He vingut defensant des d'aquest blog que el "dret a decidir" és un concepte que té absoluta legitimitat quan s'aplica sobre un col·lectiu que el demana de forma pacífica, persistent i avalada per determinades circumstàncies que el fan, valgui la redundància, legítim (retallada de l'Estatut, recentrailització, menysteniment del Català, inversió insuficient, etc....).
Penso que és el cas de Catalunya, un poble que és nació a tots els efectes, per història (malgrat intents de manipulació d'un bàndol i de l'altra, hi ha una realitat ineludible, que té una trajectòria de més de 1.000 anys), per llengua, per cultura i per voluntat de ser-ho. I això no té res a veure amb feixismes, totalitarismes, ni contes a la vora del foc.
El discurs de Mariano Rajoy, impassible i persistent és, encara aquesta setmana que s'acaba ho ha repetint diverses vegades arran de les seves reunions amb Merkel a Alemània i Cameron a Madrid, ("en un Anglès molt fluïd, diuen alguns mitjans de la "caverna", i si ho diuen alguns mitjans de la "caverna" deu ser veritat"), és que el Partit Popular no pot consentir un referèndum només a Catalunya perquè la sobirania de la nació espanyola ("la més antigua d'Europa", afegeix), és competència de tots els espanyols, i no només dels espanyols que resideixen a Catalunya.
Home, davant arguments tan intel·ligents i profunds no cal que gastem ni un cartutx més ni cal que hi afegim res més. Si la sobirania de Catalunya, que és nació, l'ha de decidir tota Espanya, i a Catalunya només sóm un 18% de la població espanyola, doncs la està tot dit. No cal que hi perdem més temps.
Aquest argument, que sembla una fal·làcia, és la mare dels ous de tot plegat. És evident que no hi ha cap president de govern espanyol que voldrà ser recordat com el que va "trencar la unitat d'Espanya", però també és cert que no té cap sentit que si hi ha un col·lectiu molt ample -fets contrastats- de ciutadans de Catalunya (podran ser dos milions, un i mig o dos i mig, però en qualsevol cas, un col·lectiu no gens negligible) que demana canvis al "status quo", se li faci el cas de tancar-li la porta als morros. L'Àngel Castiñeira escrivia avui a l'Ara : "Quan un invididu s'aparta de la llei hem de pensar en delicte, quan ho fan milions d'individus, hem de repensar la llei". Es pot dir més alt, però no més clar.
Si va de majories, el dret a decidir no el tindrem mai, si va de legitimitat (que no de legalitat, que ja ho sabem que el "plebiscit" del 27 de setembre no és legal), algú hauria de tenir la visió de mires suficient com per a canviar el seu discurs, sobre tot si hi ha un 50% dels ciutadans amb dret a vot d'un territori que diuen que volen canviar la llei.
El més bo del cas és que si hi hagués un referèndum de veritat (que no el tindrem mai perquè suposaria el reconeixement de l'Estat que Catalunya és subjecte jurídic), segurament el sobiranisme el perdria, támbé en aquest cas, per una pura i simple qüestió d'aritmètica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada