Digueu-me ingenu, digueu-me innocent, però m'esperava molt més del discurs de Felip VI de la Nit de Nadal. Amb això no vull dir que no estigués infinitament millor que els del seu pare -especialment als darrers anys- però francament, això no costava pas gaire, ni per dicció, ni per ritme, ni per entonació, ni per contingut.
Malgrat això, la sensació de "dejà vu" acaba suposant un bany de realitat als que encara ens agrada creure en la utopia. I segurament aquesta utopia no és exactament una tercera via, però tal vegada s'hi acosta. Sempre havia pensat que amb l'abdicació de Joan Carles I (es veia a venir que això era només una qüestió de temps) l'adveniment d'una nova Monarquia podria suposar un revulsiu a favor d'un major encaix de Catalunya a l'Espanya de nacions que molts voldríem, com una mena de "Commonwealth Britànica" en la que sense trencar del tot, el nivell d'independència en els afers transcendets pel ciutadà fós -de facto- total.
El nou rei va parlar dels temes que preocupen al ciutadà de carrer. Per aquest ordre: atur i crisi, corrupció i Catalunya. Home, el fet que toqués de peus a terra vol dir que, com a mínim, el càrrec el preocupa i sap que encara que la monarquia sigui una institució aparentment perpètua, hi ha perpetuitats que duren el que -parafrassejant Sabina- dura un curt estiu.
En el primer punt va esmenar la página a Rajoy -diu l'Alzamora, amb molt criteri, que és el pitjor president de govern que ha tingut la democràcia española- en dir que mentre hi hagi un atur tan elevat no es pot dir que la crisi estigui superada. Semblava anar per bon camí. Vaig segur escoltant.
En matèria de corrupció va continuar amb la seva particular creuada. Un discurs sòlid, molt adreçat a que el personal entengués que també s'adreçava a la seva germana (desapareguda, a l'igual que els pares i la seva altra germana, de tota la iconografía oficial de l'"atrezzo nadalenc Zarzuela"). Sap el nou rei que en el món 3.0 una paraula fora de lloc, un altre fet en el que pugui aparèixer esquitxat per corrupció, un gest desafortunat, el pot enviar cap a casa o cap a l'exili, engreixant les llistes de l'atur. Per tant és prudent, la qual cosa sempre és bona.
Però on va patinar de debò, on no va estar a l'alçada, va ser en el cas de Catalunya. Va ser un clar transmissor del discurs oficial. PP en estat pur. Va parlar d'aquella alegre ocurrència del gran demòcrata que ocupa el ministerio del interior i que ens ha regalat amb una llei de seguretat ciutadana que ens transporta als darrers anys del franquisme, és a dir, el de les famílies fragmentades i separades per qüestions ideològiques. Què tendre! Va parlar també de que la unitat és imprescindible per a ser més forts. Si? Que li preguntin als txecs, o als eslovacs, als montenegrins, als croates, als lituans, als estonians, als.....No hi havia cap idea millor a expressar i per convencer-nos que ens convé -emocionalment- quedar-nos?
El que penso és, després de sentir el discurs (que per descomptat no tornaré a escoltar l'any vinent ni cap altre), és que encara que aquest borbó no hagi de cuidar cap massa de vots, ha de cuidar una part important de "clientela" que no està ni a favor ni en contra de la monarquia, però que depèn del que digués el rei (es va veure per exemple el mateix dia en la reacció abominable per part de molts que es va generar a twitter quan en Serrat va cantar en Català) podrien aixecar la veu en contra de la institució i clamar per la restauració de la república.
En aquest cas, si el rei, que no té cap poder executiu, només institucional, ha de limitar-se a ser un mer ninot de presidencia del govern, quin és exactament el rol que se li espera com a monarca? Francament, una decepció molt gran, que va evidenciar una vegada més que el trencament emocional que el rei diu que vol evitar, fa molt de temps que s'ha consumat i que difícilment té ja volta enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada