No em puc estar d'escriure sobre l'extraordinari reportatge que el departament d'esports de TV3 ha produït i que fa uns moments ha acabat de passar la cadena.
Encara que no agradi el futbol amb passió (és el meu cas), aquest, com en el cas del que li van dedicar al jugador de l'Espanyol Dani Jarque, és molt més que un documental sobre un esportista. És una història amb un nivell d'humanisme extraordinari, una narració que et fa sentir persona, que et posa la pell de gallina, que et fa recordar que gràcies a coses com aquestes, el Món és encara un lloc habitable.
És un reportatge d'una sensibilitat extrema i sobre tot, sobre tot d'una factura televisiva impecable (estic segur que la Mònica Planas en parlarà a la seva crítica televisiva a l'"Ara"), cosa que malhauradament, no abunda avui en dia, en moments de guerra de "shares" on es busca el major impacte, utilitzant qualsevol mitjà. Només compta l'audiència.
El documental de TV3 és un exemple de bona realització televisiva amb un fil conductor molt ben travat en el que sense que hi aparegui l'entrevistador, els diferents entrevistats, amb una gran proximitat i música de piano melangiosa (sense ser nyonya) van explicant les seves experiències amb en Tito, en alguns casos, utilitzant la técnica d'una narració en la que es van succeint, per una mateixa pregunta, diferents entrevistats que expliquen la història reprenent el tram de l'anterior. Un bon treball de realització també des d'aquest punt de vista.
Les imatges que apareixen d'en Tito, estan també impecablement seleccionades i no n'hi ha cap que estigui fora de to, ni que pugui resultar morbosa o insensible. Només se'l sent parlar un moment, que és precisament quan ell s'avé a parlar de la seva malatia a la Marató de TV3 de l'any 2012, programa conduït per l´'Ariadna Oltra. En Tito Vilanova, amb independència de la seva qualitat com a entrenador -sóc incapaç de jutjar- havia de ser, per força una extraordinària persona.
Al documental hi parlen els seus amics del club (amb un gran protagonisme de Jordi Roure), alguns directius (un Sandro Rosell impecable, ho he de reconèixer), els jugadors més emblemàtics (entre els que hi ha un Messi visiblement emocionat), en Charlie Reixach i el seu fill Adrià. Impressionant i d'imprescindible visualització, si no ho heu fet, repesqueu-lo de TV3 a la carta, és altament recomanable.
Només una dolorosa mancança. Molt dolorosa. No hi apareix en Pep Guardiola. Em queda el dubte de si per què la família no ho ha volgut o per què s'hi ha negat en Pep. Si aquest segon fóra el cas, la imatge d'en Pep Guardiola hauria quedat, per mi, tacada per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada