" reconeixerà la identitat nacional de Catalunya a una eventual nova Constitució, penso que se l'enten fins i tot a Vladivostok.
Potser precisament per això algú del seu partit li deu haver esmenat la plana (per segona vegada en una setmana -perquè estic convençut que la carta que va publicar a "El País" tampoc devia fer excessiva gràcia als dirigents socialistes-), i com a conseqüència, en Felipe es retracta i diu que ni li van formular la pregunta ni mai va dir que Catalunya podria ser una nació.
Home, la morenor i els diners li estan fent perdre no només els papers sinó fins i tot la dignitat. Després de sentir en Juliana dient que tenia la gravació sencera de l'entrevista (avui n'han passat el fragment en qüestió totes les ràdios del país) i de dir que havia passat l'entrevista per e-mail a l'oficina d'en Felipe González abans de publicar-la, i que la resposta havia estat, també per e-mail: "nada que objetar", el que no pot dir González és allò de: "jo mai no vaig dir...". Podria matitzar, aclarar, afinar, explicar,...però mentir de la manera que ho fa en unes declaracions afirmant que ell: "mai no va dir..." em sembla d'una profunda mesquinesa. És doblement mesquí, perquè el que va dir a en Juliana segurament no s'ho creìa però pretenia "esmenar" l'errada de la carta de "El País", així de senzill. Òbviament ni remotament es va pensar l'enrenou que generaria....En fi, tot plegat és d'una vulgaritat que fa feredat!!
Però qui també s'ha cobert de glòria és en Juliana i "La Vanguardia". Enviar l'entrevista per aprovació a l'entrevistat em sembla de periodisme de festa major, o de censura prèvia, és com passar prèviament les preguntes al futur entrevistat (perquè decideixi quines sí i quines no).
Francament deplorable, tan una cosa com l'altra. Crec sincerament que ens tracten no com a votants intel·ligents i lliures sinó com a vulgars imbècils, pretenent-nos dir què ens convé, què hem de votar i pretenent-nos filtrar les informacions, no fóra cas que no les entenguéssim. Francament deplorable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada