A Madrid (ciutat), hi vaig més aviat poc, com a màxim un parell de cops per any, no solc utilitzar l'AVE gaire sovint, ja que per motius professionals viatjo més en avió, cap al Nord i cap a l'Est. Feia doncs força temps que no agafava l'AVE, però aquesta semana l'he agafat un parell de dies per anar a Barcelona, donat que vaig haver-hi de passar dos dies per assistir a un cicle de conferències.
L'AVE és d'una comoditat extraordinària, té bones freqüències de Girona a Barcelona, això sí, amb un preu que per un desplaçament esporàdic resulta molt car, en classe turista, entre anada i tornada, amb sort acabes pagant no menys de 35 Euros (comparativament si a més a més d'anar en cotxe cal pagar un dia de pàrking a Barcelona, òbviament surt més a compte el tren, però tot i així és car).
La qüestió és que feia una eternitat que no parava per l'estació de Sants. I allà em vaig trobar una interessant curiositat d'aquesta economia en fase accelerada de privatització a la que ens està abocant la mala gestió, la corrupció i la misèria de la política econòmica.
El que explicaré és, si em permeteu, una bestiesa, però no deixa de ser un clar símptoma del desballestament de l'estat del benestar que en aquest racó de món es va anar construint durant els darrers 30 anys.
Resulta que a Sants (i llavors vaig saber també que a Atocha), per anar al lavabo cal pagar. Cinquanta cèntims, però cal pagar. Sí que és cert que queda algun servei públic de no pagament, però els que estàn més a l'abast ("a la portée" que diuen els francesos), són de pagament.
El vaig utilitzar, després de queixar-me amargament al pobre marroquí que ho regentava al que vaig exasperar explicant-li que dubtava sincerament de la "constitucionalitat" d'aquest fet, ara que la sacrosanta Constitució Espanyola està tan de moda.
Els lavabos oferien un "plus", tassa 3.0 amb autoneteja, tot immaculat, però no justifica els 50 cèntims de cap de les maneres, perquè al capdevall són petits i estàn atapeïts per falta d'alternatives. Així sí, el marroquí és simpàtic, rialler i aguanta tots els ruixats.
Si no hi hagués alternativa estic convençut que aquest servei seria il·legal, cosa que vaig pensar al primer moment, però després vaig descobrir serveis gratuïts. Però insisteixo en la importància del simbolisme del fet. Del tot de franc (pagat indirectament via impositiva), sanitat i educació pública, universal i de qualitat i pensions de jubilació decents, passarem al model anglosaxó "pay for everything".
Per la classe mitja, que és la que contribueix de forma neta a omplir les arques de l'Estat i per la classe baixa, que era la que podia gaudir d'un sistema que mitigava la desigualtat, aquest símptoma no deixa de ser la constatació d'un futur imperfecte que ens perjudicarà a tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada